dimarts, 29 de desembre del 2020

Entrada al meu diari

Estimat diari,

Avui sense voler m'he enfadat una mica. M'havien de portar la fruita al matí i se n'han descuidat, i quan me l'han portat a la tarda, jo havia de marxar i no volia fer tard i el repartidor ha pujat les escales amb una parsimònia que m'ha fet posar nerviós. I al replà, l'he empès cap a dins del rebedor perquè anés més de pressa i aleshores s'ha entrebancat i ha caigut. I de la caiguda ha deixat anar la caixa amb la fruita que s'ha escampat per tot el pis. I jo m'he enfadat perquè així no és manera de treballar. I he agafat un plàtan encara verd i l'he començat a colpejar una vegada i una altra. I ell em deia: —Para, para, que em fas mal! —però jo estava enfadat i he encastat una poma de Girona, que ha quedat feta a bocins, al seu cap, tocant l'orella. I s'ha posat a cridar com un boig i jo m'he enfadat una mica més, per culpa dels seus crits eixordadors, i l'he colpejat diverses vegades amb una pinya que havíem de menjar per cap d'any però que s'havia fet malbé quan el maldestre del repartidor l'ha deixat caure a terra. Al final s'ha escapat mentre li anava tirant les taronges. Jo ja sé que no m'havia d'enfadar i que sempre he d'intentar mantenir la calma. Prometo, estimat diari, que m'esforçaré perquè no em torni a passar, encara que no sigui culpa meva.

dilluns, 28 de desembre del 2020

Tot principi té un final

Jo soc l’alfa i l’omega, el principi i la fi.

Així doncs, després d'un temps de reflexió, només puc dir:

 

Ha estat un plaer.

dijous, 17 de desembre del 2020

Simfonies

Em llevo amb ganes d'escoltar alguna simfonia de Beethoven. Avui fa dos-cents cinquanta anys el van batejar. Si estigués viu, seria considerat un humà únic, però és ben mort i, com a humà, no deixa de ser similar a la resta. Ara bé, si el recordem, per alguna cosa serà, sigui bona o dolenta. Hem de tenir en compte que la majoria d'humans que han passat per aquest món ningú els recorda. I així passarà amb mi i, molt probablement, amb tu, lector d'aquest text. 

El primer que he fet, abans de continuar amb la feina que vaig deixar a mitges ahir, ha sigut posar-me els cascs i posar la vuitena simfonia de Beethoven. I després ha sonat la setena, que havia deixat en cua. La setena simfonia de Beethoven és una obra que em transporta a un món on la felicitat és la meva única raó de ser. Per aquesta raó no podia escoltar-la de sobte, amb alguna lleganya, el meu cos no ho hauria suportat. El segon moviment és molt conegut, però jo em quedo amb el tema principal del primer moviment i la manera com hi arriba. Diuen que Beethoven li costava trobar bones melodies, que per a ell era una feina que li suposava molt d'esforç. Per compensar-ho jugava amb motius rítmics curts que anava repetint de diverses maneres.

I amb un clar greuge a Beethoven obviant els seus dos-cents cinquanta anys, m'he posat a escoltar les simfonies de Johannes Brahms. La primera, que és la que m'agrada més, m'ha fet aixecar de la cadira. Quin inici més espectacular, mentre la corda comença pujant, el vent baixa i de base el tempo constant del timbal. Tot seguit dona un moment de respiració per anar-te portant sense pressa altra vegada a la tensió de l'inici que ara és visiblement més curt, però amb una força que aclapara i que desemboca a una melodia que enceta l'oboè, segueix la flauta i que els violoncels la tanquen aportant tranquil·litat. Però no dura gaire i l'embat de la força dels violins de seguida s'emporta la resta de l'orquestra. I tot això passa en un tres i no res. Encara queda gairebé tot el primer moviment que va portant records de l'inici i nous motius que s'encavallen de tal manera que sense voler et perds entre les seves notes. Però és que la màgia no acaba aquí, sinó que de mica en mica va preparant una nova tensió que creix en un vaivé que hipnotitza i de cop, entremig d'aquest creixement, et planta una melodia curta que allibera les emocions i amb malícia, perquè no pot ser res més que malícia, l'abandona tornant a generar més tensió que no para de créixer amb aquest vaivé hipnòtic fins al final del moviment, on ens recorda el començament amb desassossec. 

