diumenge, 17 de novembre de 2019

Propietats

Aturo el temps i de sobte l'espai desapareix del meu davant. No em puc moure perquè no hi ha espai. La llum s'esvaeix i no veig res. El so fa temps que ja no el sento i les meves idees, que des del principi m'han acompanyat, deixen de formar-se quan els petits impulsos elèctrics que viatgen pel cervell ja no tenen ni temps ni espai per moure's. Aturar el temps, una idea de la mort.

Soc jo qui l'aturarà o serà el cos qui ho farà? Em dic que jo soc el cos i el cos soc jo. O només soc una idea? Què queda de mi de quan vaig seure per primera vegada al sofà des d'on escric? Podria ser que no quedés cap cèl·lula d'aleshores. He canviat i alhora la gent m'anomena amb el mateix nom, em miren amb els seus nous ulls igual que em miraven aleshores i es pensen que el passat forma part de mi mentre jo ara mateix no en puc estar segur. M'alegra saber que encara ara part del meu cos va viatjar amb mi. M'alegra també saber que vam descobrir junts una de les passions més grans que ara m'acompanyen. Però d'aquí uns anys ja no en quedarà res. Només el record, només les idees. Potser doncs el cos no és meu, forma part de la natura o de la vida i jo només tinc les idees que potser, d'aquí forces anys, aniran per lliure.


Després d'això que no sé a on vol anar a parar,  explicaré una història sobre l'afecte o l'estima als objectes. És una història de merda que curiosament em va fer ser, en part, com soc. Tenia deu o onze anys. Vam sortir d'excursió i el primer que vaig fer va ser buscar un pal que em fes de bastó. No el necessitava però la il·lusió de portar-lo i que m'ajudés a la caminada era el més important. Era un pal còmode, gran per la meva estatura, però còmode i sobretot era el meu pal. Li vaig agafar una estima especial. Era una extensió de mi, m'acompanyava a cada pas i m'ajudava a seguir endavant. Però l'excursió no duraria per sempre i, quan s'acabés, hauria de tornar-lo a la natura. Per a mi, despendrem d'ell, no era una idea agradable. Imaginar que no el veuria mai més, que no m'ajudaria ni m'acompanyaria em produïa tristesa. Cap adult em va dir que el llencés, no els vaig donar temps. En un punt que encara recordo, quan faltava poc per acabar l'excursió, vaig dir-li adeu i també li vaig dir que el recordaria tota la vida. El vaig llançar i va caure metres enllà entre els matolls.

Aquests dies he llençat moltes coses, i encara me'n queden per llençar. A algunes vaig prometre recordar-les i a altres no. I aquesta setmana, en un homenatge estrany, vaig voler anar a on havia llençat el pal. Quan vaig passar pel davant vaig dir-li hola. Sort que no hi havia ningú a la vora en aquell moment, hauria pensat, amb raó, que estic sonat.

dilluns, 11 de novembre de 2019

Crítica

Avui he recuperat tot de crítiques dels llibres que ens obligaven a escriure per certificar la validesa de la nostra lectura. He de dir que trobava vergonyós que dubtessin de mi i per això les meves crítiques eren directament una crítica al professor que les revisava:
Aquest llibre m'ha agradat molt. Va d'un noi que es diu Frank i d'un altre que es diu Einstein. Els dos es fusionen i en surt en Frankeinstein. Maten el germà, la nòvia, un amic i un altre per desesperació. I no escric res més perquè no em queda més full*.

