La millor rondalla del món

Des de ben petit sempre volia escoltar rondalles i demanava a totes hores a familiars i amics que m'expliquessin les millors. Va arribar un dia que ja coneixia cada història com si fos la meva pròpia pell, però necessitava més, estava convençut que n'hi havia una per sobre totes les altres.

Així que vaig decidir emprendre un viatge on recorreria cada racó de món i demanaria a tothom que compartissin la seva rondalla més preuada. Vaig escoltar relats meravellosos de tota mena i malgrat que els vaig apreciar, sempre vaig tenir l'ombra del dubte que em feia continuar la recerca.

Finalment, rendit, vaig tornar a casa. Veient-me tan desanimat, la gent em va preguntar què em passava:

—He cercat arreu, he visitat llocs impressionants que mai hauria imaginat i he fet amistats que portaré sempre al cor. Malgrat tot, cap de les rondalles que m'han compartit era suficient per a mi.

Algú va suggerir:

—Potser la millor rondalla del món és la teva pròpia història, la història d'una vida dedicada a la recerca d'un somni.

Vaig respondre irritat:

—Això? Una vida perduda buscant una il·lusió?

Em va somriure i va dir:

—Això, amic meu, és cosa teva.

La vida veïnal

Aquests últims dies he somiat molt. Alguns somnis es trobaven en mons irreals, amb aventures fantàstiques i trepidants. Però n'hi ha alguns que han sigut petites variacions de la realitat. I dubtava de la meva pròpia vida. Ja no sabia si em trobava dins d'un somni o no. Al final era la febre que em feia somiar.

Ahir, abans de saber que tenia febre, preocupat per saber a on em trobava, vaig demanar a un veí de l'altra escala si em podia ajudar a moure uns mobles. Era mentida. Així que vam entrar al pis, no al meu, sinó del veí que tinc al costat que havia anat a córrer, vaig deixar-lo estabornit amb un massa per clavar les piques de les tendes. Vaig deixar la massa a terra, vaig cobrir-me matusserament amb bosses de brossa i vaig lligar la víctima sobre la taula del menjador. Per despertar-la vaig abocar un got d'aigua de l'aixeta sobre seu, però no va servir de res. Una mica preocupat vaig pensar, ara em despertaré i aquest moment de gaudi haurà sigut un simple somni. Però no va passar res. Jo seguia al menjador del veí del costat i el veí de l'altra escala continuava inconscient lligat a la taula. Vaig colpejar-li la cara i vaig animar-lo a despertar-se. I es va despertar lentament. Va intentar aixecar els braços. Estranyat es va adonar que no els podia moure. Em va veure i em va mirar amb cara de dubte, amb un lleuger toc de terror. Tranquil, has caigut a terra i no paraves de moure't i t'he hagut de lligar; ara vindrà l'ambulància, li vaig dir. Ell va començar a cridar i jo, que m'altero amb certa facilitat, vaig recollir la massa i vaig destrossar-li la mandíbula. Va callar en sec. Aleshores em vaig mirar els braços coberts de bosses de brossa i vaig entendre els seus crits.

Vaig anar cap a la cuina a buscar algun ganivet. En vaig agafar un amb el mànec groc que semblava molt afilat. Vaig treure un tomàquet de la nevera i vaig provar el tall del ganivet. Es va endinsar amb una facilitat i una suavitat que no m'esperava. Era un molt bon ganivet. 

Vaig tallar, per començar, els tendons que es troben a la sofraja del braç. Al braç dret, sense voler, vaig tocar un nervi i la seva espatlla va començar a tremolar. Aleshores vaig començar a fer talls als seus palmells. Un tall per cada dit que recorria des de la seva punta fins al centre del palmell de la mà. Mentre feia talls a la mà dreta, no va fer cap mena de soroll, només em mirava amb ulls desorbitats intentant aixecar el cap amb la mandíbula que li queia cap a una banda i l'altra. Feia una mica de llàstima. Amb la mà esquerra, en canvi, no va ser fàcil fer els talls. Es va resistir i el resultat va ser força maldestre, tancant les parets del voltant.

Amb les dues mans ja plenes de talls, vaig començar a tallar els tendons dels genolls. Estava tan concentrat amb la feina, que no vaig sentir entrar el veí. Vaig notar un silenci sepulcral i em vaig girar. Tenia el veí mirant per tot arreu del menjador amb cara de fàstic. Va fer una passa enrere. Jo no sabia què dir-li. Em vaig acostar a ell amb el ganivet a la mà.

Ets un porc!, em va cridar. I va anar cap a la cuina. Va tornar amb el paquet de bosses de brossa, amb un rotlle de paper de cuina i amb un esprai per netejar. Dona'm el ganivet!, va dir-me enfadat mentre em donava el rotlle de paper de cuina i l'esprai, i posa't a netejar les parets. Jo vaig fer de seguida el que em manava. Volia demanar-li un fregall de netejar parets, però se'l veia tan enfadat que no vaig gosar dir res. Ell es va cobrir amb bosses i també en va posar per terra. Amb el ganivet va començar a fer talls per tot el cos de la víctima amb una precisió que em deixava bocabadat. Què mires?, em cridava de tant en tant, si no ho deixes tan net com estava quan heu arribat, et començaré a tallar a tu. I jo apartava la mirada desitjant saber tallar tan bé com ell.

Quan vaig tenir les parets ben netes, la víctima ja era tota coberta de la seva pròpia sang que anava gotejant sobre les bosses de terra. La seva espatlla encara tremolava. Mira, em va indicar, quan has tallat aquest tendó, has fet massa pressió. Has de notar quan comences a travessar-lo per poder parar a temps. Sí, ja ho sé, vaig respondre, estava molest pels seus crits i no he estat atent. Em va mirar amb un somriure. Bé, no passa res, em sap més greu que no hagis vigilat prou i s'hagin tacat les parets. Ves cap a casa que ara el faré a trossos i no és agradable de veure.

Un cop al meu pis vaig sentir els cruixits secs dels ossos quan es trenquen. Em sentia una mica marejat i amb un lleuger de mal de cap. Abans d'anar a dormir vaig mirar-me la temperatura. Estava a trenta-set amb cinc.

Venes

Em pregunten què puc oferir. —Això—. I ensenyo les palmes buides d'unes mans petites, amagant el seu dors, ple de venes.

—Se't veuen totes les venes, iaia— Ella era menuda i les seves venes es marcaven des dels braços.— Jo també vull que se'm vegin—, li deia mentre premia els punys amb força.
—Tu tens unes mans boniques, no vulguis tenir-les com les meves, són de vell—, però jo no sabia ben bé què volia dir vell.

Dies més tard, buido caixes i caixes i només penso en la mandra que em farà després llençar-les. Plegar-les, notar l'aspresa del cartró, llimar-se les puntes dels dits i sentir el dolor durant hores. Se'm pelen les mans, massa hores manipulant caixes, em dic.

—Se't veuen totes les venes, oncle—, ella és menuda i em mira les mans mentre recorre amb els seus ditets les venes com em pugen cap als braços. —Jo també vull que se'm vegin.
No responc i recordo les seves mans de pell pàl·lida i fina.