Ahir vaig cantar el Rèquiem de Mozart al Vendrell. Va ser un concert molt bonic i jo vaig ser feliç cantant. I entre les notes de Süssmayr i Mozart, de tant en tant pensava en les de Zbigniew Preisner.
Després del concert vam anar a sopar. Un sopar multitudinari amb tots els integrants del cor, el qual tan sols coneixia la meitat, solistes i pianistes. Feia anys que no em trobava en una situació així. Vaig perdre la gana i vaig picar quatre coses per fer veure que menjava. Tothom era agradable, però jo em sentia atordit i estàvem tan junts i estrets que no tenia cap possibilitat de sortir corrents. Vaig girar el cap un parell o tres de vegades per veure una noia que no coneixia de res. Sempre la vaig veure feliç i calmada. Mirar-la un instant em reconfortava, no sé gaire per què, potser pel desig de poder-me sentir tranquil com ella o potser pel seu somriure acollidor. Em va ajudar a sobreviure al sopar.
Avui ha sigut un dia que podria considerar perfecte. M'he llevat quan la son ha dit prou, m'he fet un cafè omplint d'aroma tota la casa, m'he preparat sense pressa i he sortit amb la bicicleta a cansar-me com mai. He arribat a casa ben entrada la tarda. M'he fet un altre cafè, he menjat una mica i m'he posat a llegir fins a l'hora de sopar. M'he fet verdures i pollastre passat per la paella. He mirat per enèsima vegada la pel·lícula Blau (Tres Colors) i mentre la mirava sentint-me alliberat de totes les pors, anava recordant de tant en tant el concert d'ahir.
I ara, a mesura que he anat escrivint aquest text, les melodies Rèquiem i els temes de la pel·lícula han anat sonant entrellaçades dins meu.
