Ara em disposava a escriure una història èpica, de les que es recorden durant anys. Aquesta història havia de tractar de la trepidant vida d'una esponja marina i com la sort evita que un caçador d'esponges se l'emporti per a ús higiènic humà. El cas és que després de donar-hi algunes voltes he arribat a la conclusió que no volia que l'obra fos recordada. Em robaria protagonisme i jo, el Peix, quedaria relegat a un segon pla, a l'ombra d'una obra colossal. I he seguit pensant amb el meu ego i finalment creiem que el millor que podem fer és no escriure l'obra. I així, per la culpa del personalisme, peixonalisme, paraula lletja i no legal com poques hi ha, el planeta Terra deixa perdre una oportunitat excel·lent d'art narratiu.
Arribats en aquest punt, el planeta Terra, que dona voltes al Sol, es troba en un moment sense retorn pel que fa a la vida a la seva superfície. No és un fet greu en l'àmbit planetari, és una anècdota més en el transcurs de la vida de l'univers. Estem poblant un punt insignificant en un moment insignificant. El Sol tard o d'hora farà de la Terra una roca a altes temperatures si té sort. Si no en té, quedarà engolida per un sol gegant vermell. La nostra civilització farà anys que haurà deixat aquest planeta. Pot passar que la deixi per una mort de tots els seus membres o perquè s'haurà trobat altres mons per viure més adients a la vida. Uns mons condemnats a un esgotament accelerat per una ambició mal entesa de la vida, uns mons que perdran la seva essència així que un humà hi deixi la seva petjada.
Quin sentit té doncs escriure sobre una esponja si som condemnats o som els botxins? Si som condemnats, podem deixar tot el que estem fent perquè no val la pena aquest esforç fútil. Si som els botxins, quin dret tenim en generar art? Som la destrucció i no ens mereixem res més que viure del nostre mal. Però ens mantenim ferms en conviccions que no van enlloc, seguim anant al teatre, llegint novel·les, pintant quadres, cantant... Som vida i mort d'un futur incert mentre l'univers sembla que ignori la nostra futura capacitat d'aniquilar-lo. Només queda l'esperança que ho faci ell abans amb nosaltres.
Nota: Escriure sense saber on acabarà el text porta a resultats així d'idiotes i si mai escolto algú parlant així li ventaré un calbot perquè s'ho mereix.
4 comentaris:
Fas bé no escrivint històries d'esponges! Mai no se sap on poden acabar ficades...
Arribats en aquest punt, només podem concloure que de l'exterior no sabem res. Que no tenim les eines i/o capacitats necessaries per observar-lo. Insistir-ne, doncs, seria una perdúa de temps. La vida és curta. Un més val que la consumeixi fent coses per a les quals es troba capacitat. Si ets capacitat per anar al teatre, ves. Si ets capacitat per llegir novel·les, llegeix. Si pots pintar, pinta. L'humà està sintonitzat per viure damunt aquest planeta, ben poca probabilitat hi ha que en pugui sortir com a tal. Preguem perquè els robots del futur siguin millors que nosaltres!
Les esponges són perilloses, de fet porto molts anys evitant-les.
Durant l'últim mes he anat a més concerts , a veure més obres de teatre i he llegit més llibres que tota la resta de l'any. No sé per què. En canvi vaig destrossar i llençar un quadre que vaig pintar fa molts anys. No era un quadre gaire gran però quan el vaig veure abandonat dins d'una caixa vaig recordar què hi feia dins de la caixa. Era lleig i sense substància.
Algun dia traspassaré la meva consciència a una màquina o robot. Espero que sigui una màquina tan lliure com és ara el meu cos orgànic.
Hauries de dedicar-li una entrada de bloc al quadre que vas llençar. L'anomenaries art.
Seria molt cruel per part meva, encara que sé que qui me'l va regalar segur que mai llegirà aquestes comentaris. Tal com el vaig destrossar i llençar, qualsevol podria pensar que hi havia cert rancor, però res més allunyat de la realitat. Recordaré que em van fer el regal amb molta il·lusió (però poc encert) i això és el que compta.
Publica un comentari a l'entrada