diumenge, 30 de maig del 2021

Més u

Tot semblava normal, una vida tranquil·la amb una rutina clara i senzilla. Es pot viure durant força temps amb la calma i amb la certesa que res canvia, però quan res canvia la vida perd el sentit. Vaig agafar la bicicleta i vaig seguir amb les sortides per la muntanya, augmentant-ne el ritme. Així va passar l'estiu, sense sobresalts. Va arribar la tardor i les ganes d'anar amb bicicleta no van afluixar, tot el contrari. I vaig entrar al món de la carretera, un món perillós i exposat. Tan igual i tan diferent. I quan va arribar l'hivern, sense deixar de banda el ciclisme amb totes les seves traves que l'any ens ha donat, el meu pis s'havia fet petit. I un seguit d'imprevistos van fer del pis, a més a més, un espai terrible per a la vida. I buscant moments lliures de feina i bicicleta, vaig trobar un nou pis. I va arribar la primavera. Entre pedalades vaig entrar a viure al nou pis i la feina, sense tenir-ho en compte, va fer una volta. Una volta que no esperava, una volta el qual, des d'aquell dia, tinc por de no estar a l'altura, por de fallar. És una por que m'esgota i em pren l'energia, però, al mateix temps em motiva per seguir treballant i millorar el que estic fent. I la calma i la quietud van desaparèixer, allò que era normal va deixar de ser-ho i, sense ser-ne del tot conscient, la rutina va dissipar-se. I la vida ha recobrat, malgrat un vertigen constant, el sentit.

diumenge, 23 de maig del 2021

Concert

El festival Músiques i Natura proposava concerts en paratges naturals, fora dels llocs habituals. Era un festival amb molt de renom i venien els millors instrumentistes del país. El concert de clausura, per fer-lo més especial, era a les fosques, amb l'única llum minvant de després de la posta del sol. Es feia en una zona molt coneguda i estimada pels veïns dels voltants. Era una esplanada circular envoltada d'una formació rocosa que feia pensar en un petit circ romà en ruïnes. En una banda s'aixecava una paret que s'abocava lleugerament i permetia una sonoritat excel·lent per a fer-ne concerts. Mai me'l perdia.

La primera part, encara amb força llum, havien interpretat obres curtes de diferents compositors catalans del segle XVII. L'orquestra era excel·lent i, gràcies a una temperatura agradable i un aire net i fresc, vaig gaudir-ne de valent. A la segona part s'interpretava un concert de violí d'un compositor italià també del segle XVII. Després d'una pausa bastant llarga, vam tornar a seure als nostres llocs i l'orquestra va afinar els seus instruments. Es va fer un silenci que quedava trencat per la remor suau del vent i al cap d'uns segons d'expectativa, a la penombra del crepuscle, l'orquestra va començar a tocar el primer moviment. Em va agafar del tot desprevingut, l'empenta i la violència van ser extraordinàries. Uns compassos més tard va entrar la solista amb la mateixa energia, però va robar tota la meva atenció. El so que sortia d'aquell violí barroc era tan poderós que semblava que d'un moment a l'altre en podien sortir espurnes. Vaig quedar embadalit i gairebé vaig oblidar la resta de l'orquestra que l'acompanyava ballant al seu voltant. La música brollava de la foscor i de la poca llum que quedava, d'una lluna pràcticament nova, només podia veure la gran cabellera platejada de la solista que es movia com un mar esverat al ritme frenètic de la música. I entre la força d'aquell concert i el mareig de les onades vaig entrar en un trànsit que em va transportar fora del meu cos on l'únic que existia era la música.

