divendres, 30 de desembre del 2016

Els meus amics

Els meus amics són de marbre,
figures gregues en moviment.
De cos esvelt, perfectes.

Poeta del Mató (des d'un futur país estranger).


Bé, el poema del gran poeta Poeta del Mató forma part, segons m'ha dit, d'una sèrie escrita les últimes setmanes. Aquest m'ha fet gràcia i he decidit publicar-li. Parlo d'ell com a Peix, al final li hauré de muntar un blog...

dissabte, 24 de desembre del 2016

Vigília de Nadal

Vaig pel carrer i em trobo una vella arrugada que em demana, sota l'esperit del Nadal, una ajuda per comprar un dolç al seu nét.

- Senyora, jo sóc el seu nét. Si et dono diners em compraràs una xocolatina?
- Sí nét meu -em respon amb la mirada perduda.
- Jo no menjo dolços imbècil -i li llenço una moneda de plata als peus. Tampoc sóc el seu nét, cega, més que cega.

Marxo xiulant direcció a la plaça on els firaires ja recullen per tenir temps d'arribar a la missa del gall. Aprofito per robar una barra de pa de sèsam integral i unes figures del pessebre. Un nen petit em veu i m'acusa de lladre.

- Què t'has cregut saberut! -Li vento una puntada de peu que el deixa estès a terra i marxo corrents abans que ningú tingui temps de reaccionar.
- Torna cap aquí, pocapena! -Sento que criden de lluny.

Aprofito per córrer deu quilòmetres i fer un bon entrenament. Em faig una foto:

"Es Navidad, pero estamos a tope! #veganos #saludynavidad #felicesfiestas"

En castellà, sí senyor, perquè ningú em critiqui, perquè arribi a tot arreu. Sóc un fill de puta renegat. I què? Sóc feliç així. I tu, què llegeixes?



Bé, ha sortit així, deu ser el Nadal que em commou. I perdó per escriure tant aquests dies, la feina ho ha receptat així.

I, sense rancor, molt Bon Nadal a tothom!

divendres, 23 de desembre del 2016

El rellotge

I bé -em diu- això obre moltes portes, no?
No ho sé, per una banda em fa mandra, saps? M'ha arribat un rellotge, és diferent, em marca les hores i a més a més, de tant en tant, em marca altres moments. És estrany, és un rellotge mecànic, com els d'abans diria. Pensar que fa un any el primer que hauria fet amb el rellotge hauria sigut llençar-lo. I ara me'l quedo. Em fa respecte. Sé que la majoria l'acaba tenint però suposo que a tots ens sobte al principi. I em sembla que aquest rellotge, quan el porto, tanca les portes al meu anhel més profund. Em repeteixo sovint que estaven tancades des de fa temps, que podria ben ser que mai s'haguessin obert, però jo sempre he sigut un somiatruites i no em crec. Potser em compro unes ales però amb el rellotge són incompatibles, tothom ho sap. No ho se, potser m'espero, sobretot ara que puc mirar lluny amb una ullera de llarga vista i puc veure la imatge definida. Qui ho hauria dit que podria mirar-hi sense por. En tot cas, les portes obertes, ara per ara, hauran de portar rellotge.

dimecres, 21 de desembre del 2016

Illumina oculos meus

Quan sovint dic que sóc molt bo, rient, no faig pas tanta broma com pugui semblar. Sóc un arrogant, ho reconec, però no m'importa perquè jo tinc clar els meus límits i per aquesta raó no sóc fotògraf, ni pintor, ni ballarí, ni cantant, ni escultor;

sóc poeta, Poeta del Mató:

Bordegàs inòspit
sota la cruel tela suau,
la teva forma esvelta
encén una espelma
darrere la muntanya
on la sort inunda el bosc.

Bu, t'espanto. Ah, crides.
Estius de platja i mar
la barca sura a la sorra.
Pobre el pobre.
Ric el ric.
Ves a la plana
i mata el porc.

El poeta és la meva roca,
la meva defensa,
el meu salvador,
el meu Déu
i la meva força.

Bé, ho deixo aquí per avui i per decència.


Fuaaaa el dos mil disset serà la canya!!!

Illumina oculos meus

dimarts, 20 de desembre del 2016

Ritme de tardor

La meva aportació a Relats Conjunts:



Ei! On ets? No et veig! Em sents? Em sents? Com? Més fort, no et sento! Com? No t'entenc! Em veus? Jo no, no sé on ets. Ei! Queda't quiet, que et busco! Et veig, et veig, sóc aquí! Uf, pensava ja t'havia perdut. Vinc, no et moguis. Estàs bé? Sí, i tu? També, anem. No ens tornem a separar. No. Anem en compte.

