Àncora

Escrit per Peix - diumenge, 29 d’abril de 2018

Vaig sentir la força de les seves mans una matinada de principis d'hivern. En aquell moment una àncora de cinc tones sortia del meu cos rebentant la meva panxa. I els budells, fent de cadena, m'hi van fer presoner.

He estat hores, dies, pensant en aquesta entrada. Havia de començar més o menys així: Aquesta va per tu encara que sé que no em llegeixes. Volia que fossis l'última però suposo que sempre quedarà algú... I al seure davant la pantalla, sense demanar permís, han sortit unes altres paraules que em costen bastant d'entendre. Suposo doncs que hauré de posposar tot el que volia dir.

A més a més, poso punt i a part perquè al món real he fet punt i a part però al tornar a la pantalla han canviat els plans, abans que res hauria de fer un esforç per trobar la llista de persones a dedicar un record instantani, de menys d'un minut, que han provocat canvis a la vida. Del no res a l'eternitat. La meva eternitat. El no res per a mi no és temps. Tu, jo. Som eterns en diferents fases, amplituds o freqüències. I no prenc drogues, potser ha arribat l'hora.

Una llista, quants anys deu tenir? I va i algú s'entesta en limitar-la, en fer veure que és cosa d'adolescents. I jo, clic, m'apago quan sento pressió a la bombolla. Sí, tot seguit sense gairebé respirar he saltat de context. Algú em podria explicar per què amb una pressió tan baixa em puc apagar? Ara ve l'estiu i no em podré amagar més sota els llençols. Per la calor. Ara ve quan he de fer veure que no m'apago, esgotant la meva ment. O bé em puc apagar sense remordiments. Fent la meva, seguint amb la meva transformació a papallona o a ratpenat. Crec que no faig mal fet. Maleït clixé. Sento odi però la seva definició mana i no tinc dret a no utilitzar-la.

Buscar errors de la llengua. Les llengües tenen errors i molt sovint són provocats per la manca de coneixement de qui l'utilitza. Però de qui és la culpa? És massa complexa per a la nostra societat? Potser caldria fer una versió cada sis mesos arreglant, apedaçant i millorant. La versió de primavera i la versió de tardor, per exemple. La gent, emocionada, comentant l'última versió i fent debat dels seus canvis i novetats, repudiant i fent mofa dels qui parlen amb la versió antiga: Beh, encara parles amb el català tardor.17. O anar a fer uns tràmits a l'administració un 21 de març i que no t'entenguin, o no vulguin, perquè ja parlen la nova versió i a tu t'ha fet mandra mirar-la quan estaves prenent el cafè. Ets incompatible, et dirien.

Aquest any m'han regalat un llibre: A Beginner's Guide, Sixth Edition. No està pas malament. No tenia previst ser receptor de cap regal i em va fer il·lusió. Val a dir que fa cosa de pocs mesos em vaig comprar i llegir el llibre The Complete Reference, Tenth Edition. Un llibre apassionant. No repudiaré el regal. Em sé la trama però me'l llegiré igualment.

Osti que llarg.

Continua llegint...

 

Trobada

Escrit per Peix - dijous, 26 d’abril de 2018

Una nit de voltes entre l'aspror dels llençols deliro i confonc l'abisme i la foscor. Pujo tot sol a la muntanya i coincidim. Tu sempre tan lluny, jo sempre amagat. Tants anys sense veure'ns, que estranya que és la conversa, però els silencis, llargs, ens reconforten. Em dius que no busqui lloc per dormir que em puc quedar a l'apartament que tens llogat. El teu cos nu m'embriaga i alhora sento la por de l'endemà que ens durà per camins distants. Quan ens tornem a trobar serem vells. Vull recordar-te cada dia.

Continua llegint...

 

Crisàlide

Escrit per Peix - dissabte, 14 d’abril de 2018

Sento la crida. Quan de temps ha passat des de l'última vegada? Llavors, m'ho sembla a mi, tot era més senzill. La sento de lluny entremig del xivarri de tantes veus parlant-me alhora. Una m'aferra a terra deixant-me sense alè. Una altra no em vol i temo el dia que les dues es posin d'acord. N'hi ha que fan xicles aguts, només per molestar. Rebo la crida amb escepticisme. Aquesta vegada no vull que quan em facin a bocins la crida em traeixi altra vegada. (Deu ser aquesta primavera de merda)

Surt el sol. I jo, al carrer, m'amago perquè no vull que em vegi. I a qui li dic que no el suporto? Aquest que m'enlluerna i s'escola per les parets que cremen i em fereixen. De vegades, a les nits, em desperta i jo, suat, ofego un crit entre els llençols i estiro el braç al no res. El sol aquest any ha sortit massa. (Maleït temps)

En aquest combat sóc el meu adversari. El premi és tot allò que ens farà millors i grans guanyadors de la vida. Caic al parany de l'auto-jo i em molesta. Però no defalleixo en la lluita que em té aïllat. Avui, per avisar que estic viu, surto un moment de la crisàlide. No tinc gens clar què sortirà de mi, ara mateix sóc una larva blanca amb unes protuberàncies al llom que sembla que em vulguin esquinçar la pell. Els meus ulls s'entelen i aquest maleït (temps... collons, vull que deixi de ploure d'una puta vegada, que sí, que és molt bo per la terra, però jo no duraré tant com ella i necessito el bon temps com l'aire per respirar) compartiment massa petit em té mig ofegat. Però vull arribar al final. Vull ser una papallona, o un rat-penat, o el mateix amb un coneixement que dobli el que tenia no fa ni un mes. Si ho digués tot explicaria també que em sento molt afortunat però aquestes coses jo no les explico. (Anticicló, on ets?)

Continua llegint...