dissabte, 28 de novembre de 2020

Refleccions sobre la solitud

I

Orbitant al voltant d'una idea, la velocitat no és suficient per evitar la caiguda al seu centre. Tard o d'hora la seva gravetat dirà: ets meu. I jo em deixaré endur pels seus braços, nu i sense oferir resistència. Però mentrestant orbito i esquivo el destí.

 

II

Com he arribat fins aquí? Accepto que la major part de la culpa és meva. M'he allunyat dels gustos dels altres, potser portat per un esperit inconformista i rebel. Però quan m'acosto als que m'interessen, una força de repulsió creix a banda i banda. I veig com aquells anys, quan el tacte era una part important de la vida, ara són un passat que mai tornarà. Queda una part que no controlo, que no tinc dret a lamentar, una part de culpa minsa que l'entorn decideix a l'atzar.

 

III

Paraules i més paraules. No vull parlar. No vull donar opinions. No vull saber res. Vull ser un llibre en blanc i tornar a aprendre amb la il·lusió de descobrir el món des de la innocència. Però el món no funciona així i l'únic que puc fer és apartar-me de les paraules que surten de dins meu. Les imatges que em venen de quan parlava em creen malestar i angoixa i reafirmen la meva condició. Una condició que em va venir donada i no vaig tenir manera de refusar. Odio el meu jo del passat i odio el del present que no ha après res. Ell parlaria i parlaria si tingués tan sols una ocasió.

dimecres, 25 de novembre de 2020

Forma

Estic escrivint però vaig lent. Per exemple, ara havia parat durant dos minuts, segons amunt, segons avall i abans havia esborrat tot el text que tenia, no m'agradava la combinació de paraules. Rakhmàninov em despista; aquesta música està feta per robar-te tota l'atenció, t'absorbeix i et pren el temps, és obra del diable, és el diable. Entre frase i frase segueixen les aturades. I durant les aturades no faig res sinó escoltar. Aprofitant unes notes repetides, recordo que no m'agrada anar a veure concerts, crec que ja ho havia dit, tanta gent, tantes mirades, i això que cap es dirigeix a mi, però m'enganyo i em sento observat. Serà la meva bellesa?, no em facis riure, tanmateix, vaig deixar de mostrar els meus millors encants; serà tot el contrari?, ara sí, aquí hi veig més sentit i per aquesta raó procuro cuidar-me el mínim per ser un personatge que passi inadvertit i vesteixo la roba més neutra i ordinària, neta, això sí. Acabo de llegir el que he escrit. La música fa que la meva concentració sigui nul·la. On era?, no m'agrada per la forma encara que no l'esborraré aquest cop, en canvi, estaré una estona modificant paraules i frases, però no ho saps perquè només veus el resultat final i podries pensar que és mentida o que per què perdre el temps fent correccions si el text és absurd i poc cohesionat. Ara m'agrada més, respiro i segueixo. Quan tot això s'acabi, aniré a veure tots els concerts que pugui. El que acabo d'anunciar saps que és mentida, oi?, però he de dir que, aquí hi va una part que no goso escriure, aquesta desmaterialització de la frase m'agrada i hi vull treballar per trobar-hi algun recurs útil, hi aniria, des de l'Auditori a Razzmatazz, sense distincions.

Ara he recordat el que volia escriure aquest matí.

dilluns, 23 de novembre de 2020

Reflexions coordinades

De mica en mica el temps que separa cada iteració s'allarga. Arribarà el dia que serà l'última vegada i no ho sabré. No hi haurà comiat ni record. I si deixo allargar el temps, sento com en soc amo i senyor. I com més el governo, més es difumina la volta del camí, deixant que l'atzar, a la fi, es defineixi.

I quan menys m'ho espero, se m'enganxa per tot el cos i m'atrapa; i em converteixo en ell. No vull mirar i deixo la vista fixada i cega en un punt qualsevol. I els dies passen i s'escolen mentre vaig perdent l'alè. Aleshores, qualsevol moviment, i el seu esforç, perd la seva definició.

dijous, 19 de novembre de 2020

Tres petites peces

Descuit

Un petit descuit m'aparta de qualsevol contacte humà durant hores mentre nedo entre novel·les d'històries impossibles. Torno al món real i veig que segueix igual. Aleshores m'adono de la immensa felicitat que m'ha donat el descuit. Dies enrere, alguna queixa buida de contingut amb crits de súplica, per no sentir el mateix contingut de la queixa, se m'emportava com un riu desbocat que arrossega troncs i pedres cap al mar.

