diumenge, 29 de gener del 2017

Constel·lació

En una ciutat on les estrelles s'amaguen darrere la llum dels fanals, una nit de cel clar vaig tornar-te a veure. Feia molt de temps que t'havia perdut. Segurament per descuit i per deixadesa. Dalt del cel esperaves la meva mirada recordant que durant forces anys vas ser la guia del camí de tornada a les nits fredes d'hivern. Un camí on de dia el sol tocava de ple i ens escalfava, i de nit, entre els xiprers, m'aterria. Quan et vaig descobrir vaig saber que si et mirava ja no em calia córrer i podia caminar sense por. Aleshores eres una constel·lació que em fascinava i em deixava embadalit. Anys més tard però, mirant-te una nit, vas esdevenir quelcom més. Vaig decidir que cada una de les teves estrelles seria per a una persona important de la meva vida. Per recorda-la, per saber que formava part de mi. Vaig tenir clar que fins al final no podria assignar-hi a algú a cadascuna d'elles, però ara ja hi ha tres noms dels set possibles; potser la constel·lació sencera tal i com es coneix en té més, però jo et vaig descobrir amb només set. Tres noms que, vulguin o no, han marcat la meva vida, que he estimat, estimo i estimaré malgrat tot el que pugui passar. Potser hi podria afegir algú més, però no vull gastar els espais, ni vull haver de treure mai a ningú.
M'agradaria veure't més sovint però la ciutat no em deixa. Només per veure't aniria a viure dalt de les muntanyes, encara que de moment no en sóc capaç. Sé que hi seràs et miri o no, i sempre que t'observi recordaré cada persona i el què hem viscut, sigui bo o sigui dolent.

Mereixes que t'escrigui millor però no en sé més. D'aquí un temps hi tornaré.

dimecres, 25 de gener del 2017

Una conducta imbècil

Hi ha persones mentideres, manipuladores i egoistes. I quan et toca conviure amb alguna d'elles... quina mandra, de debò. I mira que ja vigilo ja, però vas un dia distret i te la foten. Quan s'arriba a una edat hi ha comportaments que no s'accepten, que ja no tenim cinc anys. Em podria indignar, sí, però sento llàstima.

I ara, després d'aquest petit apunt que vaig escriure fa pocs dies, unes notes irrellevants.

Sempre he pensat, avui ha sigut el primer dia, que cada una de les espatlles d'un home, una dona no ho sé, ha de mesurar exactament el mateix que mesura el cap. Espatlles amples.

He descobert la torrada de pa integral amb tahina, llavors de cànem i mel. Bé, m'ho van recomanar. És càlid, intens, dolç, suau... És tan bo que fa plorar. O no.

Avui he vist un canvi d'actitud d'una persona que em feia la impressió que era arrogant i tibada. Es veu que només era tímida i a mi em veia com un arrogant i un tibat. Jo, es veu, també sóc tímid. Bona vista.

Continuant amb les persones, em pregunto: A partir de quina edat no fotre ni brot es considera ser un paràsit? És justa la consideració? Es discrimina per condició social i/o econòmica? Conec a algú que jo pugui considerar paràsit sense tenir en compte l'edat, ni si és just o no ni la seva condició social i/o econòmica? La resposta a aquesta última pregunta és: (instant d'intriga i emoció) sí.

Si.

diumenge, 22 de gener del 2017

La por

La por. Por a veure, a mirar, a sentir. La por de viure un dia i un altre, i un altre, i un altre. Sempre igual. En un infern mental de dolor i passió sense treva. I córrer enllà, més lluny de qualsevol coincidència, a l'altra punta del món si cal, sempre a l'aguait, sempre expectant de no caure en una repetició constant que corromp l'ànima. La por. Por a perdre. I quedar-se quiet, sense esperança, errant per una foscor que pren la vida. La capacitat de deixar-ho tot i de quedar-se despullat en un món viciat és l'esperança. Aprendre a viure amb el no res per, algun dia, poder deixar la por i oblidar-la per sempre. I sense saber què creure o no, la pregunta té una resposta inabastable: Per què, Déu?

I després d'un text que pot portar entre cap i infinits sentits, vaig a sopar espaguetis de pastanaga amb salmó i porro.

divendres, 20 de gener del 2017

Soir bleu

La meva aportació a Relats Conjunts.


