diumenge, 27 d’octubre de 2019

Un dia de la meva vida

Ahir tenia moltes coses a dir però no m'ho vaig apuntar enlloc. Al matí vaig anar amb bicicleta i començo a pensar que tinc un problema per anar-hi tant. Però no penso enfrontar-m'hi perquè jo ja estic bé. En un principi havíem de ser una persona i jo. Jo soc un peix i no podia posar dues i si hagués escrit dos hauria creat certa confusió a la meva condició. Al final, però, per culpa d'un refredat no va ser així. Acostumo a anar sempre sol però, de tant en tant, és molt divertit tenir companyia. Una llàstima, espero que un altre dia pugui ser. Per superar la pena avui he tornat a agafar la bicicleta.

A la tarda vaig anar a la capital. Quan hi vaig, perquè no puc afirmar que sempre sigui així, molta gent vesteix de manera estrafolària. Hi ha una mitja dotzena d'uniformes que clar, els que som de fora se'ns veu d'una hora lluny. Ho fan expressament. Un dels uniformes era molt espectacular. Roba negra de dalt a baix, unes proteccions com si fossin patinadors però en lloc de portar patins anaven amb botes i al cap un casc que els cobria fins i tot la cara. Vaig pensar que no era un uniforme gaire còmode però qui soc jo, un peix que viu a quilòmetres de la capital que procura no posar-hi mai les aletes, per jutjar les vestimentes d'aquesta gent? A part de ser un peix soc un ser molt afortunat. Parlo de mi però no anava sol. Era més o menys l'hora de sopar i clar, teníem gana, i vam entrar en una hamburgueseria. Pocs minuts més tard, hi va haver una batalla campal al nostre davant. Els uniformats, amb armes, furgonetes i bastons van atacar sense avisar. I nosaltres, des de dins l'hamburgueseria, vam quedar sense paraules davant de tal brutalitat. La meva preocupació més important va ser: —Merda, no porto la documentació a sobre—. Els peixos oblidem dur-la però la sort va estar de la nostra part i quan vam sortir de sopar els uniformats van deixar-nos passar sense fer-nos cap pregunta.

8 comentaris:

NoName ha dit...

Culleres! És com haver anat a un estadi a veure un espectacle, no? I tot això mentre menjaves amb tranquil·litat una hamburguesa, com si estiguessis a un cine 3D on en lloc de pop-corn la gent agafa hamburgers... Sona molt high-tech i futurista!!! De fet costa creure que un peix pugui donar-se el luxe, no entenc com és que t'han deixat entrar...

Pons ha dit...

De moment als peixos no se'ls acusa de rebel·lió i sedició, però temps al temps

NoName ha dit...

Correcte!! Un dia els peixos també estaran farts de menjar tand de plàstic i es rebel·laran, llavors el goven central cridarà "A por ellos!!!" i entrarà als mars amb tancs i d'altra merda pesada per tal de convèncer als desgraciats que no són ells els amos i que als qui manen se'ls ha de respectar!

artur ha dit...

Em sembla, que et van deixar passar perquè eres un peix... si haguessis estat un pop , haurien fet un bon estofat amb tu ! ;D ;D (és broma, eh !! ).
;)

Peix ha dit...

NoName, Va ser tal i com ho vas dir!

Pons, tinc paciència, a veure quan arriba. Suposo que no falta gaire.

NoName, els plàstic no és que sigui molt nutritiu però atipa. Has vist algun peix obès? Encara serà bo...

artur, si hagués sigut un pop fins i tot jo em menjaria! Sí, sé que és un animal molt intel·ligent i bla bla bla. Ell va pel mar tot cregut dient: Oh, mira, canvio de color; Oh, mira, tinc més potes que tu perquè tu no en tens (ho diu als peixos); Oh, jo tinc ventoses... Són uns fatxendes.

NoName ha dit...

Ostres, vist així un deixaria de menjar pops per no tornar-se imbecil!! Per allò de "ets això que menges".

Peix ha dit...

És una frase estranya aquesta, suposo que la diu la gent que es menja les ungles... Et menges les ungles, NoName?

Més que res que una persona, peix o qualsevol animal és la mateixa persona, peix o animal, per tant s'ha d'auto-menjar per seguir sent aquesta persona, peix o animal. L'autocanibalisme defineix a un mateix.

NoName ha dit...

Com se t'acut!! No em menjo ni les ungles dels peus, molt menys les ungles de les mans com alguns mortals sense gota de respecte per al Gran Pons ^^