 

Dutxa

Després d'una sessió d'entrenament suau, em dutxo deixant que l'aigua s'escoli per tot el meu cos durant una bona estona. Estic relaxat i només em fixo amb la temperatura de l'aigua que, en forma de desenes de gotes, em va colpejant amb suavitat el cap, el clatell, les espatlles i l'esquena. Passen idees que intento caçar al vol, però la majoria les oblido en un no-res. Una d'elles em sembla interessant, digna de deixar-la escrita. Paro l'aigua i m'ensabono amb parsimònia tot recreant-me en la idea. I quan m'esbandeixo, el sabó i la idea s'escolen pel desaigüe sense que en faci el més mínim cas.

 

Resposta

Aquí hi aniria la resposta a una pregunta que ningú em fa. Una pregunta que desitjaria que em fessin i que respondria amb una mentida o (expressió que es diu quan algú evita una situació que l'incomoda). És una resposta llarga, de milers i milers de paraules, que té una llista de raons, cadascuna amb la seva explicació amb molts arguments i encara més exemples. Una resposta amb una conclusió (paraula que determina una resistència infinita a qualsevol canvi) i inapel·lable.

dimarts, 17 de novembre de 2020

Cafè

Aquest matí, mentre em feia un cafè, m'esperava que l'aigua s'escalfés. Podria dir que el cafè el feia amb una cafetera italiana o amb una màquina expresso per fer veure que tinc cert amor, sense passar-me, a aquesta beguda. Però no, la veritat és que m'estava fent un cafè soluble de marca blanca. L'aigua s'estava escalfant al microones que té molt poca potència i per escalfar dos dits d'aigua necessita un minut sencer. No feia res més que esperar mirant cap al balcó. Aleshores, de cop i volta, la temperatura fresca del pis i la llum blanca que l'omplia m'han transportat als dies de Nadal de quan era petit. Corria per la cuina cap al rebedor per sortir a voltar pel parc amb els germans tot notant unes pessigolles a la panxa. La sensació d'entusiasme desmesurat i el nerviosisme de tantes emocions acumulades durant aquells dies m'ha envaït. Ha sigut un moment i en un no res tornava a ser a la realitat, mirant cap al balcó, esperant que el microones acabés d'escalfar l'aigua. M'he quedat pensant en aquells dies fins que ha sonat el timbre. He tret la tassa del microones, hi he afegit dues cullerades de cafè, he remenat perquè es dissolgués bé i he acabat d'omplir-la amb una mica de llet.

La sensació d'entusiasme i nerviosisme s'ha diluït i transformat en una espècie de força, com un foc a dins meu que m'ha acompanyat durant tot el dia.

dilluns, 16 de novembre de 2020

El secret del bosc

Has anat mai a la part més profunda del bosc? És gairebé impossible, allà amaga el secret més ben guardat que té i no vol que el trobis. Si per alguna estranya casualitat algun dia hi arribessis, segurament passaries de llarg sense adonar-te'n. Només si sabessis el que busques i ell t'hi deixés arribar, hi descobriries l'entrada a la resta dels boscos que hi ha pel món i podries viatjar d'una banda a l'altra en una simple passejada.

Als boscos grans l'entrada és enorme i més d'un animal s'ha trobat a l'altra punta del món sense saber com. Intenta buscar-la en un d'aquests boscos, ja se'n preocuparà de fer-te perdre i podries acabar donant voltes durant anys i mai aconseguiries apropar-t'hi a més de deu mil passes. Els boscos petits, en canvi, aquells que hi ha a qualsevol parc de la ciutat, l'entrada és tan petita que ni un mosquit hi pot passar i, per molt que la busquis, serà impossible que la vegis.