De cop i volta, una forta sotragada va fer trontollar el terra i em va tornar sense pietat a la realitat. El silenci i la foscor van esdevenir absoluts. Una espessa capa de fum m'havia envoltat. Els ulls em picaven i gairebé no podia respirar. No tenia clar on em trobava, sentia una forta pressió a les orelles i el cap em donava voltes. Vaig sentir una mà que em tocava al pit. Vaig adonar-me que estava estirat a terra i amb l'ajuda d'aquella mà vaig alçar-me. El silenci seguia, però eren les meves orelles que no em deixaven sentir l'horror dels crits que m'envoltaven. Vaig caminar cap a qualsevol banda buscant les vores del circ natural. Sense saber-ho vaig acostar-me cap on hi havia l'orquestra. Vaig notar com sota dels meus peus una caixa cruixia i es feia a bocins. Vaig acotar-me i vaig veure que havia aixafat un violí barroc. Sota del violí hi havia uns fils que em van semblar que podien ser les cerres de l'arquet que també hauria destrossat. Però eren unes cerres massa fines. Les vaig estirar per recuperar-les i vaig sentir una força que em privava d'aconseguir-les. Vaig acostar el braç per palpar què les retenia i em vaig trobar amb una roca immensa a un pam meu. El terra, a on descansava la roca, era humit. Era moll. Vaig  embrutar-me la mà d'aquell líquid i vaig olorar-lo. Era una olor metàl·lica. El fum s'anava dispersant i vaig descobrir que el circ havia deixat d'existir. Li faltava la paret. Em vaig mirar la mà i la vaig veure tacada de negre. I els fils que sortien d'aquella roca també eren negres, però a mesura que s'allunyaven semblava que eren platejats.

dimarts, 18 de maig del 2021

Art

I

Vaig començar a escriure un llibre, una novel·la, una història èpica. De tots els personatges, n'hi havia dos que sobresortien de la resta. Un tenia el cognom "Honrat". L'altre, "Malvat". Honrat, un isard que perseguia un somni: Fer un món més bo. Malvat, una mula petita i humil que perseguia un somni: Fer un món més equitatiu. El cas és que Honrat i Malvat eren molt bons amics que anaven a l'escola. La seva innocència els feia jugar sempre plegats. Un dia, la professora Catalina els va ensenyar l'ús del diccionari. Els dos protagonistes van descobrir la definició dels seus cognoms i quelcom més en referència als seus somnis. Van esdevenir, com era d'esperar, enemics i les batalles van provocar uns resultats nefastos per l'escola, que va acabar arrasada. Deixo en mans del lector el seu posicionament a favor o en contra dels protagonistes. El meu somni d'escriptor es troba abocat a la mateixa fortuna que aquesta història èpica.


II

Aquests dies he tingut molt de temps per pensar. He arribat a la conclusió que soc un egoista, però no passa res. El meu pas per la Terra, sent pragmàtics, no té un valor gaire alt. Això ho vaig pensar un dia mentre anava amb bicicleta. De fet, tinc idees genials, com aquesta de l'egoisme, quan vaig amb bicicleta, per carretera, és clar, que per muntanya no tinc temps de pensar. Fer salut, fer esport, tenir una vida activa. Tot això està molt bé. Força gent m'ha dit: jo no puc sortir sol i quan ho faig és per fer una volta curta. Si és gaire llarga, em poso nerviós i el meu cap comença a pensar massa. L'art de saber estar un mateix. Si fos per mi, passaria vuit, deu o dotze hores pedalant en solitari, pensant i deixant que el meu cap em jutgi com vulgui. Però el meu cos no aguanta l'esforç. Pedalar i viure aïllat durant unes hores, notar la força del vent, escoltar el cant dels ocells, el pas d'altres vehicles i saludar, en un gest mecànic, a altres ciclistes. Vull això i res més.


III

El Peix Albert III fa voltes i explora sense descans una peixera d'unes dimensions proporcionals al menjador. És curiós perquè fa pocs dies el gran Poeta, Poeta del Mató, em recordava amb certa insistència la seva obra magna:

Cada volta és la primera,
tot nou i desconegut.
El record d'una peixera
en un moment l'has perdut.