Després de navegar sobre un mar de tempesta, ve el segon moviment, que duu la serenitat que el cos necessita. Les melodies senzilles i fantàstiques se succeeixen i, com qui no vol la cosa, va deixant pinzellades de motius que se sentiran més endavant. És gairebé inevitable emocionar-se amb el seu tema principal que te'l mostra de maneres diferents. 

Quan acaba aquest moment de calma, continua amb el tercer moviment que porta de nou emoció, ara amb una empenta que et dona alegria. Comença amb un tema del clarinet que a mi, si he de dir la veritat, és un dels millors que té tota l'obra, però, és clar, durant molts anys vaig tocar el clarinet i la meva visió es troba ben esbiaixada.

Després de la pau i l'alegria del segon i tercer moviment, arriba el quart. És una explosió d'emocions que has d'estar preparat per poder-les suportar. La tensió que recorda al primer moviment és el primer que s'ensenya, com si volgués tornar-te al mig de la tempesta. Però de seguida arriba una calma estranya, que amb el silenci i el pizzicato de la corda fa que no oblidis que de sobte pot esclatar una tempesta. En canvi, sense avisar, comença un tema amb les trompes i després amb la flauta que sembla que hagi sortit el sol. I aleshores, com si no fos suficient, un coral de vent metall que posa la pell de gallina i que combina amb el tema anterior i el fa créixer en un ambient màgic. Però la cosa no acaba aquí, perquè estem al principi del moviment i no s'ha ensenyat tot encara i apareix la corda amb un tema greu i encara més espectacular que t'acaba fent posar dret sense que ho vulguis. Aquest tema creix i es fa gran i s'accelera amb uns violins desbocats. I amb els temes presentats, torna a jugar amb el vaivé, ara sense tempesta, en un mar alegre. De mica en mica et va portant pels temes que t'ha ensenyat durant el moviment i tota la simfonia, creant una sensació d'estabilitat, tot i la força que surt de l'orquestra que sembla que no se li acabi mai l'energia. I quan prepara el final, torna sortir un instant la sensació del primer moviment. Aquesta de seguida es transforma amb una empenta i una força que fins ara, tot i que sembla impossible, l'orquestra no havia mostrat i que no para de créixer fins que culmina amb la sortida altre cop del coral, ara sense cap mena de fre, i t'arrenca un somriure i t'accelera els batecs del cor fins a l'última nota que sona en un final extraordinari, que et deixa esgotat i alhora impregnat de l'energia que ha sortit d'aquesta fabulosa simfonia.


dimecres, 16 de desembre del 2020

Regals

La meva tasca era crear un joc senzill que havia de regalar a algú que em tocaria per sorteig. El joc era un puzle de peces de roba sobre la base d'un jersei negre que, per fer-ho més estrany, el funcionament l’havia programat amb l'ordinador i qui em validava i em donava el vistiplau del regal era una antiga professora d’harmonia i contrapunt. Vaja, sense cap mena de sentit. A més a més, com que em dedicava a pintar el jersei amb pintures amb un gust dubtós, la imatge del puzle no era gens bonica, però l’estètica, pel que semblava, no interessava a ningú. Com era d’esperar, per casualitats de la història, em va tocar regalar-lo a una noia de cabells rinxolats. En aquest punt m’aturaré un moment per parlar de la noia. D'alçada fa mig pam menys que jo. Té les cames curtes, el maluc ample, la cintura estreta, les espatlles petites i un cap que, a causa de la mida de les espatlles, sembla més gran del que és. Els seus cabells castany fosc i amb uns rínxols més aviat amples i estirats li arriben a mitja esquena. Té els ulls rodons, grans i marrons, el nas, ample i una mica xato, i la boca que sempre somriu i ensenya unes dents perfectes, es troba resseguida per uns llavis fins i brillants. I els seus braços prims tenen la peculiaritat que no paren mai de moure's. Quan parla, gesticula d'una manera que em sembla exagerada i tinc sempre el temor que algun dia, amb els seus moviments, rebré i em farà mal. M'agradaria agafar-los i dir-li: Prou! Al final provocaràs un huracà! I em quedo embadalit amb la trajectòria que fan les seves mans, petites com les meves però més suaus, i sovint m'ha de repetir el que m'explica diverses vegades. El regal li agradava i la casualitat de la història va provocar que ella m'hagués de donar regal a mi. Uns papirs amb uns dibuixos d'animals que es movien. Eren fets amb una tinta negra que contrastava amb el color esgrogueït del papir. I a mi també m'agradava el seu regal. Però cap dels dos en fèiem gaire cas i el puzle quedava abandonat entre les columnes de pedra del pati i els papirs escampats per l'escala de l'entrada.