Jo què sé... jo potser volia poder-te tenir entre els meus braços una altra vegada. Aquell cop va ser una relliscada, ho reconec, però em va marcar més del que t'imagines i del que m'imaginava. I ara potser ens hem fet grans i tu has perdut aquella mirada intensa que es volia menjar el món, i jo... jo he perdut la força i la vitalitat que em portava a tot arreu. No entenc què em va passar, ja tenia tota la vida encarrilada i mai pensava en tu. T'havia oblidat. O almenys això creia. Et vaig tornar a veure i el meu món es va enfonsar. Quants anys han passat? Dotze? Quinze? Érem petits, no pot ser que tot el que he perdut fos una gran mentida. Vaig estimar a una de les persones que més m'han importat, ens vam casar en una masia atrotinada prop de Solsona que poc temps després vam arreglar per anar-hi a viure, vam oblidar el món esverat de la ciutat i vam ser feliços durant molts anys. I et vaig veure. Què coi feies tan lluny? I tan perduda... Hauries pogut pujar cap a Busa i t'hauries trobat les millors vistes de Catalunya, però no, et vas perdre entre els camps vora el Riu Negre. Vam parlar una bona estona i aquell vespre i els dies següents no em va entrar el menjar i vaig acabar traient-ho tot una vegada i una altra. Vaig anar al metge, estrès va dir; no ho era no, només pensava en tu. Et vaig enviar algun missatge i vaig buscar fotos teves i vaig assabentar-me de tota la teva vida. Em vaig tancar en mi mateix, ella de seguida ho va veure i al principi em va cuidar i em va fer regals i detalls que jo no vaig correspondre. Un dia, al cap d'uns mesos, em va dir que volia el divorci. Em vaig alegrar en un primer moment però de seguida vaig sentir-me un desgraciat. L'havia perdut d'una manera penosa. I vaig tornar a Barcelona, a casa els meus pares al principi, i ara estic en un pis minúscul a Vallcarca. I aquí em tens, implorant-te, al bar on treballes de matinada. Em sento un pallasso.

dimecres, 18 de gener del 2017

Dues petites peces

Quan vaig tornar al poble vaig veure que el mar cobria tota la platja i l'aigua gairebé arribava al llindar de les portes de les casetes dels pescadors. Vaig preguntar a una dona gran si era culpa del canvi climàtic. Em van respondre que no i es va posar a plorar. Jo, quiet, era part de la culpa.

De la llista que havíem escrit de coses més importants que volíem aconseguir a la vida, vam haver de triar les cinc més primordials. Quan vam acabar el professor em va fer sortir per què digués les meves. Em vaig posar molt vermell perquè la meva llista no era prou llarga. El professor em va animar a dir-les perquè no era tant important la quantitat, vaig mirar-te i vaig dir:
1. El teu amor

dilluns, 16 de gener del 2017

A la feina

Avui a la feina he comès expressament una petita errada. De tant en tant ho he de fer per no generar sospites de la meva excel·lència sense precedents que podrien provocar enveges i mala maror. Sóc el millor i amb diferència. De fet, sóc tan i tan bo que m'he tret les tecles "Retrocés" i "Supressió" perquè mai les he hagut d'utilitzar. Sóc una bèstia.

L'errada ha sigut dir en veu alta: "Oh, m'he equivocat!". I la mirada d'estupefacció dels companys ha sigut d'espant, de terror i d'angoixa. Aleshores he dit: "Ah, no! És tot correcte, m'he confós". El món ha tornat a la normalitat i jo he evitat qualsevol sospita.

De vegades em sorprèn arribar a ser tan perfecte. Què hi farem, sóc així.

diumenge, 15 de gener del 2017

Que què sóc?

Sóc una esponja bruna! Un cabàs ple d'estenalles per vendre un diumenge al matí. La pintura verda de la tanca. Les ulleres sensuals que portes. L'escala que porta al primer pis. La cadira endiumenjada. I la cadena de muntatge de finals del segle XX.

Ah, respecte a les ulleres, perquè quedi clar: Jo sóc d'ulleres, ulleres grans. Demà em posaré lentilles. Però abans hauré de comprar líquid.

A la botiga

Vaig a la botiga. Allà m'esperen des de dimarts i sec en un tamboret mentre van a buscar el que vaig demanar. Em giro per fer un cop d'ull a la sala. La teva posició, com he previst que seria, et delata. T'he vist a la cua, no eres l'única que em mirava. Al fons, al teu darrere, cap on el teu cos estava encarat abans que em veiessis, hi ha una noia darrere un ordinador. S'ha passat la mà pels cabells, com tu, quan m'heu vist. Ella marró fosc, tu castany clar. No estic fet per vosaltres, no sóc d'aquí i a més a més sóc tímid. Se sent com la classe de llengua xinesa ha començat. A la botiga, per sorpresa meva, fan classes. Ni hao. Xie xie. Zai jian. Bàsicament diré aquestes paraules. Però en català. Deixo que em mireu i em gasteu, em fa sentir volgut. Faig respiracions llargues i profundes. Giro el cap per última vegada i torno a creuar les mirades entre vosaltres i jo. Us tinc a la vista en línia recte. Deixo que el temps s'aturi. Quan ja tinc el que necessito marxo. No sóc d'aquí.

dimecres, 11 de gener del 2017

Feina

Tinc una feinada de por i una llista massa gran de posts per llegir. I què faig?

Et miro de lluny, et prenc i t'acaricio. Qui ets tu? D'on has sortit? Em sento estrany quan sóc a la vora. Quantes passes hi ha entre tu i jo ara mateix? Moltes, més del que som capaços d'imaginar, t'ho diria en any passes si tingués la certesa de la distància.

