dilluns, 25 de febrer del 2019

Idees

Una de les pors queda diluïda de cop i volta. Arribo amb la motxilla i està ple de gent. Altres dies giraria cua i oblidaria la multitud però aquesta vegada em quedo mirant un moment a tot el voltant. De seguida em venen a trobar i saludo encantat. Em sento molt estrany després del que acaba de passar. Per què el meu cor no s'ha accelerat? Per què no estic marejat?

Una muntanya, un somni antic. Aixeco el cap per si aquell somni era real, hi ha una parella d'ancians que miren cap a la plaça, no sé què esperava veure. De seguida me n'oblido i anem a seure a les escales entremig del bullici de la gent.

Significat de tot plegat:
En resum, en definitiva.

dimarts, 19 de febrer del 2019

Projecte

L'altre dia pensava que ja seria hora de tornar-me a enamorar. El pla tenia dues fases ben senzilles. Vaig agafar un paper i un bolígraf i vaig escriure una llista dels pros i els contres. Un cop feta la llista, el qual no escriuré per motius d'espai, vaig seguir amb la segona fase. Havia d'escriure la llista de qui m'havia d'enamorar. Vaig agafar un altre paper i el bolígraf i després d'uns segons vaig deixar el bolígraf sobre la taula. No em sortia cap nom. És clar, després dels pros i contres era evident que no sortiria ningú. No havia caigut en aquest detall. Vaig enfadar-me per no haver-ho tingut en compte i em vaig recordar que errors com aquell no els podia tornar a fer.

Fa temps em creuava pel carrer amb una noia d'ulls de gel. De gel perquè eren blaus, perquè brillaven, perquè quan els mirava em quedava petrificat. La vaig saludar un dia quan anava sobre la bicicleta per la ciutat. Suposo que notar la velocitat i el vent a la cara em fa sentir lliure i així em permeto saludar a la gent. D'altra banda, no ho hauria fet. Potser era l’única persona que podria posar a la llista de la segona fase però, pel fet de perdre-la de vista durant tants mesos, no hi vaig pensar.

divendres, 15 de febrer del 2019

La propietat

Potser no sóc de parlar gaire però hi ha dies que les paraules se m'escapen, com avui. Havia sortit de la feina i caminava per un carrer que, com que aquest any hi ha eleccions municipals, netegen força sovint i s'ha perdut el joc de sortejar les caques. Un nen ha preguntat a la seva mare: "La terra abans a qui pertanyia, a Déu?" He respost sense que ningú em donés permís: "A mi, era meva, i suposo que encara ho és". La seva mare s'ha posat a riure i ha dit al seu fill que jo estava dient estupideses. El nen s'ha posat a riure sense entendre res, bé, ha entès que havia de riure.

Més tard, també caminant, perquè caminar pels carrers de la ciutat és d'allò més divertit, passava per un carrer ben il·luminat tornant de la piscina. Dins d'un cotxe dos nois estaven molt atrafegats amb unes gomes i unes agulles. He de reconèixer que aquesta vegada no ha sigut divertit caminar per la ciutat. La imatge de dues persones drogant-se dins d'un cotxe és, almenys per a mi, violenta. A més a més, jo, il·lús, pensava que aquests fets ja no existien, que formaven part d'un passat que no vaig conèixer.

diumenge, 10 de febrer del 2019

Anhels

I

Les úniques flors que tinc són dues roses d'un color granat apagat, seques i fràgils que al tocar-les es podrien desfer. Les dues roses es troben envoltades per branques mortes subjectes per una cinta on, en una punta, hi ha mig enganxada una etiqueta on es pot llegir encara el preu: 5,50 euros. El dia que les vaig comprar, d'un color vermell intens, desprenien una olor suau que s'impregnava a les fosses nassals esvaint la resta d'olors durant una bona estona. Vaig portar-les fins a casa amb el cor accelerat, no pas perquè les havia de regalar, sinó per la vergonya que em feia que el món em veiés amb un ram a la mà.