Si de des del principi els haguéssim tractat amb el respecte que es mereixen, ens haurien ensenyat el seu secret. Ara seria ben normal viatjar pel món des dels boscos i no pas una idea fantàstica que se'ns fa difícil imaginar.

diumenge, 15 de novembre de 2020

Company de pis

Fa dies vaig començar a sentir sorolls estranys al pis. Els sons d'algú que hi passeja, que obre i tanca les portes, com si hi fes vida. Sembla una vida tranquil·la, mai hi ha corredisses ni cops de porta. Vaig pensar, deu ser un fantasma. Els fantasmes no existeixen, però una mica de companyia no fa mal, així que vaig acceptar la convivència sense fer gaires voltes entre la realitat i la fantasia. Com que és un fantasma sé que no menja, però quan dino o sopo li faig un lloc a taula. O quan m'assec al sofà, fins ara seia al mig, ho faig en un cantó per si vol seure també. I a l'hora de dormir ja és més complicat. A mi m'agrada ocupar-lo i moure-m'hi per dins amb llibertat. Ara intento situar-me a una punta, però quan em desperto l'he acabat envaint tot, espero que no s'enfadi. El que m'agrada del fantasma és que no molesta ni em mou mai les coses de lloc. Només passeja i obre i tanca les portes deixant-les sempre tal com les havia trobat. És tan endreçat que a mi em descol·loca una mica. Jo sempre he sigut força desordenat i no em fixo massa on deixo les sabates o la roba i, és clar, compartint el pis això ja no ho puc fer. Em passo el dia endreçant i netejant per no incomodar-lo. No voldria que marxés per no sentir-s'hi a gust.

dissabte, 14 de novembre de 2020

El pagès

—Per què? —Es va preguntar el simple pagès una tarda d'estiu mentre caminava vorejant els camps acabats de segar. La resposta no es va fer esperar: —És mandra. —Ho va dir per si mateix, amb un murmuri que si hagués tingut algú a la vora, no l'hauria sentit bé. Però no hi havia ningú i si per alguna casualitat hi hagués hagut algú a la vora, aquest no s'hauria molestat a demanar què deia, el contrari, hauria marxat en silenci, amb certa pressa. —Faig pudor? Faig fàstic? O simplement les meves característiques físiques provoquen rebuig? —Ell es rentava i s'arreglava tant o més que la resta, sempre vestia elegant, encara que estigués treballant al camp. —Soc arrogant? Soc agressiu? La meva manera de fer és desagradable? —Amb els pocs tractes que tenia durant l'any, ningú ho podia saber.

El pagès no sabia la resposta a les raons que provocaven la mandra i, des de la seva perspectiva, a una vida d'aïllament total i absolut. Va segar ell tot sol els seus camps de blat, en una feina feixuga i dolorosa. Durant una setmana, de sol a sol, va treballar a dures penes segant el blat, separant el gra de la palla i preparant els sacs per portar-los a vendre al graner, que gairebé no li va  dirigir la paraula. Ell, nerviós per tenir una conversa encara que només fos sobre gra, quilos i diners, s'havia entrebancat amb les paraules i havia marxat abatut cap a casa entre la gent que s'apartava al seu pas. La seva mirada que anys enrere havia sigut vigorosa i alegra, ara era trista i apagada. Fins i tot, tot ell havia perdut color. Feia l'esforç de mostrar un somriure i de saludar a qui es trobava, però mai ningú li tornava la salutació ni el somriure. Tampoc hi havia insults ni cares d'espant o fàstic. Era silenci i indiferència. 

I és que la resposta era la tristesa que s'havia apoderat tan a dins seu que qui el veia intentava allunyar-se'n amb el temor de sentir-s'hi atrapat. Però no era realment el temor de sentir-s'hi atrapat el que creava aquesta distància, era la mandra de tenir tractes amb ell, fossin els que fossin, sigui una conversa o una simple mirada. No necessitava gran cosa el pagès, ni tan sols una abraçada, només un somriure, un com estàs?, una simple conversa banal sobre el temps i la collita. Però no tenia res de tot això i com més sol se sentia, més s'entristia. Era un peix que es mossega la cua.

dilluns, 9 de novembre de 2020

I, II i III

I

Que no soc capaç d'entendre res, tothom ho sap. Que m'agradaria entendre, ni que fos per un instant, la realitat de les coses, des de les més petites fins a les més grans, des de les més materials a les més ideals, el significat d'un cos, d'uns ulls i una mirada, el significat de les paraules, de l'expressió i de l'instant que són manifestades, seria un somni fet realitat, una espurna que il·luminaria una vida grisa i apagada. 

