diumenge, 30 d’abril del 2017

Pel·lícula

És que tòrcer el braç que em reté el pas, el número infame, és una tasca que em supera. I fujo mar enllà amb la petita barca de vela una nit on el cel mostra la immensitat de les estrelles.


Camino per un carrer solitari quan de reüll veig la pel·lícula que un transeünt ha comprat al quiosc de la plaça. Ell es mira complagut la coberta que no amaga cap detall de l'argument de l'obra. Sent els meus passos i amaga de pressa amb l'esperança que jo no m'hauré fixat en la seva compra. No el miro, passo de llarg fent veure que estic absort en el meu camí. Potser no té internet a casa.

divendres, 28 d’abril del 2017

Camp

campcamp    campcamp    campcamp    camp    camp        camp
camp    campcamp    camp    camp            camp        camp
camp    campcamp    camp    camp            camp        camp
camp    campcamp    camp    camp    camp    camp        camp
camp    campcamp            camp    camp    camp    campcamp
camp    campcamp    camp    camp    camp    camp    campcamp
campcamp    camp    camp    camp    camp    camp    campcamp

dimecres, 26 d’abril del 2017

Si jo fos vent

Si jo fos vent passaria arran teu, fregant la teva galta,

pujaria a la capçada dels arbres
    i et regalaria les seves flors,

arrissaria el mar prop de la costa
    i ompliria de sal la teva pell,

volaria cel enllà
    per dur-te les olors fresques d'un matí de primavera.

Si jo fos vent et preguntaria: vols venir amb mi?

dilluns, 24 d’abril del 2017

Què és la por?

Vaig aixecar el cap i vaig veure els rius secs. Els arbres havien perdut les fulles i morien mentre el vent passava en silenci vora meu, a pas feixuc, sense mirar-me. Em vaig girar i la imatge no canviava. No quedava res, tan sols una casa que s'ensorrava. Vaig quedar-me quiet, aterrit. Vaig adonar-me que tot s'havia acabat, de cop el buit omplia el món. Era un dia assenyalat, un moment que sense saber-ho m'importava de tal manera que es va clavar amb un dolor tan gran que vaig tancar el ulls per sempre. I el món creix i creix i creix, i per més que corri no me'n puc escapar. Tinc la meva resposta però no la puc explicar.

dissabte, 22 d’abril del 2017

Pont

La meva aportació a Relats conjunts:


De tots els ponts que hi ha a Nova York, que no són pocs, només aquest encara té els llums de Nadal. A la feina, com que molts hi passem cada dia, surt sovint el tema i han sortit teories i especulacions de tota mena. Alguns diuen que l'empresa que s'havia d'encarregar de treure els llums dels ponts va fer fallida just quan només quedava aquest i que cap altre se n'ha volgut fer càrrec. N'hi ha que diuen que el pont quedarà il·luminat tot l'any perquè a la ciutat hi ha tantes celebracions diferents com persones hi ha, i no es vol discriminar a ningú. Alguns diuen que l'ajuntament han decidit deixar el pont il·luminat perquè un dels treballadors municipals encarregats del manteniment del pont va caure el dia de Nadal mentre feia una inspecció rutinària. Es veu que el pobre no es va morir i que des de l'aigua feia uns crits eixordadors que se sentia des de molt lluny. El van recollir gairebé mitja hora més tard, gairebé inconscient i amb clars símptomes d'hipotèrmia. Diuen que fins que no surti de l'hospital no apagaran els llums. És un gest molt bonic, però jo aquesta història no me la crec. L'alçada és força alta per sortir-ne viu i la notícia tampoc la vaig veure per les notícies. Jo dic que és un reclam turístic i comercial del districte. Pur consumisme a part d'un malbaratament dels recursos que ens dona la terra.

divendres, 21 d’abril del 2017

Sóc una cadira

Avui he decidit ser una cadira. Aleshores he anat a seure i m'he sentit molt violentat. He tallat les potes, només tres, la quarta tallava les altres. He demanat a un company que em mirava amb una cara desencaixada si em podia ajudar. Ha vomitat. Jo sempre li dic que ha de menjar millor però no em fa cas. Al final m'he adonat que no sóc una cadira i ja no em violenta seure, però m'han de lligar per mantenir-m'hi a sobre.

dimarts, 18 d’abril del 2017

El càstig

El càstig
Així que li van aixecar el càstig va treure el peu per la porta. Va notar com el sol cremava i li va encantar. Després d'una setmana reclòs tornava a ser lliure. Altres que ja havien estat castigats li deien que no es queixés tant, que una setmana no era res, però quina setmana que s'havia perdut, la més rica i ufana de l'any. Per no caure en la desesperació va decidir aprendre i malgrat no veure el sol es va sentir enlluernat de tot un món de coneixement que fins ara havia sigut desconegut. Potser se sentia castigat, però va valdre la pena. I diuen que gràcies al que havia après de tant en tant crida: "Sóc un geni!".