I em truquen. I sense voler ja tinc la feina feta avui abans d'enfonsar el cap sota l'aigua. No tota, no encara. On era?

Et desitjo però no pot ser i ho saps. No em coneixes i jo tampoc i l'aigua del riu és massa pura dalt de les muntanyes. A la plana, el temps i el món l'embruta. Em demanes que follem i jo em quedo arraulit a la fosca més absoluta dels meus pensaments. I ens duem l'un a l'altre fora de l'abast de mirades furtives. Si us plau no deixis de mirar-me així; em desfaig malgrat no t'ho hagi dit mai. T'ho dic ara, per fi. Ahir no et coneixia, avui sóc teu.

diumenge, 8 de gener del 2017

L'escala

Suposo que, si hagués sigut ell, el final hauria sigut espectacular, bèstia, indignant, sorprenent... però una bona part hauria hagut de ser diferent. Els plors de tristesa i emoció que ens han aclaparat haurien sigut de ràbia i de contradicció. L'amor sempre guanya i així és el que tothom vol veure, però estic segur que al revés seria, per a mi, una història brutal.

A l'escala, després d'una conversa de suposicions, ell va baixant i la imatge puja fent-nos recordar la conversa i mostrant l'ull de l'escala amb el seu espiral d'esgraons que porten cap a la foscor. Aquesta imatge reveladora m'ha encantat. Després, tot era esperar el desenllaç.

_________________

I ara dues històries que no tenen res a veure amb l'anterior:

1. Esperit crític: Un dia l'Eloi va pensar en els petons. Petons amb llengua apassionats, aferrant-se l'un a l'altre amb passió i força. Va pensar que era només plaer que es donaven mútuament i que en una parella, si hi havia respecte, admiració... Els començava a qüestionar quan de cop es va dir prou. Es va adonar que tot el que feia, deia i pensava s'ho qüestionava, fins al punt de començar a sentir un cert rebuig a la societat i a la seva pròpia existència. Es va expulsar ràpid aquests pensaments i va dir-se que el seu cervell havia sobrepassat el límit. A la mateixa tarda tot havia canviat al seu voltant. Els seus amics es comportaven igual de riallers i xerraires com sempre, la ciutat continuava freda i fosca però acollidora i els bars, com és normal en aquesta època de l'any, estaven plens de gent prenent una xocolata calenta. L'Eloi va descobrir que estimava aquest món. I ves per on, i no sé si hi té res a veure, va començar a avorrir la cervesa.

2. Control: Un dia l'Oleguer es va adonar que part de la seva vida feia anys que era portada pels altres i que ell no tenia ni veu ni vot per decidir. Ni tant sols per opinar. Quan se'n va adonar no va fer res per canviar-ho perquè així d'aquesta manera, va pensar, podria dedicar-se en la resta sense preocupar-se. Però van anar passant els dies que l'Oleguer anava pensant en la idea de prendre les seves pròpies decisions. I quan la idea havia madurat prou es va trobar no sabia la manera, ho havia oblidat. I gràcies a un conversa amb una noia i la seva ajuda, que l'Oleguer n'haurà d'estar eternament agraït, tot es va encarrilar i va notar que de cop era ell qui decidia cada nova passa. No us podeu imaginar quina llibertat va sentir dins seu.

dimecres, 4 de gener del 2017

La senyora

Avui he vist una senyora gran plorar. No sabia si acostar-m'hi o no. Sóc ultra-tímid i no ho he fet. M'he imaginat que és una senyora que viu sola, que intenta fer el cor fort i que quan veu algun conegut fa com si res. M'he imaginat que quan arriba a casa seva i l'envolta el silenci deixa els llums apagats per no veure que ningú li fa companyia. M'he imaginat que potser fa molt de temps que ningú l'abraça i que ho deu trobar molt a faltar. M'he imaginat que intenta omplir el buit que té sortint a passejar el màxim de temps que la seva salut li permet.

És trist viure així com he imaginat, però segur que hi ha casos d'aquests i més a prop del que ens podem imaginar. Com quan un dia que vaig veure un noi caminar amb el cap cot des d'un aparador d'una botiga. Crec que ell era com la senyora, però no us ho puc assegurar.

dimarts, 3 de gener del 2017

Cada dia

Avui remenant uns llibres m'he trobat una postal que no vaig arribar a enviar mai. Aquesta postal anava dirigida a una persona a qui vaig perdre l'amistat, segurament per deixadesa, per por, per poca autoestima, per submissió... M'agradaria poder-la recuperar però la memòria, seva i meva, diferents, fan que tornar a parlar amb ella sigui per a mi una empresa impossible. Espero que no m'odiï, no sé si li vaig fer mal però desitjo en el fons del meu cor que no. No sé si mai tornaré a tenir l'amistat amb ella com ho havíem tingut fa anys. Juro que ho trobo a faltar. Juro que et trobo a faltar.

Sempre intento no penedir-me de res, però collons, d'aquesta pèrdua me'n penedeixo gairebé cada dia.
Creative Commons License