 

II

Vaig arribar en aquest món sense saber que algun dia en marxaria. Vaig haver d'aprendre el significat de principi i de final. Eren paraules difuminades que els grans repetien amb els ulls ben oberts, com si haguessin conegut el sentit de la seva existència, trobant-se dins d'un univers regit pel mateix destí i consolant-se davant d'una tragèdia inevitable. Marxaré d'aquest món sense saber que hi havia arribat, fent de la meva existència una espurna d'una foguera de vida condemnada a apagar-se a la fi de tots els temps.

 

III

Avui m'he emocionat escoltant un concert de Chopin, no era una emoció de llàgrimes, tot el contrari. M'he trobat dins la passió de la música, entre les notes del piano, absort de qualsevol altra realitat. Tres quarts d'hora d'absoluta felicitat. Per a mi el piano sempre ha estat un instrument inabastable, mai vaig sentir-me a gust quan me'l feien estudiar. M'aclaparava i em descontrolava. En canvi, si l'escolto, em proporciona calma, pau i tranquil·litat.

diumenge, 8 de novembre de 2020

La vaca del pastor

Avui m'ha vingut al cap la cançó "La vaca del pastor". De cop i volta l'estava cantant. Baixava a gran velocitat amb la bicicleta i anava cantant:

Cantem tots, cantem tots,
la vaca del pastor. Ah, ah!
Cantem tots, cantem tots,
la vaca del pastor.

Em sentia amb una alegria que feia anys que no experimentava. I és que aquesta cançó la vaig ensenyar fa molts i molts anys a un grup de nens i nenes de set i vuit anys. Ara ja són més grans que jo o, si més no, tenen una vida més responsable que la meva. Recordo els assajos i també el concert on la van cantar a ple pulmó. A mi m'agradaria saber per què una cançó o un record apareix de sobte, sense demanar permís. Quin dret té? I si jo no el vull el record? I si a mi m'interessa tenir-lo guardat i amagat al racó més inhòspit del meu cap? Que no sap que en aquella època la meva vida era tan fàcil i senzilla que no vull recordar-la, per no caure en l'enveja més infecta? Maleït! 

I seguia cantant, recordant els crits dels nens. Aquesta alegria m'ha donat forces per fer més quilòmetres dels que en un inici havia pensat fer. He pujat dalt d'una muntanya, es veu que s'ha de dir port, perquè és ciclisme, per un camí que mai havia fet. I la baixada, vertiginosa, m'ha adolorit les galtes, del somriure que em proporcionava. La satisfacció per la pujada, per la baixada, per tot, que he sentit ha sigut tan gran que m'he posat a cantar molt fort espantant una parella que caminava tranquil·lament. Els he demanat perdó rient tot dient-los, adéu!

Cantem tots, cantem tots,
la vaca del pastor. Ah, ah!
Cantem tots, cantem tots,
la vaca del pastor.

dimecres, 4 de novembre de 2020

Discurs de l'ascensor

Per tal que un projecte tingui èxit, s'ha de poder explicar en poques paraules, afirmaven grans experts de l'emprenedoria. És el discurs de l'ascensor, dit en anglès, no fos cas que l'odi a la llengua els ennuegués. De totes maneres, l'avorriment que sentia quan els escoltava no em va fer oblidar els seus ensenyaments.

