Alfa i Omega

Tothom té històries, totes tendres i d'una càrrega sentimental i emocional tan gran que no es pot expressar amb paraules. Bé, sí que es pot, però em fa mandra escriure-ho (o la meva mediocritat no m'ho permet?). Jo també en tinc i en algun moment he pensat que seria bonic deixar-les escrites en aquest bloc de notes. Avui no ho faré; ja l'hi he dedicat moltes entrades. Potser demà.

Veiem el final amb tristesa, com un trencament que ens evoca records i nostàlgia. Hi ha finals que són anunciats i et pots intentar preparar. N'hi ha d'altres que són sobtats. Aquests arrenquen sense que ho vulguis una part de tu mateix. Són durs i costen d'assimilar. Notes el buit de cop i volta i la seva no-presència t'embolcalla. Al principi constantment i, amb el temps, si hi ha sort, de tant en tant. Fins i tot, no sempre, arriba un dia que aquest embolcall és un tel fi de seda gairebé transparent.

 

De les cendres d'un arbre que ha vist passar generacions en sortirà un brot tendre. El veurem créixer i ell ens veurà marxar. Els fills veuran també com creix i ell els veurà marxar. I passarà també amb els fills dels fills. I durant generacions el brot que ja serà un nou arbre majestuós regnarà aquesta terra ara òrfena i desolada.

Nota: No m'ho crec, el meu optimisme em diu que en pocs anys serà un bonic desert. De plantes, animals i, si tot va bé, de persones. I, si va millor encara, d’aquí a molts anys, ja hi haurà nous arbres, lliures de l'esclavatge humà.

Paraules profundes

Després de passar uns dies de vacances amb certa angoixa per no haver escrit tot allò que volia escriure, però les vacances serveixen per no fer res, tan sols per jeure al sofà i amarar-se d'avorriment per recuperar la creativitat, vinc a explicar una situació d'allò més sorprenent. Abans, però, vull dir que un dia, el primer dia de vacances, mentre jeia al sofà, em vaig trobar buscant per internet els colls més durs de Catalunya per coronar amb la bicicleta. Ara el meu cos cansat de tant pedalar em demana per favor que vol fer vacances. On és la creativitat? No hi ha hagut temps per recuperar-la. Així doncs aquest bloc de notes seguirà com sempre. I per aquesta raó, la falta de creativitat, us explicaré aquesta situació tan sorprenent que em va passar mentre dormia.

Em vaig posar a somiar, no d'una manera conscient, ja que en aquell moment, com ja sabeu, dormia. Era, doncs, un somni real. Crec que estic posant moltes comes al text. El somni no tenia res d'especial. Em trobava d'excursió per algun indret del Pirineu i baixava per una vall força ampla. Al meu davant s'hi veien muntanyes altes i escarpades envoltades de núvols ben negres que anunciaven una tempesta. He de suposar que ja havia passat el migdia i tornava de fer algun cim. De cop i volta vaig tenir un Déjà-vu. A cada passa ja sabia el que passaria després. Un Déjà-vu dins un somni. Podeu pensar que és ben absurd i no us enganyaré que jo també ho vaig pensar. Aprofitant aquesta asincronia entre la percepció i la consciència vaig avançar-me als esdeveniments per veure com acabaria la baixada. En un refugi. I m'hi vaig transportar directament i em vaig estalviar un cansament del tot innecessari.

 

I per acabar vull demanar disculpes al gran poeta, Poeta del Mató, pel mal entès de l'última vegada. Crec que no vaig saber entendre la seva obra, performance, on utilitzava la veu de Pere Quart per expressar la precarietat dels artistes, que els tracten com vedells de camí a l'escorxador on prenen tota la seva substància per consumir en una producció en cadena. Us deixo la seva última obra on aglutina la saviesa i la intensitat de les frases que tant agraden a adolescents i no adolescents:

 

Paraules profundes

En caure a l'aigua,
la gravetat, sense pressa,
m'acompanya a l'abisme.
D'aquesta manera toco el fons,
a la depressió més pregona,
en una terra insondable.
I sense cap més opció
emprenc la tasca de cavar un pou
per arribar, si és possible,
més avall.