II

Per alguna raó que desconec m'ha vingut al cap un record de fa molts anys. Les trucades que m'acompanyaven a les tantes de la matinada pels carrers de la ciutat. Un dia com avui, en una trucada, portant unes sabates noves que encara tinc i no em poso, vaig relliscar i vaig caure amb tota la meva esquena llançant el telèfon uns metres enllà. Recordo amb total clarividència el cop i com em va deixar atordit durant uns segons. Algú que passava per allà em va ajudar a aixecar-me però de seguida va marxar. Els telèfons aleshores al caure només queien i quan el vaig recollir el meu nom no parava de repetir-se per l'altaveu. Crec que trobo a faltar aquelles trucades.


Notes

El títol de l'entrada era de la primera peça. L'he retallat perdent el sentit que tenia. Tot i això, així és millor.

El fet de dir-ne peces no vol dir que siguin obres artístiques. Les peces d'un trencaclosques.

El dia que vaig relliscar i caure, que és cert, portava un anorac de color negre que sempre havia vist de color blau. Aquell anorac el vaig donar perquè m'anava quatre talles gran. De mica en mica m'aniré fent més petit fins a convertir-me en una partícula elemental.

dimarts, 5 de febrer del 2019

Dues històries reals

Reflex

Un dia corrent pels carrers de la ciutat les meves espatlles van començar a eixamplar-se esquinçant la roba que portava. Els braços es van obrir i estirar fins a doblar cadascun la meva pròpia alçada. Per tota la pell van aparèixer punts foscos que van créixer fins a esdevenir un gran plomatge negre i brillant. El bec d'un color daurat va desenvolupar-se en una part per sota els ulls i en l'altra des de dalt de tot del coll. Les cames no van deixar de córrer mentre dels peus creixien urpes imponents i tan negres com les plomes.

Vaig alçar-me de terra com si res i vaig volar cel amunt grallant de felicitat. El vent feia vibrar les plomes que, tot reflectint els raigs del sol, enlluernaven una ciutat que es preguntava d'on havia sortit aquella bèstia terrorífica.


Temps de Plank

Per raons òbvies, un cop escrita, no puc publicar aquesta història. Era massa bona, delirant i absurda per entrar en aquesta sèrie d'entrades que es caracteritzen per tenir un punt de fragilitat estranya. Sento molt aquest egoisme però la realitat d'aquest bloc de notes és així de cruel. Per no quedar com el tirà que sóc, us deixaré un fragment:

... he fet una pausa d'un segon...

Bé, crec que hauria sigut millor no deixar res.

diumenge, 3 de febrer del 2019

Normalitat

Vaig estar a punt d'escriure: Escoltar la teva llista de música. Gairebé ningú ho hauria entès i potser aleshores hauries anat corrents a eliminar-la. Potser ara, si per mala sort llegeixes aquest bloc de notes, aniràs corrents a eliminar-la.

Sovint penso que el meu temps es va aturar en una data de fa forces anys. Cada dia és el mateix amb subtils diferències per evitar que pugui adonar-me de la situació on em trobo. Faig esforços per passar de dia, però allà estic, sense que res realment canviï. És quan hi penso que tinc temptacions de voler ser més extravertit però jo no sóc així, tot el contrari. I si marxés del meu món particular perdria bona part del que per mi val la pena viure.

Podria esborrar el primer paràgraf. De fet seria la idea correcte. Prefereixo equivocar-me.

I amb contraposició a tot plegat, aquest matí he fet una baixada amb bicicleta que m'ha donat tanta adrenalina que feia que no pogués parar de cridar. Suposo que de tant en tant puc treure part del meu interior. Després de la baixada, d'una temeritat innecessària per a la meva salut física i necessària per a la mental, he tingut un somriure a la cara que ha durat fins que he arribat a casa i he posat els peus a terra.

Tinc per norma callar. Avui, tres de febrer de dos mil dinou, la trenco. Esborro i escric les mateixes paraules una vegada i una altra. Tinc por. No vull que em llegeixis. Desitjo que ho facis. Voldria ser invisible. Desitjaria deixar de ser invisible. No vull fer mal. Desitjo no fer mal. De vegades necessito temps per tornar a la normalitat.
Creative Commons License