Tothom qui més qui menys coneix la Segarra, la comarca lleidatana famosa pels constants camps de secà. Però és una comarca escapçada, els seus límits van molt més enllà. Inclou part de l'Anoia a l'est, part de l'Urgell a l'oest i part de la Conca de Barberà al sud. Però tot això, coneixedors de la geografia catalana, ja ho sabeu. Com també sabeu que l'origen del seu nom ve dels ibers, de Sikarra o Sigarra, un poblat que es troba a Parts de Rei. És així o és un invent per ocultar l'origen veritable?
Fa més de mil anys els pagesos dels pobles que es troben al naixement del riu Ondara anaven a vendre a Cervera o bé a Sant Guim de Freixenet. No hi anaven qualsevol dia, els dimecres pujaven a Sant Guim i els dissabtes baixaven a Cervera. Per altra banda, els pagesos dels pobles que es troben al naixement del riu Sió els tocava anar a vendre a Cervera els dimecres i els dissabtes a Sant Guim. Ningú sabia d'on venia aquesta norma, feia generacions que era així i ningú s'havia plantejat canviar-la.
Entre els dos rius, el Sió i l'Ondara, hi ha una riera on en aquella època hi havia només quatre masos contats i un petit nucli amb l'església que anomenaven Vergós, que no és el Vergós del riu Ondara, sinó el Vergós Guerrejat, però aleshores només s'anomenava Vergós. El nom d'un poble i l'altre l'havien posat la gent de Cervera i no se sap si en coneixien realment la seva localització. Aquesta pobra gent havia de pujar a Sant Guim o baixar a Cervera per comprar al mercat i entre el viatge i els preus, que eren força cars, veien dia a dia com la seva economia anava empitjorant. Era un tema que es parlava cada diumenge en sortir de missa durant força estona, ja que davant de l'església hi havia una petita plaça amb arbres que donaven ombra i la majoria preferia passar l'estona allí abans de tornar als seus masos vells i atrotinats. I amb tanta tertúlia, un dia se'ls va acudir una gran idea. Alguns anirien a comprar el dimecres a Sant Guim i al moment de pagar dirien, ostres, el dissabte era més barat. O si fos dissabte dirien, vaja, el dimecres no vaig pagar pas tant. I els altres farien el mateix a Cervera.
En qüestió de setmanes els preus van baixar de cop, ja que aquesta estratègia de seguida va calar entre tots els compradors. I tant els cerverins, com els santguimencs com els habitants de la riera de Vergós estaven encantats, però els pagesos de l'Ondara se'n feien creus de com els pagesos del Sió poguessin vendre tan barat i els pagesos del Sió no entenien com els de l'Ondara fossin capaços de rebaixar tant els preus. Estaven indignats i si aquesta pugna de preus seguia, acabarien arruïnats.
Un dissabte, quan els preus ja no podien baixar més, els pagesos del riu Sió, des de Sant Guim, es van plantar i amb gran exaltació van declarar la guerra als pagesos del riu Ondara. Al mateix moment, a Cervera, els pagesos del riu Ondara es van plantar i colèrics van declarar la guerra als pagesos del riu Sió. Veient el desgavell, la gent de la riera de Vergós va escapar-se de pressa i dalt d'un turó va alçar una muralla per evitar rebre cap patacada.
Els Sionencs van començar a baixar, però al primer poble van agafar un camí que donava a un cul-de-sac. Sense perdre l'esperança ni la indignació van girar cua i van agafar el camí bo. La gent de la Panadella en veure tota la corrua de Sionencs baixant, els preguntava: m'on aneu? M'on aneu? La gent de la Panadella solia utilitzar la lletra “m” més sovint del necessari. Algú, fins i tot, va preguntar: m'on m'aneu?, però això ja era un gra massa. Tots els pagesos que anaven passant deien cridant i mig afònics: A sa guerra! A sa guerra anaven vociferant ben alterats. I els pagesos Ondarencs, passant per les Oluges també bramaven quedant-se ben aviat sense veu: A sa guerra! A sa guerra! Aquests també es van equivocar de camí i en un primer moment van entrar cap a la riera de Vergós, però els seus habitants des de dalt les muralles que acabaven de construir, els van indicar de seguida el camí correcte.
Com que uns i altres havien anat a la guerra per camins diferents, no es van creuar ni van trobar ningú a les seves cases. Sense saber massa què fer les van ocupar tot esperant que tornessin per començar la batalla. No era senzill saber qui havia d'ocupar cada casa, aleshores el pagès líder va anar dient a la resta de pagesos amb les seves famílies: Aquí estaràs, i assenyalava una casa. I van esperar i esperar amb una fe que gairebé santificaven mentre fabricaven arcs i fletxes i també forques per preparar l'atac. Però ningú va tornar i van passar els dies i cada bàndol, amb l'espera, com qui no vol la cosa, es va anar fent seva la nova casa. Així doncs, amb el temps, els habitants del riu Sió van passar a ser habitants del riu Ondara i els habitants del riu Ondara van passar a ser habitants del riu Sió. I de mica en mica van tornar a vendre al mercat, cadascú el dia que tocava segons designava la norma i els preus van tornar a ser el que eren, potser no tan cars.
Tota la contrada va fer mofa temps i temps de la gent de “Sa guerra”, tot imitant la seva veu afònica. Però al cap dels anys ja ningú recordava d'on venia aquesta burla i tot l'altiplà es va anar autoanomenant Sa Guerra o Se Garra, ja que el crit afònic no permetia distingir massa bé quina vocal tocava a cada síl·laba. I el dia que van haver d'escriure el nom d'aquell territori van escriure Segarra, tot junt. Hauria pogut ser qualsevol altra combinació? Sí, però va anar d'aquesta manera, en aquella època no existia cap norma ortogràfica; el català era una llengua incipient i anaven una mica perduts.