 

IV

Reconec que la meva absència no té cap justificació. El principal motiu: he d'anar a dormir. I és que se'm fa tard. Cada dia. Avui també. La raó? Ben senzilla. M'he fet escultor. Ara faig escultures. I si les voleu veure no podeu. En un bloc de notes les escultures no hi tenen cabuda. Em sap greu. Text versus Forma. Faig escultures oníriques, quimeres carregades de fantasia.


V

Com a artista total que soc, m'estic plantejant escriure un manifest per donar pas a un nou moviment. Tot i això crec que fer manifests per crear nous moviments és una acció caduca, del segle passat. Durant anys es va intentar capgirar i doblegar l'art que havia arribat a un formalisme extrem creant cada poc temps, fins i tot simultàniament, manifests per produir art nou, genuí. Aquests intents de revolució ben aviat van acabar sent part del formalisme. Però la revolució artística, derrotada, no podia fer-se enrere i va deixar-se caure a les mans d'unes idees innovadores que, amb una ignorància absoluta de la realitat, sense distingir la qualitat del farsant, van fer de qualsevol obra un objecte vinculat a un número i prou. La gravetat d'aquesta vinculació és que ha provocat que obres que no s'han concebut per aquest propòsit, beguin sense voler de l'estètica de les primeres, per sentir-se, encara que sigui sense voler, dins d'un corrent artístic. Així doncs, la vinculació de l'obra amb el número i la dissociació d'aquesta amb el propòsit, van provocar que l'art, tal com s'entén actualment, des de fa molts anys, sigui ben mort.

dilluns, 3 de maig del 2021

Cicles

L'altre dia, mentre estava ajagut tot descansant d'una jornada de productivitat acceptable, vaig sentir de sobte una solitud que em va estremir. Vaig agafar tot l'aire que vaig poder i vaig fer un crit ple d'agonia. Per què? La força del crit va fer tremolar parets, sostre i finestres. I, mentre clamava, la resposta va sortir amb una naturalitat que va estroncar la meva melangia: Per què és així com soc feliç.

La meva condició, marcada per una fisiologia que a cap lector se li pot escapar, provoca que cada poc temps la meva memòria faci net. No és greu si se sap conviure-hi. Només cal tenir en compte l'essencial, la puresa d'un mateix, el coneixement primordial de la naturalesa pròpia. No sé què estic escrivint.

L'endemà al vespre vaig començar a mirar una pel·lícula on sortia una parella. I vaig pensar, no estaria malament viure en parella. Ai las! La meva memòria havia fet net altra vegada. Vaig posar pausa per escoltar els plors desconsolats del nadó dels veïns de sobre. Uns minuts més tard vaig aixecar-me i, sense donar cap explicació a ningú, vaig cuinar-me una truita francesa de dos ous. Me la vaig menjar mentre em llegia un llibre en format electrònic sobre el llenguatge de programació Rust. Havia oblidat la pel·lícula. Com que el nadó havia parat de plorar en algun moment del meu sopar vaig dir-me, posa't música, que aquí hi ha molt de silenci. I dit i fet, va començar a sonar música religiosa coral. Vaig deixar el plat a la cuina i a la sala d'estar, gairebé buida, la música ressonava com si fos una catedral. Vaig jeure al sofà i vaig deixar que la música m'impregnés de mica en mica. A cada nota els meus músculs es van anar relaxant. Vaig tancar els ulls mentre el meu cos cada vegada era menys meu i més d'unes harmonies celestials. Hores més tard vaig aixecar-me per anar fins a l'habitació per dormir amb condicions.

Vaig somniar que esmorzàvem plegats, amb una naturalitat que no era real. No em feia preguntes, no em qüestionava la vida, ni la felicitat ni la llibertat pròpia quan xoca amb la d'una altra. Havia deixat de ser el jo per ser el nosaltres. I quan em vaig despertar, en un buit de memòria, en un instant extremadament curt però extremadament intens, vaig pensar que una vida així també hauria sigut bonica.


Nota: maleïts surrealistes!

Creative Commons License