Aquest migdia, en baixar al garatge, m'he topat amb la veïna del replà que també baixava a buscar el cotxe. Mentre esperàvem s'ha posat bé la màscara i li he comentat si volia que baixéssim per separat, que jo em podia esperar, que no anava amb pressa. M'ha respost que no feia falta i que no passaria res. Hem entrat a l'ascensor i he pensat que podria parlar-li d'un projecte que fa temps que em ronda pel cap. He d'admetre que jugava amb avantatge, ja que l'ascensor del bloc és força vell i baixa a una velocitat tan pausada que sovint m'exaspera. Set pisos més la planta baixa i el garatge. He demanat permís si podia fer-li un discurs de l'ascensor, per veure si era un projecte amb possibilitats d'èxit o no. M'ha respost que sí, que encantada d'escoltar-me i poder-me ajudar.
—El projecte és el següent: obrir en canal a la noia dels cabells rinxolats. —Ha fet un pas enrere prement l'esquena contra la paret. A mi m'ha semblat estrany, quin problema hi ha amb el projecte si és ràpid i senzill d'explicar? S'ha tret la màscara i s'ha posat a cridar amb un histerisme malaltís. Tota ella se sacsejava, envaint el meu espai i de tant que es movia em colpejava amb els seus cabells a la cara. M'he acotat, m'he tret la motxilla i he agafat el ganivet de serra que avui portava a sobre. Ella cridava i premia el botó de l'alarma sense parar. Em tenia eixordat, però no he perdut la calma. Havíem baixat dos pisos. M'ha esgarrapat la cara. A mi em tenia confós el seu comportament, potser havia oblidat alguna part del que em parlaven els grans experts de l'emprenedoria. L'esgarrapada m'ha molestat, és clar, i amb el mànec del ganivet de serra l'he deixat mig estabornida. Els "clongs" de l'ascensor vell s'han deixat sentir ara que dins de la cabina hi regnava el silenci.


Epíleg:
Els grans experts tenien raó.

dimarts, 3 de novembre de 2020

Manera de viure

Aquests dies he abraçat la vagància i l'avorriment, posposant qualsevol feina i defugint tota responsabilitat. Per fer això, m'he hagut de despendre d'una part de la ment, anomenada consciència. Gràcies a no tenir aquesta part, no he sentit remordiment o culpa i això m'ha permès fer el dropo sense problemes. I enganxa, i tant si enganxa. Us animo que el feu. 

El dropisme, una filosofia de vida menyspreada i mal vista que cal alliberar dels seus estigmes. Som esclaus de l'estudi i del treball, de les feines quotidianes, de voler saber, del no parar. Deixem tot el que estiguem fent per



Nota escrita uns minuts més tard: quin final més previsible i estúpid.

diumenge, 1 de novembre de 2020

I i II

I

No em vull enganyar i escric el mateix des de tots els punts de vista que soc capaç d'imaginar, en un exercici macabre i tòxic, endurint, a cada iteració, un cor eixarreït. Els punys colpegen l'aire d'una atmosfera espessa i pesada en una lluita al no-res, a l'oblit, mentre les cames s'hi acosten lleugeres. El cos avança traint-se, sense cap impediment, buscant alguna corda on aferrar-se per evitar ser arrossegat. Però ja no queden cordes; totes són lluny, perdudes a la distància.

 

II

A cada pedalada les cames sentiran dolor i fatiga i, per evitar-ho, demanen ajuda. Sona el despertador abans que surti el sol. Els ulls no es volen obrir i sento els crits que preguen que segueixi dormint. Són crits en una habitació on regna el silenci, trencat diverses vegades per un despertador insistent. M'aixeco. Perduda la primera batalla, el cos busca una nova estratègia. Té fred i em recorda que sota del nòrdic el benestar era immens. Esmorzo, impassible. El cos encara no ho té tot perdut i es prepara per a una última batalla, la definitiva. El mal a l'esquena. És fictici, és una crida desesperada a no veure's sotmès a una càrrega i a un treball que no li pertoca. Però perdrà, ja fa mesos que no guanya. I em vesteixo i surto al carrer i pujo dalt de la bicicleta. El cos, veient-se perdut, demana pietat i l'enganyo: –Seran pocs quilòmetres, no pateixis. —I es calma. L'aire fresc del carrer s'endú la son, el fred i qualsevol mal. Pedalo i ja no hi ha cos i ment separats. Fins i tot la bicicleta forma part d'un mateix ser. Pedalo i res més.