*Nota del crític: Me l'he llegit.
Tenia aleshores la mania de llegir més d'un llibre per setmana, m'agradava molt i la biblioteca era inabastable. Haver d'escriure dues crítiques per setmana, perdent un temps molt valuós de lectura, era terrible. Existia, a més a més, certa competició per qui llegia més llibres. Jo, que era i soc un fatxenda, acostumava a agafar-ne de llargs i anava per les primeres posicions en el rànquing dels millors lectors. I no anava primer perquè hi havia qui llegia novel·les curtes per poder tenir l'honor d'estar al capdavant. El cas és que rebia moltes queixes del revisor al director i aquest no en feia més cas del necessari. Però un dia, per l'enveja natural d'un company que havia estat un mes per llegir un llibre i jo havia necessitat poc més d'una setmana, era un totxo de veritat, el company es va anar a queixar al director. Aquest, pensant que potser realment no estava llegint els llibres que deia, em va venir a buscar i tenint el revisor i el company a la vora em va fer explicar el llibre. Vaig estar gairebé un quart d'hora explicant-lo pàgina per pàgina i abans d'arribar a la meitat em van demanar si us plau que parés, que tenien ben clar que l'havia llegit. A partir d'aquell dia ningú més va dubtar de mi i em vaig guanyar l'honor de no haver d'escriure mai més ressenyes.

I és que hi ha victòries i victòries, i aquesta encara ara em fa sentir orgullós.

dimecres, 6 de novembre de 2019

L'esponja

Ara em disposava a escriure una història èpica, de les que es recorden durant anys. Aquesta història havia de tractar de la trepidant vida d'una esponja marina i com la sort evita que un caçador d'esponges se l'emporti per a ús higiènic humà. El cas és que després de donar-hi algunes voltes he arribat a la conclusió que no volia que l'obra fos recordada. Em robaria protagonisme i jo, el Peix, quedaria relegat a un segon pla, a l'ombra d'una obra colossal. I he seguit pensant amb el meu ego i finalment creiem que el millor que podem fer és no escriure l'obra. I així, per la culpa del personalisme, peixonalisme, paraula lletja i no legal com poques hi ha, el planeta Terra deixa perdre una oportunitat excel·lent d'art narratiu.

Arribats en aquest punt, el planeta Terra, que dona voltes al Sol, es troba en un moment sense retorn pel que fa a la vida a la seva superfície. No és un fet greu en l'àmbit planetari, és una anècdota més en el transcurs de la vida de l'univers. Estem poblant un punt insignificant en un moment insignificant. El Sol tard o d'hora farà de la Terra una roca a altes temperatures si té sort. Si no en té, quedarà engolida per un sol gegant vermell. La nostra civilització farà anys que haurà deixat aquest planeta. Pot passar que la deixi per una mort de tots els seus membres o perquè s'haurà trobat altres mons per viure més adients a la vida. Uns mons condemnats a un esgotament accelerat per una ambició mal entesa de la vida, uns mons que perdran la seva essència així que un humà hi deixi la seva petjada.

Quin sentit té doncs escriure sobre una esponja si som condemnats o som els botxins? Si som condemnats, podem deixar tot el que estem fent perquè no val la pena aquest esforç fútil. Si som els botxins, quin dret tenim en generar art? Som la destrucció i no ens mereixem res més que viure del nostre mal. Però ens mantenim ferms en conviccions que no van enlloc, seguim anant al teatre, llegint novel·les, pintant quadres, cantant... Som vida i mort d'un futur incert mentre l'univers sembla que ignori la nostra futura capacitat d'aniquilar-lo. Només queda l'esperança que ho faci ell abans amb nosaltres.


Nota: Escriure sense saber on acabarà el text porta a resultats així d'idiotes i si mai escolto algú parlant així li ventaré un calbot perquè s'ho mereix.

diumenge, 3 de novembre de 2019

Els Pilars de la Creació

Diuen que fa molts i molts anys, tres grans trols sembraven el terror quan les nits eren ben fosques. Tothom s'amagava i esperava que arribessin les primeres llums de l'albada, fins i tot la lluna no gosava treure el cap. Els trols, aquelles nits, esvalotaven el mar i el cel provocant grans tempestes, arrencaven les muntanyes i en feien sortir volcans i saltaven fent trontollar la terra. I així que el cel perdia el color negre per agafar un to blau fosc, corrien de pressa cap al seu cau a la vora del mar abans que un raig del sol els sorprengués. Els habitants de la zona, cansats de viure amb tanta por, es van organitzar i una de les nits més fosques que havien viscut mai, van colar-se a l'entrada del cau mentre els trols feien la seva dalt de les muntanyes. Van tapiar l'entrada amb grans troncs i pedres i així que el cel va agafar un to més blau els trols van tornar cap al cau. Amb la seva vista tan pobra no es van adonar que els havien tapiat l'entrada i van buscar i buscar l'entrada fins que el primer raig de sol els va convertir en pedra.