dilluns, 14 de desembre del 2020

La llum

Porto una bona estona mirant l'estufa. Durant tot el dia ha estat engegada escalfant la casa, durant tota la setmana, des de primer fins a l'últim dia del mes radiarà calor. El rebut de la llum em semblarà abusiu i el pagaré perquè encara puc pagar, però aquest puja any rere any i els sous es mantenen o fins i tot baixen i potser arribarà un dia que el rebut serà tan alt que ja no em podré permetre tenir la casa calenta. Què faré aleshores? Quant de temps tindré l'estufa parada abans de malvendre-la per un sopar?

Hi ha dies que em queixo dels que no paguen la llum perquè la tenen punxada, què s'han cregut per tenir-la gratuïta? I altres dies em queixo dels que tallen la llum als qui no poden pagar-la, que prou misèria tenen de viure en edificis vells i degradats si tenen sort o en barraques que una riuada es podria endur en un tres i no res. Em queixo des d'un sofà, en un estiu en ple hivern, amb l'estufa a plena potència, des de la distància i la seguretat que em donen quatre parets el qual anomeno casa meva.

Quines són les raons que em podrien portar a punxar la llum i deixar de pagar-la? Per una objecció de consciència, per denunciar l'abús per part de grans empreses i el beneplàcit del govern? O per tenir una avarícia desmesurada que no em deixi desprendre d'una petita fortuna? O per dedicar-me al cultiu il·lícit de plantes que requereixen un consum massa elevat d'electricitat que, abans que acabin despertant les sospites de l'autoritat davant de tal consum anòmal, cal ocultar? O per trobar-me en una situació econòmica tan complicada que en prou feines em doni per alimentar-me o tenir aixopluc? Seria l'última opció, n'estic segur. I poso la mà al foc que és l'opció de la gran majoria que ho ha fet, ho fa i ho farà, però això no ven i és millor esbombar sempre els casos minoritaris, els casos que ens causin desafecció. 

Volem i necessitem històries de gent més miserable que nosaltres mateixos, per tenir por a perdre, per tenir por a ser com ells, per conformar-nos amb el mínim, ni que sigui una sola engruna de pa.


dimarts, 8 de desembre del 2020

Fer broma

Quan l'escoltava només esperava que fes riure. Qualsevol història, frase o paraula servia per riure. I va passar que va deixar de saber quan feia broma o quan parlava seriosament. I no era un problema seu, sinó que la resta també el tenia. Ningú sabia si deia una estupidesa o no. I ell reia, i ell no parava de fer el pallasso per fer-los riure. I volien estar al seu costat i li demanaven que expliqués més històries. 

Un dia va deixar de riure encara que per a ells, al principi, no ho va deixar de fer. Amb el temps, com que ja no els feia gràcia, es van anar apartant. I ell ho va fer d'ells. 

Ara, si per casualitat l'escolta, tot el que diu és seriós. Qualsevol història, frase o paraula, té un aire trist i apagat. No sap distingir una broma d'una queixa. I no és un problema seu, sinó que a la resta els passa el mateix. I ell no riu, i ell no parla. I no volen estar al seu costat ni li demanen res.