Calla, has sentit aquest soroll? Quin? Calla calla, mira allà, al final, entre les branques. No veig res. A baix a la dreta. Ostres, és immens! Xxxxt, no et moguis, que no ens senti. Tinc por, què fem? No diguis res i quiets. Tinc por, ens veurà. He de marxar. No et moguis. No! Merda! No! Corre! Cap aquí, segueix-me, ràpid! Ens atrapa! No miris enrere i corre!

Ei! On ets? No et veig! Em sents? Em sents? Em veus? On ets?

diumenge, 18 de desembre del 2016

Abans d'abordar Pollock

Arran d'uns fets paranormals que han succeït al meu voltant he decidit deixar d'escriure burrades entre la realitat i la ficció. No vull que ningú prengui mal. Un dia el que vaig escriure, titllat de real, hores més tard va passar de veritat. I espantat ho vaig esborrar de seguida que vaig poder. Déu meu quina por.

I ara, una anècdota: avui, no podia ser menys, també m'he enamorat. És normal? Jo, amb el cor desbocat, tenia la gola que m'estrenyia però per sort i amb un gran esforç t'he pogut felicitar, de lluny, entre la gent. Passarà un any i potser et tornaré a veure. Passarà un any que pot canviar-ho tot, o res. Et recordaré un dia o dos, fins que la teva imatge se'm fongui.

dissabte, 17 de desembre del 2016

Gir inesperat

No entenc res.

I ara text d'intel·ligència artificial: 
No es pot fer un bon dia demà a les vuit del vespre. A la feina em distrauré de la feina i ara estava preparant un projecte de tarda per fer un bon quadrimestre de la meva resistència.

Continuo sense entendre res.

dijous, 15 de desembre del 2016

Alfa i omega

Ahir vaig veure com desmantellaven el vídeo-club quan anava caminant distret cap a la piscina. Vaig pensar que tot té un final. No hi havia entrat mai i em sorprenia que encara existís i per aquesta raó no em va semblar estrany tot i que en el fons em va saber greu. Trenta passes més amunt vaig veure com un nou vídeo-club apareixia en un local que fins aleshores l'havia vist sempre tancat i amb un cartell groc penjat que anunciava que es trobava per llogar. Em va alegrar i em va sorprendre en parts iguals. Suposo que, no ho vull afirmar, han traslladat el negoci de lloc.
Avui ja ho tenien pràcticament tot muntat a falta del cartell. He mirat de resquitllada i he intentat buscar en va cintes de vídeo VHS. Crec que, malgrat tot, és un vídeo-club modern. Ara bé, no crec que mai hi arribi a entrar.

I ara qualsevol cosa:
Un va! Dit, punta la aire. La com a nota i no com a article. Les notes poden apostrofar? Entre elles segur que no, però hi hauria en algun espai indeterminat una nota que apostrofi alguna altra cosa com ara un objecte o un concepte o no ho sé? Jo no sóc d'anar apostrofant amb notes. Més que res que no sé com es fa. Aquest com a verb, no vull crear confusió. I potser, canviant el tema, on seria ara si no em trobés escrivint? Doncs seria al llit. Final del dia. Tot principi té un final, avui, com ahir, d'una manera molt semblant. Al llit. Alfa i omega. Principi i fi.

Per cert, em sento orgullós de l'ús del títol que he volgut donar al tema del vídeo-club que ha donat sentit sense voler, tampoc molt eh, a la segona part.

dimarts, 13 de desembre del 2016

Fets quotidians

  • Quedar-se embadalit escoltant la veu de la metgessa i no parar esment a la notícia de vital importància que dóna.
  • Adormir-se a l'entrevista de feina quan el cap de recursos humans parla de les bondats de l'empresa.
  • Enamorar-se d'una noia desconeguda que passa pel carrer just al moment que se't declara la noia que desitjaves fins aleshores.

dissabte, 10 de desembre del 2016

Decoració

Aquest any he decidit decorar una mica més el pis per Nadal. Segurament, tal com està ara, és com hauria hagut d'haver estat fa temps, potser l'any mateix que hi vaig entrar a viure. Bé, els altres anys hi va arribar el tió i més tard es va afegir un pessebre. Un pessebre que no fa ni un pam d'alçada ni de llargada i un tió petit, rústic i divertit. Aquest any hi ha també un arbre que no arriba als tres pams decorat amb estrelles fetes de paper i uns llums a la mida de l'arbre. Queda bonic i m'agrada. No vaig gastar molt de temps fent la decoració, una mitja hora com a molt: retallar, enganxar i doblegar paper d'embolicar daurat. Senzill i efectiu. Els llums me'ls han comprat. Són exactament els que m'havia imaginat. Potser dilluns compraré algun article nadalenc de color vermell que fa molt Nadal i no tinc res amb quest color.
No crec que a part de mi, potser qui m'ha comprat els llums també, ningú vegi la decoració. No em sap greu però he pensat que potser no tenia sentit no poder-ho ensenyar i després de fer-hi voltes he arribat a la conclusió que no he de decorar pensant en com ho veuran la resta sinó com ho veig jo. M'agrada com està quedant i m'hi fa sentir a gust; això és el que importa.

dijous, 8 de desembre del 2016

La poma roja

Pedres grogues, pedres verdes. (Aquí hi va un conte que no puc publicar de moment. Més que res que, encara que sigui una merda, me'n sento orgullós). La poma roja.

