dissabte, 21 de gener del 2023

Un dissabte qualsevol més

Avui m'ha passat una cosa molt estranya. M'he menjat un plàtan que recordava, molt de fons, el gust d'una hamburguesa del McDonald's. Fa anys que no en menjo, però m'hi ha fet pensar. Aleshores, d'aquesta experiència n'he tret dues conclusions: La primera, el menjar del McDonald's té com a base el plàtan. La segona, no necessito anar en aquest restaurant mentre tingui plàtans.

Però aquest fet no és el més estrany del dia. Unes hores abans, em trobava dormint i somiant. Estava fent esport, corrent, per una gran ciutat i estava plovent. Travessava un carrer bastant ample i ple de cotxes per anar cap a un parc on podria córrer amb la seguretat que no m'aixafarien. Mentre travessava i arribava al parc, a la ràdio començava una tertúlia d'uns pedants que parlaven de l'èxit a la vida. Explicaven que tots ells havien sigut grans directius d'empreses i que actualment qualsevol persona que s'ho proposés podia ser executiu i tenir un sou astronòmic. Notava com em mullava, com s'enganxava cada passa al terra ple de fang. La conversa m'interessava pel sol fet d'estar escoltant qualsevol cosa i pensava que no tenia sentit que tothom fos executiu, que alguna cosa fallava. El somni l'he trobat realment estrany perquè tot el que passava no té res a veure amb la meva realitat. No vaig mai a córrer, no visc en una gran ciutat, no plou pràcticament mai i no escolto la ràdio, i no ho faig perquè per treballar no em va bé i la resta del temps estic fent activitats que no són compatibles, com ara escoltar música.

A banda de tot això, que és puntual i no crec que tingui res de transcendent, la meva vida ha entrat per un camí del tot curiós i estic segur que no en sortirà res de bo. Últimament, estic escoltant música pop francesa i el que és pitjor, m'agrada.

I ja està.



divendres, 13 de gener del 2023

El supermercat

Vaig anar a un supermercat nou. Era al migdia, després de dinar, una bona hora. No hi havia gairebé gent, ni comprant ni treballant. De les quinze caixes, només una era oberta. Aquell supermercat era bastant gran i vaig estar-hi més estona del compte perdut entre passadissos amples i atapeïts de productes absurds que amagaven amb malícia el que estava buscant. Vaig agafar una mica d'angoixa. Es podia omplir d'un moment a l'altre, però no podia marxar sense tot el que necessitava. Si em faltava alguna cosa hauria d'anar a algun altre supermercat i per comprar un sol producte seria massa estrany. Al final, més tens del que voldria, vaig anar a preguntar a una caixera i em va indicar a on era. No m'havia enganyat, és evident, no sé per què ho vaig imaginar i que d'allà no en podria sortir i s'ompliria de falsos compradors que col·lapsarien tot el supermercat i em mirarien i em jutjarien i hauria de deixar el carro al bell mig d'un de tants passadissos i marxar de pressa fent-me pas i quedant-me gairebé sense alè. Vaig acotar-me i vaig agafar la llauna de tonyina. Al fons una noia amb els cabells curts em mirava. Vaig girar el cap per si hi havia algú altre i la distància m'havia confós. Em mirava a mi i s'acostava. Per alguna raó inexplicable no vaig recular per agafar un altre passadís i anar a la caixa per pagar. Vaig passar la mà per la cara, em vaig mirar la jaqueta, potser estava més despentinat del compte. Vaig fer una passa endavant agafant el carro amb les dues mans. Ella em mirava, jo la mirava. Tenia la pell morena de finals d'estiu, en ple gener. Els cabells curts, més curts que els meus, negres i brillants. Els seus ulls de forma de lluna, amb uns iris que semblaven dues gotes d'atzabeja de negres que eren contrastaven amb un blanc perfecte de la resta de l'ull. Potser no eren tan foscos, però així ho vaig veure en un primer moment. Els ulls en forma de lluna van portar la meva vista a un nas menut i rodó i més avall, entre llavis prims rosats, hi havia un somriure d'allò més acollidor. Duia un anorac dels anys noranta, que m'hauria semblat lleig si l'hagués vist exposat en qualsevol aparador, uns texans estrets i unes botes negres i gastades que li pujaven un pam del turmell. Arrossegava una cistella amb massa coses. Sí, hauria d'haver agafat un carro, em va dir. És el primer que em va dir. Vaig intentar respondre, però la laringe m'havia obstruït el conducte respiratori. Em mirava alegre, esperant alguna cosa de mi. Vaig agafar calor. Saps qui soc? Em va preguntar amb una rialleta. Vaig fer que no amb el cap mentre tornava a agafar aire i vaig poder respondre que no. La seva memòria era sorprenent. Jo m'havia jurat que no l'oblidaria. Ni tan sols havíem parlat, ni saludat. Només ens havíem intercanviat alguna mirada i un parell de somriures.