La distància
La por que alguna mà o peu o braç toqués la seva pell, ni que fos una carícia suau, el feia estar en alerta constant. No podia suportar la descàrrega elèctrica que els seus nervis llançaven quan algú decidia entrar en contacte amb el seu cos. Aleshores s'estremia gairebé amb violència causant estupefacció i les paraules: "Perdona, estàs bé?". Odiava amb totes les seves forces aquesta reacció i com que no havia sigut mai capaç de controlar-la va començar a caminar abatut per allunyar-se de qualsevol mà o peu o braç que el pogués abastar.

dissabte, 15 d’abril del 2017

Fora!

Fora, fora!
L'ordre imposat no evita el caos.
És l'hora. No res. Massa.
Espai diàfan. El desgavell serà impossible.
Res a perdre. Massa.
Paraules. Ull, massa.
Fora tot.
Fora pell.
Fora greix.
Fora múscul.
Fora os.
Fora nervis, venes i tendons.
Fora aire.
Fora òrgans.
Fora que no ho vulguis. Aleshores aixecaré la meva carn i llauraré la terra. Però fora estrany, sé que en el fons del teu ser ho vols.

Fora d'aquí. Et sembla intel·ligent? És llastimós. Fora. Ets peix, peix d'aigua tèrbola, de riu malalt. L'home que mata el peix, el fa a bocins i el llença a la cassola, aquest home és un mal home. Desgraciat, sóc un peix. Tu que tens seny, o almenys n'hauries de tenir, para el sofriment que ens veiem sotmesos. Viu de l'aire o no visquis. Deixa l'arma i neda amb mi.

divendres, 14 d’abril del 2017

Escapar-me

Vaig trobar un camí per allunyar-me de la multitud. Les meves cames eren ràpides com el vent i vaig pujar per carrerons estrets del centre. Vaig entrar als jardins i vaig començar a donar voltes a mi mateix estirant els braços. El sol de tarda m'escalfava i l'olor dels pins em deixava embriagat. Vaig llançar-me escales avall, cap al pont, on una dona molt amable em va deixar passar i amb un adéu vaig saludar-la mentre saltava entre les flors que envaïen l'espai. Vaig arribar al final dels jardins i vaig travessar la muralla. No vaig parar de córrer direcció a la muntanya i quan finalment, esgotat, vaig arribar dalt, vaig seure i vaig contemplar de lluny la ciutat que bullia de vida.

dijous, 13 d’abril del 2017

Medi natural

I
En una cova vermella veig com plora la meva ombra. Em giro i esgarrapo l'aire que no em deixa respirar. El meu cos crida ple de dolor i el meu voltant s'evapora. No puc, la por em guanya.


II
Passen els anys i les pròpies promeses són records vagues que, enganyat, no he complert. I vull demanar perdó. Però a qui? I dubto. De tu, de mi, del tot i del res. Sóc feliç? Em ve al cap una escena. Entremig de la gent m'adono que desitjo tornar a casa però m'espero que acabi el sopar. Em sento estrany entre antics coneguts en un món que ja no entenc i ara avorreixo. El joc que fem m'agrada. No hi participo gaire encara que faig el meu paper intentant ser com esperen que sigui. Estic còmode i marxo somrient amb paraules amables que m'han dit. Dormo. Prenc decisions que no entendran. Ni jo mateix. Pas a pas. Em desperto. I la resposta crec que és la següent: Sí, ho sóc, però de vegades m'arrossego en una cova on la pau no hi té cabuda. Em demano perdó. No m'ho mereixo. No encara.