Doncs sí, aquest dies estic buscant l'explicació real als meus actes. Vaja, que de tot el que faig no sé quin sentit real té un cop finalitzats i al cap d'uns dies penso el perquè final. És un exercici curiós i moltes vegades estúpid: Ostres, per exemple, he saltat al mig del carrer perquè he recordat el dia que vaig veure una iaia d'uns vuitanta anys fent top-less a la piscina del barri. En el moment del salt m'ha vingut la imatge de la iaia però estava escoltant música i he pensat que el meu moviment era pel salt. Quan he reflexionat he vist que la causa real era el record. Quina merda d'exemple. En busco un altre. Surto a córrer un diumenge al matí per sentir alguna cosa més que la vida monòtona del dia a dia però la veritat és per aconseguir un cos atlètic com el del gran jugador d'un equip de futbol del país veí. Una altra merda. Tot l'exemple. En aquest cas, però, molts podrien considerar un exemple que els escau.

I per acabar aquesta entrada sense sentit i retallada per orgull, deixo que el Poeta del Mató, no t'allarguis massa si us plau que vull mirar una pel·lícula de terror (cert), expressi la seva passió per les paraules:

Coca, vespa, falta, cru

Coca, vespa, falta, cru.
La petxina és tancada.
I un pot fa de botxí
a la sorra de la platja.

On vas tu de matí?
Li pregunta enutjada.
A la plaça del mercat,
faig la compra en dissabte.

Molt bé doncs, ves tirant
no voldria endarrerir-la.
La dona marxa volant.
I jo, de lluny, m'espanto.

Torno al llit, passo de drogues.
La imatge de la senyora
sobre el bloc del meu davant
em crea mareig i insomni.

Coca, vespa, falta, cru.
La petxina és tancada.
Un arbre creix al seu voltant
ben galant i amb esperança.

Poeta del Mató

diumenge, 4 de desembre del 2016

Anatomia del plor

Pots sentir l'opressió al pit?
Estreny la gola, el coll sencer,
inclina el cap, no molt, i mira a terra,
prem les mandíbules,
deixa que es facin plecs al front,
i puja el mentó, que s'arrugui.

Clou i entela els ulls
i tapa't la cara amb les mans.
Agafa aire pel nas;
aguanta'l un instant.
Estira el llavi superior,
separa'l de l'inferior.

Deixa brollar les llàgrimes.
Fes un o dos gemecs;
tants com et facin falta.
Respira a batzegades.


dissabte, 3 de desembre del 2016

Atraccions

Jo no en sé de poesia. Avui a la xarcuteria he vist que a la pantalla on indica el pes de la balança tenien escrit un poema. M'ha fet gràcia. No el poema sinó el gest de posar un toc diferent en una botiga de tota la vida. El poema per a mi era una merda, però jo no hi entenc. Quan l'he llegit he pensat precisament això, una merda. Tot seguit he pensat que sóc un tirà. Perquè puc ser tan desagradable de vegades? El cas és que m'agrada. Però m'espanta. M'agrada ser àcid i cruel. I és clar, de tant en tant tinc remordiments. Aquesta setmana n'he tingut. El dimecres. No sé què em va passar. Vaig començar a fer una llista de la gent a qui havia de demanar perdó. La llista em va esfereir. Tot i això avui ja ho havia oblidat amb totes les repercussions que implica. Abans d'anar a la xarcuteria m'he posat nerviós; una estupidesa de la feina. Per sort la piscina després m'ha curat amb un esprint de quaranta minuts que m'ha deixat baldat. Ahir vaig pensar que si jo fos el jefe d'allà on treballo m'hauria avisat que no estic complint els "temps". Li he comentat avui. No n'ha fet massa cas, crec que no he sigut prou explícit. I també després d'un comentari massa cruel un company ha comentat que ja se sentia el clac-clac del soroll que fa la preparació de la catapulta que m'havia ben guanyat. Sense saber perquè he dit que si em catapultaven estaria un any deprimit i per dins he pensat que estaria un any donant voltes pel món. Tot plegat em sembla una muntanya russa plena de loops, baixades bèsties, pujades lentes i inquietants, girs inesperats i de moment sense final.

dijous, 1 de desembre del 2016

Abraçades

De vegades l'Andreu pensa que l'única abraçada que es mereix és la que li fa l'aigua quan es llança a la piscina. De fet, tampoc en rep d'altres.
Creative Commons License