 

Des de l'altra banda, a ell li encantava fer riure i no li sabia greu haver de donar explicacions per especificar si les seves paraules eren serioses. 

Un dia li van clavar un punyal a les tripes i van remenar tant com van poder fins que va quedar destrossat per dins. I es va sentir culpable i de la vergonya no ho va explicar a ningú. I així, amb un cos trencat, ple de culpa i vergonya, va anar veient com tothom s'anava apartant d'ell i ell es va anar apartant de tothom. 

Després de forces anys, de mica en mica s'ha anat recuperant. Ell intenta tornar a explicar històries, a fer el pallasso, però ara tot el que diu ho fa, sense voler, amb un to trist i apagat i quan intenta dir una broma, li surt amarga i desagradable i no té gràcia.



Explicació del text anterior:

Estic llegint un llibre que avui, abans d'anar a dormir, acabaré, ni que siguin les tantes. M'agrada molt, de vegades em quedo embadalit amb les descripcions acurades i altres vegades torno a llegir paràgrafs sencers per veure com encavalla les frases. La majoria del temps, però, estic tan immers en la història que oblido com de bé està escrita la novel·la. I si ho oblido ha d'estar ben escrita per força. Em genera tensió i m'indigna d'una manera que no m'esperava. L'autor la va escriure més o menys amb aquesta intenció i ho aconsegueix, i tant que ho aconsegueix. Parlo d'El raïm de la ira, de John Steinbeck i recomano que, si no ho heu fet, la llegiu. 

I quina relació hi ha amb el text anterior? La veritat és que ben poca. M'havia de fer el sopar, estava llegint i la prioritat de la lectura anava per sobre de la meva alimentació. A més a més, em sentia malament de saber que tinc la nevera i els armaris plens de menjar. El cas és que he allargat al màxim la lectura fins que m'he dit prou, i he llegit una última frase: Quan algú diu una broma, és una broma amarga i desagradable i no té gràcia. I m'he posat a tallar verdures. Tallar verdures per fer-les al vapor i menjar-se-les és trist. Sa, però trist i qui diu el contrari menteix. I si hi sumem l'efecte punyent del llibre, tot el que podia pensar mentre feia a trossos la mongeta i el porro no podia ser divertit. La frase anava donant voltes al meu cap i he pensat en una història. I quan he acabat de sopar l'he escrit. També vull deixar clar que no fa falta un punyal per deixar destrossada una persona per dins.




diumenge, 6 de desembre del 2020

Dia de celebració

Des de la distància que marca el temps, ara penso que no va ser just. Per què jo i no un altre? L'única explicació que li dono a la meva tria és perquè era un nen de cara bonica, infantil, amb unes ulleres gegants i rodones que ressaltaven uns ulls enormes. Les meves dents desproporcionades sobresortien i simulaven un somriure permanent. I les meves orelles, obertes i sempre en guàrdia, donaven una imatge còmica i agradable, la d'un nen innocent i amable.

Recordo aquell dia d'una manera vague. Veig les cares d'orgull de la família. I era bonic que ho estiguessin però, i la resta de famílies? Els semblava bé? Em repeteixo que era només una festa, una tradició, però no puc deixar d'imaginar que tothom pensava, jo vull veure el meu fill aquí en lloc d'ell. Durant tot el dia vaig estar nerviós. Havia d'actuar com m'havien ensenyat, no em podia equivocar. Vaig oblidar-me d'aixecar un dit un segon al mig de la representació i em va saber molt de greu. La veu, als moments més importants, em va tremolar i no sé si es va arribar a sentir ni a la primera fila. El barret que portava queia constantment i em molestava, però no em va passar pel cap que si me l'hagués tret, no hauria passat res. I me l'anaven posant bé i ell tornava a caure. No recordo res més del concert ni del sopar. Només el barret i la seva incomoditat.