Poeta del Mató

PGRPPRC

Pla General de Reconstrucció i Posada a Punt de la República Catalana.

Punt 1: Clausura de totes les urbanitzacions escampades pel principat i demolició immediata per tornar a la natura el que és de la natura. No és una mesura que agradarà a cap dels residents d'aquests espais, ja que abans de la clausura se'ls confinarà a casa seva. Si volem un país millor, cal arrencar de soca arrel qualsevol llast que hi pugui haver.

Punt 2: Es farà una nova bandera, ja que això de l'estelada està molt suat. Aquesta nova bandera serà el dibuix d'un peix en honor a qui escriu aquestes paraules. Si algú no hi està a favor, se l'empadronarà a una urbanització el dia abans de la seva clausura, la que vulgui, que en aquest país, si una cosa tindrem, és la llibertat de decisió.

Punt 3: Es treballarà per fer efectiva la profecia de Francesc Pujols.

Punt 4: No fan falta més punts si la resta es compleixen, però qualsevol idea és benvinguda. Si és absurda, denigrant o pot anar en contra dels punts 1, 2 o 3, s'actuarà d'ofici empadronant a qui hagi manifestat la idea a una urbanització el dia abans de la seva demolició, la que decideixi, no ho oblidem.

Nota: Els blocs de més de deu pisos es consideraran urbanització.

Casualitats

Pensant sobre la vida en general, quina frase més profunda, com la profunditat d'un pantà en temps de sequera, imagino com seria un present on s'haguessin casat i ara tinguessin dos fills. Serien petites bombes de rellotgeria. Què en podria sortir d'un immadur mancat de simpatia i d'una gran estratega de les relacions personals? La sort va fer que els seus camins no es creuessin mai. I a mi, aquesta sort, em té encuriosit. Cada dia a la mateixa hora, ell tornava caminant de la feina a casa pel carrer Brugués avall i, cada dia a la mateixa hora, deu segons després que ell passés per davant de l'edifici número trenta-cinc, ella sortia de l'edifici carrer amunt per anar a córrer a la vora del riu durant una hora. Si algun dia, algú dels dos s'hagués endarrerit uns segons, s'haurien trobat creuant la mirada més temps de l'habitual i des d'aleshores s'haurien endarrerit expressament per creuar-se com si fos una trobada fortuïta fins que, un dia, ella hauria fet el pas de saludar. Un altre, hauria baixat carrer avall, un altre, ell hauria anat a córrer amb ella i així, de mica en mica les seves vides s'haurien anat entrellaçant fins al punt de crear-ne de nova. Una o dues bombes de rellotgeria cuinades al foc lent de la desconfiança per l’antipatia i les frases afilades.

Però no té sentit voler descobrir un present diferent i menys quan la casualitat no va permetre que cap dels dos conegués la seva existència. I encara menys quan ni ell ni ella han existit mai, ni el carrer, ni l'edifici, ni res, només una història sense pretensions creada per culpa d'una frase inicial que no té res a veure amb la resta del text.

Reflexió: Això de posar números als edificis dels carrers és molt pràctic, però deshumanitza aquestes grans estructures que fan un gran servei per encabir gent i resguardar-les de les inclemències del temps. Estic desolat. Humanitzem els edificis d'una vegada.

Reflexió 2: Mentre escrivia la merda de sobre ha anat creixent un sentiment d'enuig que he expulsat utilitzant un mètode poc habitual però efectiu. Oblidant el text. Ara, passades unes hores, l'he tornat a llegir. El sentiment ha tornat, he reflexionat i he sabut per què. Qualsevol lector a hores d’ara també ho deu saber. I si no ho sap, no passa res, jo he dit que ho sabia i no és veritat.