III
En intervals curts el meu cap fa un salt. De vegades veig una cara, de vegades sento una veu, de vegades veig un cos caminar. I si agafo el mòbil i envio un missatge? No ho faig. Les nostres converses no han arribat mai a terrenys personals. Què diria? Jo no sóc de parlar gaire.

divendres, 7 d’abril del 2017

Després de comprar

Trencant una sèrie sobre la pertorbació de l'espai, i no perquè vulgui sinó per obligació, aquesta entrada explica un fet del tot absurd que m'ha deixat sorprès i aturat al mig del carrer durant uns segons.

Jo he sortit molt feliç del super amb dues bosses plenes fins dalt i he pujat carrer amunt quan m'he trobat una senyora que sempre demana un euro per un cafè. Jo ja li estava dient que anava amb les mans plenes i que al super m'havien deixat escurat quan ella m'ensenya la mà amb dues monedes de vint cèntims i em diu: "Vols aquestes monedes que ja no les necessito?"

Fantàstic.

I ara, degut al gir inesperat del comportament de la senyora, el Poeta del Mató recitarà uns versos.













Moltes gràcies Poeta del Mató, quin recital!

dijous, 6 d’abril del 2017

La tina

He caigut en una tina i ja no en puc sortir. Les seves parets de fusta humida són massa altes per a mi. Per sort encara puc nedar ja que la tina no és buida, però no és aigua el líquid que hi ha. Té un gust metàl·lic i un intens color vermell. Li he preguntat si era sang i m'ho ha negat indignat i amb un llarg discurs sobre els meus prejudicis. M'he quedat petrificat, els líquids no acostumen a dir res. Deu ser un líquid educat. I al cap i a la fi no m'interessa saber per on nedo: he caigut en una tina i ja no en penso sortir.

dimecres, 5 d’abril del 2017

Ocell

No vull, no puc, no marxa, just el contrari. Cada dia és més a prop. Jo sóc fred, soc una roca. Sóc indiferent. I una merda. M'estic desfent al davant de tothom i no trobo la manera de girar cua i tornar a la glacera d'on vinc. Tot allò que havia oblidat fa tant de temps; tremolo.

Sons, imatges, textures, olors. Quin és el gust?

Vaig caure en l'oblit de la vida, en una font de fel. Vaig tapar-me la cara per netejar les formes. Vaig esculpir-me buscant la puresa. Vaig obrir la porta deixant escapar la fe. Vaig vestir-me en la foscor i finalment vaig dormir.

El meu despertar va ser plàcid. La llum del matí s'havia escolat per l'habitació, el soroll a la llunyania dels ocells traspassava les finestres i tot, absolutament tot, era nou. Quan vaig obrir els ulls vaig descobrir un sentiment cruel. Vaig intentar eliminar-lo però la meva mirada no va voler canviar. M'havia tornat malvat i ho sóc encara ara.

No puc, no marxis. No vull...

dimarts, 4 d’abril del 2017

Blau, blanc, vermell

I
Cada passa, sigui endavant o sigui enrere, marca el temps que mou els colors. Ara sóc blau i m'agrada però no sé què vol dir. El silenci entre crits perduts i algunes paraules distants creix amb força i aclapara l'espai. És l'univers que no para de créixer.

II
He callat perquè no tinc temps. He de viure i sentir la força de la felicitat, de la crida que em commou. Només he de decidir i, com un caçador pacient que camina darrere la presa dies i dies sabent que ella tard o d'hora s'aturarà, respiro canviant el que volia dir. La crida. No. Les crides. El blanc. Avui he sigut cec però el meu cap ho ha vist, com ara.

III
Des d'un punt remot del meu cos una reacció en cadena d'escalfor i de fred ha accelerat el batec del meu cor. Ha sigut una explosió brutal de sensacions que m'ha deixat tots els pels de punta. Jo treballava. Jo només escoltava música quan una peça que no m'esperava ha començat a sonar. Tens els ulls vermells, m'han dit.

IV
Només escolto. Vull aprendre. No hi veig quan la distància es perd a l'horitzó. Vull parlar però no trencaré zum-zum suau de la nevera. On ets? Qui ets? He gravat la teva pell, amb la textura, la forma i potser també el color. El moviment i la veu. Però jo ballo entre les estrelles en una atmosfera càlida i reconfortant. No ho puc perdre, és la meva saba. Em giro. La crida. No ho necessito, penso. Jo.





Nota: No cal entendre res, seria perdre el temps.
Creative Commons License