L'olor del mar, el soroll de les onades, la sorra fina que s'escolava entre pins i arbusts. Necessitava dies de platja, de nedar, llegir i prendre el sol. Vaig caminar capa una cala petita i tranquil·la. Allà hi era ella, llegint un llibre vell i esgrogueït. Llegia Mirall trencat de Mercè Rodoreda. Vaig pensar que no hi podia haver al món cap noia més atractiva. Llegia un clàssic a la platja, hi ha res més atractiu? Em va somriure i jo vaig tornar-li. Vaig treure el meu llibre, un d'electrònic, que a mi m'agrada llegir amb aquests aparells, però no és atractiu ni és res; ni recordo què estava llegint. Al cap d'una estona vaig anar a nedar. De lluny, on la cala comença a obrir-se, vaig donar una ullada cap a la platja, per si encara hi era. No llegia i mirava mar endins, cap on era jo. Vaig enfonsar-me i vaig nedar cap al fons, intentant dissimular la meva poca discreció. Quan vaig tornar cap a la meva tovallola, ella llegia com si res, indiferent. Encara vaig llegir una estona més fins que se'm va fer tard. Vaig recollir les coses i ens vam tornar a creuar les mirades per última vegada. Vaig ser jo que vaig somriure primer. Mentre m'allunyava cap al cotxe vaig dir-me a mi mateix que no l'oblidaria, que seria potser la parella dels meus somnis, però no creia que pogués ser feliç al meu costat, no estaria a l'altura. El meu somriure, quan vaig arribar el cotxe, era melancòlic. Em vaig sentir sol.

El meu cor anava desbocat. No em podia creure que em recordés la noia del Mirall trencat, ni tampoc que m'hagués trobat en un supermercat qualsevol d'una ciutat perduda del centre de Catalunya. Havien passat anys. Aleshores les meves pors eren tan sols timidesa. Veure'm aclaparat per comprar en un supermercat era un fet que no m'hauria passat pel cap. Vaig tenir por, por que veiés les meves pors. Júlia, em va dir. Li vaig dir el meu nom. Ella estava pletòrica, volia explicar-m'ho tot, recordar cada instant del dia de la platja. Dins meu hi havia una batalla terrible. Per una banda, necessitava marxar corrents. Per l'altra, marxar era la pitjor decisió de la meva vida. Tinc por, vaig dir-li. Em vaig quedar glaçat, per què collons havia dit que tenia por? Em va mirar sorpresa i em va dir que ja no havia de comprar res més. Vam anar els dos cap a la caixa. Ella anava al meu davant, em va esperar que pagués i vam caminar cap al pàrquing. Em va dir que feia poc que havia vingut a viure a la ciutat, que era molt fort que m'hagués trobat. Jo parlava poc, la situació havia posat a prova els meus límits mentals i aquests havien fallat d'una manera miserable. Em va preguntar si em trobava bé. Vaig dir-li que no. Per alguna raó i per primera vegada en molt de temps vaig sentir-me prou valent per ser sincer. Li vaig explicar com em sentia, que aquella casualitat era massa, com un regal baixat del cel, que em sentia malament per no haver-la reconegut en un primer moment, tot i que m'havia promès que mai l'oblidaria. També vaig dir-li que era una persona insegura i carregada de pors, que havia abraçat la solitud per covard, tement a fallar la gent del meu voltant. Mentre m'obria i m'exposava estava convençut que intentaria treure'm de sobre ben de pressa. No ho va fer. Ella també dubtava, també tenia pors, que tot el que li havia dit era normal, que ho havia d'explicar i que l'error era quedar-se aquests pensaments per a un mateix. Estàvem al mig del pàrquing que s'anava omplint de cotxes i de gent. Hauria plorat. No em rebutjava, quina sensació més estranya. Vull parlar més estona amb tu, li vaig dir, vull que recordem junts el dia de la platja. Deixo la compra al cotxe i anem a fer un cafè a la primera cafeteria que trobem. D'acord, em va respondre amb un somriure.

 

__________________


Perdoneu la meva absència, no em veia amb cor d'escriure

 

A més a més, i això és molt fort (bé, no), com a usuari de sistema operatiu Linux en l'àmbit laboral i de vegades també el personal he deixat de fer servir Gnome després de vint anys, any més, any menys, forces menys que més, però queda bé dir-ne tants. M'he passat a QTile que és molt friqui i divertit de configurar.

Creative Commons License