Reflexió 3: 

Reflexió 4:

Reflexió final:

Reflexió: :òixɘlʇɘЯ

Fer mitja

De vegades, quan el sol es pon, alguns animals salvatges es posen a fer mitja. És un fet molt estrany que podria causar commoció a qualsevol humà si ho veiés amb els seus propis ulls. Ell, fidel creient que és l'únic ésser viu capaç de tenir aquestes habilitats, es creuria que somia o que la seva ment li està jugant una mala passada. Si fos prou inconscient d'explicar-ho a algú, seria titllat de boig i podria caure ben fàcilment a l'ostracisme, paraula que ja he utilitzat aquesta setmana dues vegades i, per tant, l'he gastat per un bon temps. Algú em podria dir, però si ara ho estàs explicant tu, vols que et titllem de boig? Tinc diverses excuses, però una, i la més important, és que soc un peix i per tant no soc qualsevol humà. Per aquestes raons, els animals salvatges que es posen a fer mitja quan el sol es pon, amb un grau força alt d'assertivitat, procuren no ser vistos quan es troben en petits grups per fer aquesta labor. Els humans, creients d'una veritat esbiaixada per les limitacions dels seus sentits, viuen cecs davant la realitat que els envolta i així es creuen feliços. I que així segueixi, clamen alguns dels animals salvatges ben entrada la nit quan s'acomiaden del grup de fer mitja.

El paràgraf anterior em porta a explicar un descobriment que em sembla digne d'anunciar en aquest bloc de notes que de tot el que pugui parlar, el tema científic és el més acurat i rigorós. L'altre dia, mentre practicava natació de piscina coberta vaig descobrir que fa anys, molts anys, Abans que qualsevol humà poblés la terra? Sí, molt abans. Abans dels dinosaures? Sí, i tant! Oh, això són molts anys. Ja ho pots ben dir; puc continuar? Sí, és que tants anys m'ha sorprès. Per cert, estàs parlant amb tu mateix? Crec que no et respondré. Segueixo, una espècie intel·ligent va poblar la Terra. Quin descobriment oi? A mi encara ara em costa de creure, però és ben cert, ja que és un descobriment. Gairebé no hi ha informació, però es creu que van ocupar tots els racons del planeta, des de les muntanyes fins a les fosses més profundes del mar i molt probablement també a dalt de cel. Era una civilització que va arribar a uns nivells tecnològics el qual no podem imaginar. Els experts es fan diverses preguntes: com va poder desaparèixer sense deixar cap mena de rastre? Com podem conèixer la seva existència si realment no van deixar cap pista de la seva existència? No tinc resposta per la segona pregunta, però de la primera sí: Va ser una civilització tan intel·ligent que va arribar a la conclusió que la seva existència s'estava convertint en un fre per al desenvolupament de la Terra i van decidir, amb el seu sistema de presa de decisions que desconeixem, que s'esfumarien. Així doncs, van desmantellar totes les seves ciutats, les de la terra, del mar i de dalt del cel. Eren tan intel·ligents que el seu sistema de reciclatge no deixava cap residu que els pogués delatar. Quan ho van tenir tot desmantellat menys una planta de reciclatge i amb una població reduïda a uns pocs éssers, aquests van entrar d'un en un sense cerimònies ni estupideses a la planta fins que va quedar l'últim. No us podeu imaginar la seva pressió de no fallar en el pas final del desmantellament, però era un ésser seriós, metòdic i en tota la seva trajectòria professional, mai havia fet cap errada, raó que fos l'encarregat de ser el darrer dels seus. Va utilitzar la planta de reciclatge per reciclar-la a ella mateixa fins que aquesta va desaparèixer. Només quedava ell com a record d'una civilització pràcticament extingida. Sense perdre temps va caminar fins dalt d'un volcà actiu i es va llençar al cràter quedant reduït a cendres en pocs segons.

Animals salvatges que fan mitja i civilitzacions que s'autoaniquilen sense deixar rastre. De vegades dubto de l'absurditat de l'existència a escala global.