Amb l'ajuda dels habitants, el sol va poder desfer el malefici dels tres grans trols i els va alliberar d'uns cossos que els tenien presoners. Van tornar a viure entre les galàxies, formant noves estrelles que farien nous mons. Ningú sap per què s'havien convertit en trols ni per què intentaven destrossar un món que ben podria ser que haguessin creat ells mateixos. Ni ells ho han sabut respondre encara, potser algun dia ho descobriran.


Nota: Aquesta entrada mereix moltes notes que ara no escriuré perquè no tinc temps. Tampoc penso repassar l'entrada per si hi ha alguna falta o alguna cosa estranya. És molt tard i normalment a aquestes hores ja fa estona que estic dormint. Escriuré, per compensar el greuge, algunes notes que, amb un altre ordre, podrien formar una melodia molt bonica:
- la re mi fa♯ do sol mi♭ la do fa♮ si𝄫 la sol𝄪 do.

dissabte, 2 de novembre de 2019

Efectes secundaris d'una jaqueta

Estic fart de la botiga on em van vendre la jaqueta però això no té res a veure que la jaqueta no fos del meu gust. Vaig dir-me a mi mateix: —Si pogués tornar enrere i no haver-la comprat. Però no podia tornar enrere. Què faria si tornava enrere? Ningú pot. Cal continuar endavant, sempre endavant, encara que el camí sigui incert i misteriós—. I vaig anar a la botiga i la vaig canviar per unes sabatilles esportives que les anteriors que tenia s'havien fet malbé.

Fa uns anys em van deixar un llibre i amb el llibre venien tot de notes que havia escrit la persona que me'l va deixar. Enlloc de tornar-les me les vaig quedar i les vaig guardar com un tresor. Soc un lladre. Dos o tres anys més tard van ser descobertes per una persona que no les hauria d'haver trobat i jo, despistat, feia temps que les havia oblidat. Quan me les va ensenyar tota enfadada vaig necessitar una estona per recordar què coi eren aquells petits papers. Li vaig dir que eren unes notes que havia de tornar, que formaven part d'un llibre que m'havien deixat feia temps però no s'ho va creure. Vaig tornar a guardar les notes, ara en un nou espai encara més difícil de trobar, i me'n vaig oblidar.

L'afer de la jaqueta em va portar a plantejar si al pis i, en definitiva, a la meva vida tenia objectes que em sobraven. He llençat una muntanya de sabates gastades, els peixos tenim sabates, per sortir a la nit i fer paxip-patxap. He llençat llibres, sí, llibres d'edicions nefastes o que la seva millor funció abans de ser llegits és ser reciclats. He llençat piles de llibretes gastades i de papers vells. He preparat bosses i bosses de roba que no em posava i no tenia sentit seguir guardant que donaré a una organització que en podrà fer millor ús. He llençat material de cuina vell que no feia cap mena de servei. He llençat gairebé tot els elements decoratius que tenia guardats en caixes. He llençat material electrònic que ja no funcionava. I he llençat moltes caixes de fusta i de cartó, motxilles i maletes foradades i fins i tot fotografies i records que tenia amagats i oblidats dins de calaixos. I seguiré llençant o donant objectes fins a quedar-me amb només l'imprescindible.

I fent tota aquesta neteja vaig trobar-me les notes. Les he tornat a llegir diverses vegades. Les notes són només una recopilació de les millors frases del llibre que, com era d'esperar, ni tan sols recordo el nom.