Amb els mesos em van dir, no t'ho mereixies, va ser un error votar-te, i m'insultaven. I no ho entenia ni ho acabo d'entendre ara. Amb els anys m'he dit moltes vegades, no t'ho mereixies, però jo no em vaig votar. No em podia votar a mi mateix perquè m'havien dit que no era honorable. Feia el que em manaven, no recordo tenir capacitat de raonar les meves decisions. Ni ara sento que tingui aquesta capacitat. 

Avui he celebrat aquell dia. Han passat vint-i-cinc anys. M'ha agradat poder-ho celebrar en família, però no he pogut deixar de sentir la culpa d'haver estat escollit sense ser-ne digne.

dimecres, 2 de desembre del 2020

Bona nit

Avui és l'aniversari d'una antiga amiga. No en sé res d'ella i tampoc he fet l'esforç de saber-ho. Ho he recordat ara que he mirat per primer cop del dia, quin dia era. Sempre em deia, si no recordes el dia del meu aniversari i no em felicites, m'enfadaré i, com que te n'oblidaràs, ja m'enfado ara. Bé, no era ben bé així, però tampoc està gaire lluny del que em deia. Em queia molt bé, en un sentit figurat, però jo encara no era un peix i no tenia cap mena de capacitat per entendre a les persones. És clar que quan vaig convertir-me en peix, la necessitat d'entendre a les persones va deixar de tenir sentit, havia d'entendre els altres peixos. Tampoc els entenc. No sé on era. No li vaig fer el cas que requeria, per a mi només era una amiga. El cas és que va aconseguir que mai m'oblidés del seu aniversari. Només me'n puc oblidar si em passa el dia sense que me n'adoni i avui gairebé passa de llarg.

M'agrada perdre el compte dels dies. Quan estava de vacances, les vacances de tres mesos, tota una vida, no hi havia ni u, ni dos, ni dilluns, ni diumenge. Per alguna raó, ara em passa de entre setmana. Avui és dimecres, però podria ser dilluns, o divendres. Perdo el compte. I em falten dies al final. Com que no soc especial, dono per suposat que aquest oblit és el dia a dia dels peixos.

 

I ara, la raó principal d'aquesta entrada, rebem amb un fort aplaudiment al gran poeta, Poeta del Mató!

Bona nit

La tinta del corb amara
un cel ferit per la tempesta.

Poeta del Mató


Que bo que és el gran poeta, Poeta del Mató.

dimarts, 1 de desembre del 2020

L'aliment de l'impostor

Seguint la sèrie:

Vaig per la ciutat pedalant d'una a banda a l'altra. La gent es cansa, els joves i els grans. Per fer cent metres només són capaços d'agafar el cotxe. Alguns, uns pocs, caminen i una minoria va en bicicleta. Però la majoria diu que és una ciutat on no es pot anar ni amb bicicleta ni caminant. Té dos nivells separats per carrers de pujada i de baixada amb forts pendents. Em pregunto sovint si estic vivint en una ciutat malalta i envoltada per la desídia. I com que jo l'odio, ella m'odia a mi, m'aïlla i em fa sentir estrany.

Quan la ciutat se'm fa petita salto de la ciutat al bosc, a la muntanya, per camins plens de pedres, fulles i arrels, entre arbres i arbusts de tota mena. I quan el bosc se'm fa petit, entenent que la vida és breu, faig un nou salt, cap a la carretera, encarant-me de ple als seus perills, a jugar amb alguna cosa més que la bicicleta. Sigui a la muntanya o a la carretera em trobo amb altres ciclistes i de vegades compartim una estona el camí, sense diferències ni odis, i em sento feliç.

Em desconcerto i sense voler m'agafa una culpa que de mica en mica va creixent. I quan és prou gran m'aparto i segueixo un altre camí. No em mereixo les seves paraules, em dic dins meu, tard o d'hora descobriran qui soc i m'aïllaran, portant els mals de la ciutat a l'entorn que més estimo. Així doncs, abans no sigui massa tard, ho faig jo. I desapareixo com si mai hagués existit.

Creative Commons License