Crema solar

Heu vist mai un peix amb cabells? Doncs afanyeu-vos que això s'acaba! No em preocupa massa, és una frivolitat preocupar-se per l'estètica. Ara bé, no deixo de ser frívol i ara estic passant el dol com quan vaig fer la primera ratllada al cotxe. Pocs dies més tard, gairebé arrenco el para-xocs aparcant el cotxe al garatge i la bajanada de la ratllada a la part posterior va passar a ser un simple record. El que em preocupa més és que m'hauré d'untar la closca amb crema solar. Pel temps invertit, no pels diners, ja que amb l'estrès que porto, calculo que a la dècada vinent aniré al clot i el cost de crema solar durant aquests anys no podrà pujar massa. I pensant en el clot, l'altre dia estava imaginant que voldria ser enterrat i que el meu esquelet quedi per la prosperitat. La idea és anar a parar sota una gran llosa, sense làpida i junt amb el cos, elements que perdurin en el temps que no tinguin cap mena de sentit, per tal que, si hi ha sort i la humanitat es carrega tota la seva civilització, quedin uns quants esquelets per explicar com érem. El meu propòsit doncs és mostrar informació incorrecta. De moment encara no tinc cap objecte clar, aquests dies la meva capacitat intel·lectual és similar al d'una ameba, però tinc alguna idea. Un collaret fet de xiulets perquè imaginin que servien per allunyar els mals esperits. Fil ferro enrotllat en una mà, per una banda, i a l'altra, lligat a una pedra, perquè creguin o bé que el cos no s'escapi i es torni un mal esperit o bé que és una arma rudimentària. Ossos d'animals diversos pel voltant de manera que quan els ajuntin, creïn una forma estranya i quan vegin que no és del mateix animal, es generi debat pels ossos que no quadren. Més: un obrellaunes al costat d'un pot de vidre amb una tapa de rosca i a dins del pot una pedra volcànica agafada d'algun volcà de la Garrotxa; tot de petxines col·locades com una diadema, com si fos d'un alt llinatge. Potser aquesta idea és una mica massa pretensiosa, entendré que no es dugui a terme; una muntanyeta de sal, crec que pot portar cert joc, però no sé quin. Bé, les meves idees són escasses i força pobres. Com que tinc temps, hi aniré ruminant.

Concert

Quan dalt de la bicicleta de tant en tant vinc cap al teu poble, espero trobar-te per casualitat. L'últim cop que et vaig veure, a finals d'agost, anaves carretera avall caminant direcció als salts d'aigua, aleshores ben secs, però amb obaga i frescos durant la major part de l'any. Et vaig saludar i em vas somriure. No em vas reconèixer, era un ciclista més en aquella carretera perduda que només coneixem els veïns de la zona.  Avui, amb la partitura a la mà, sabia que et trobaria i sabia que em buscaries. Quan ens hem creuat amb la mirada, el meu cor ha fet un salt.

Vaig somiar, fa dies, que arribàvem junts al concert amb el temps just per col·locar-nos de pressa darrere l'escenari, tu amb l'orquestra i jo dalt amb el cor. El somni era ben curt, entràvem corrents agafats de la mà, tu al meu davant tibant-me i sortejant el públic que esperava per entrar a l'auditori. En arribar dins dels camerinos ens deixàvem anar, et giraves i els dos fèiem una gran riallada.

Quan dalt de la bicicleta vingui cap al teu poble, desitjaré tornar-te a veure i saludar-te, esperant que em somriguis, ignorant que soc aquella persona que busques enmig d'un mar de música.

Dinar de diumenge

El sol entrava de biaix pel gran finestral del menjador il·luminant el meu plat com si fos una obra d'art. Me'l vaig mirar. Un turbot a la brasa acompanyat de patates al caliu. Una delícia; t'encantarà, em van dir amb un somriure afable que vaig interpretar com a maliciós.

Cada peix, de mida indecent per justificar un preu astronòmic, mort, cuit, servit amb una decoració que semblava un homenatge al seu sacrifici, esperava a ser devorat per uns afamats humans. Uns humans que anaven seient entre rialles, cruspint-se amb la mirada un peix que mai gaudiria del confort que ells tenien, que es podrien saltar el dinar i la seva vida no patiria cap daltabaix.

Vaig ser l'últim de seure entre un bon profit general i de seguida el soroll de les rialles va ser desplaçat pel dels coberts colpejant i esmicolant el turbot sense cap mena de respecte a la vida. Com obrien la boca, carregats de plaer per entaforar-hi la carn que se'ls desfeia sense mastegar-la. Que no tens gana?, em va preguntar l'àvia. El meu turbot es refredava sota la meva atenta mirada.  Tenia la boca oberta, un ull cec i l'altre cremat per una brasa i les marques de la graella per tot el seu cos. Entre el martiri i la natura morta, aniré directe a les postres, vaig respondre apartant el plat del meu davant.

I i II

I

Des d'un punt de vista lògic i realista, les meves paraules havien de quedar entre ella i jo. Eren unes paraules dures, d'una càrrega emocional forta, dites des de la confiança i la seguretat que no les escoltaria ningú més i ni molt menys a qui anaven dirigides. Tan bon punt van sortir de la meva boca, me'n vaig penedir. Vaig notar els crits d'horror, d'enuig i d'impotència i com una còlera que no era meva s'apoderava del meu interior. Vaig notar com em sacsejaven. La vista durant uns instants es va tornar borrosa i vaig sentir-me marejat fins al punt d'haver-me d'agafar a la taula per no caure. Vaig intentar dissimular, però no sé si me'n vaig sortir, ni si ella va notar el mateix que jo.

Els crits van ser tan reals, tan bèsties; eren crits sords que només es podien sentir des de l'interior o des d'una realitat on no podem accedir. En aquella habitació hi havia algú més, algú que plorava de pena, que esperava un punt de bondat per part nostra, una bondat que havia quedat feta a miques després de les meves paraules. Des d'un punt de vista lògic i realista, les meves paraules havien de quedar entre ella i jo, però quan la lògica s'escapa, quan la realitat va més enllà del que coneixem, l'ambient es transforma en una realitat estranya i complexa, connectant la vida més enllà del que podem imaginar. Vaig sentir-me abatut i he intentat demanar perdó, però ara sento que clamo al no-res, que potser ja és massa tard.

II

Reconec que evito la vida mateixa, que evito a acceptar la bufetada que m'hauria d'arrencar llàgrimes si encara fos capaç de fer-ne. Vaig allunyar-me per no fer més mal, però sobretot per salvar-me. Vaig desaparèixer en silenci, per no molestar, però sobretot per alliberar-me de mi mateix. Et vaig trobar a faltar; així i tot, no tant com quan et tenia la vora. I vaig aprendre a viure evitant el rebuig que, per molt que ho vaig intentar, el meu cos va refusar a acceptar. Amb el temps vaig tornar-me en un estrany, en una antiga amistat perduda.

Quan estigui segur que no et veuré per casualitat en girar la cantonada, aleshores demanaré que m'abracis, que m'hidratis per poder-te plorar com et mereixes.