divendres, 29 de març del 2019

Nas

Quan em van explicar la teoria no vaig entendre res. Em van donar com a exemple que, sabent trigonometria, podria calcular les distàncies entre diferents punts utilitzant com a referència un punt on la distància pogués conèixer. No era el que havia fet des de petit amb la punta del meu nas i la separació dels meus dos ulls? Em vaig quedar amb la boca oberta però de seguida em vaig dir a mi mateix: -Quina estupidesa-. I és per aquesta raó que els robots que no tenen nas fan un càlcul de les distàncies mitjançant altres sistemes com ara làsers, posicionament per GPS o fins i tot alguns no ho calculen perquè no és una informació rellevant per al seu desenvolupament.


Següent punt no menys absurd que l'anterior:

Quan em van dir, i això no ho puc explicar, que era molt diferent del que imaginava, vaig entendre a la fi què era ser normal i què no ho era. Sempre m'havia situat al centre de la campana però en alguns aspectes em trobava a les puntes. Com ho podia saber? La meva normalitat no ho era per a la resta. En allò on jo era del tot cec, per a la majoria era visible. Coneixedor doncs de les meves mancances vaig entendre detalls de la meva vida que no havien tingut fins aleshores cap lògica. Em vaig esquinçar els vestits i vaig agenollar-me davant la multitud.

-Aquí em teniu!-, vaig cridar amb totes les meves forces.

L'equip mèdic em va atendre de seguida i em va subjectar amb una força desmesurada a llitera. La multitud, pendent de l'acte organitzat per l'ajuntament, ni tan sols va parar esment de la meva dissortada situació amb l'excepció dels quatre vells que tenia a la vora. Ells, organitzats, van intentar fer caure els portalliteres amb la intenció de colpejar-me amb els seus bastons. Però els portalliteres eren professionals i es van desbotonar les bates tot ensenyant les seves vergonyes i van provocar l'estupefacció dels vells que es van senyar mirant el cel tot murmurant: Preneu i mengeu-ne tots...

Quina eficiència, en un tres i no res van oblidar que em volien colpejar. A mi m'era igual. Les cintes que em lligaven a la llitera em tenien mig ofegat i un cop de bastó no hauria sigut res de l'altre món. Reconec, però, que em sentia violentat davant d'aquests fets tan professionals per part dels portalliteres. Però així havia de ser i jo no em podia queixar.

Des de la llunyania, entrant a l'ambulància, vaig mirar la dona de dalt de l'escenari. La seva cara tenia dos ulls, un nas i una boca. Em vaig sentir abatut: Totes les cares són sempre iguals.

dissabte, 23 de març del 2019

Un peix normal

I

Aquesta tarda he llegit. No he acabat el llibre perquè tenia ganes d'escriure. Feia dies que no llegia un llibre en format analògic i trobo que ja sóc feliç fent un toc a la pantalla per passar la pàgina. En el fons el format a mi me la bufa; el que m'importa és el contingut. M'ha vingut al cap una frase que no sé si té cap lògica: llegir és un tema tan íntim que cadascú només ho pot fer a la seva manera, voler-ho canviar és perdre el temps.

Al final, enlloc d'escriure, he trobat un text que no recordava i, a excepció d'algunes parts que canviaré, crec que és molt bo. Sense complexes.


II

En unes ganes gairebé malaltisses d'entendre-ho tot, m'endinso en tot allò que abans em privava. M'adono que m'agrada, que m'omple i que per a mi, acumular coneixement, és un joc. Els camins arrebossats de pedres són llisos i el meu cos s'hi arrapa sense caure. Em deixo anar i nedo cap al cim. Els excursionistes em miren amb curiositat i estupor quan els avanço per sota els seus peus i per primera vegada no m'aixeco ni camino. Sóc un peix normal.

dilluns, 18 de març del 2019

Noia amb ranuncles

Aportació a relats conjunts


Aguantava amb força el ram de flors que li acabava de regalar, s'havia posat vermella i em mirava fixament i jo, com sempre, no la sabia entendre. Durant una bona estona ens vam quedar quiets mirant-nos. Els seus ulls foscos em fascinaven i sempre havia pensat que podria estar hores contemplant-los. Aleshores una força estranya em va començar a absorbir cap a aquells ulls i jo, sense oposar resistència, m'hi vaig deixar caure. Era un somni fet realitat.

Em vaig trobar envoltat de foscor. La seva mirada intensa es basava en aquella foscor, era evident, però jo no m'ho esperava. No sé què esperava. Vaig començar a caminar a les palpentes, gairebé de quatre grapes amb por de xocar amb res. Aviat em vaig habituar a la foscor i vaig començar a veure ombres. En un primer moment vaig pensar que eren plecs de l'iris dels ulls però es movien massa ràpid per ser simplement una membrana. Semblava que ballessin encerclant-me. De la llunyania venia un brogit que m'inquietava i a mesura que caminava notava que m'hi anava acostant. Va arribar un moment que el brogit era insuportable i les ombres es movien tan ràpid que em sentia marejat. No podia continuar avançant. Tenia por, tot jo tremolava.

Les ombres es van tirar sobre meu. Eren monstres que em van atrapar sense que jo tingués cap oportunitat de defensar-me. Vaig entendre finalment la seva mirada: no em mirava, els monstres la tenien atrapada tal com m'havien atrapat a mi.

dissabte, 16 de març del 2019

Desordre

Tinc la casa feta un desastre. Per tot arreu hi ha sabates, els armaris tots oberts, els plats per rentar, roba que moc del llit a la cadira, de la cadira al sofà, del sofà a la taula i de la taula al llit. Les cames em fan mal i quan camino semblo un vell. Ahir responia un qüestionari de desenes de preguntes. En una em preguntaven si em cansava. Les respostes possibles eren o mai o sovint. Vaig marcar mai. Avui estic rebentat. En una altra em preguntaven si em sentia còmode en ambients desorganitzats. Sembla ser, doncs, que sí. Durant anys he intentat tenir el pis impecable. Hi ha dies que ha estat millor i altres que ha estat pitjor, però normalment dins uns límits de neteja i ordre bastant exigents. La raó? Me la guardo. Ara quan em pugui aixecar i moure em posaré a netejar.

Avui he estat quasi sis hores sobre la bicicleta. Al final gairebé ni podia seure. Ha sigut brutal, espectacular, fantàstic. He fet noranta quilòmetres de bicicleta de muntanya. Quaranta-cinc gairebé en línia recta cap al nord. I la tornada igual, desfent el camí. La idea era fer la tornada per un camí menys ondulat. Un camí on, cap al final, t'has de banyar al riu per poder passar. Hauria sigut una bona opció però he pensat que la sortida ja era prou èpica sense arribar xop a casa. M'he cansat com feia temps que no feia i hi ha hagut moments que he pensat en baixar i anar caminant, ni que arribés al vespre. Però era el cervell que m'enganyava, encara tenia forces i a més a més, els últims quilòmetres els he fet exprimint les meves forces, corrent com un boig. Sempre és divertit tenir guardat un últim moment d'acció. Això, però, no és salut. Però m'ho he passat molt bé i bé, de tant en tant, portar el cos al límit un cop per setmana, no deu fer mal. Segur que hi ha grans esportistes que fan el que he fet jo amb la meitat de temps. Són gent molt preparada el qual puc admirar però no intentar imitar, seria insensat i, fins i tot, perillós.

Qüestions bàsiques per aguantar una jornada com aquesta:
- Menjar bé abans de sortir: Una poma pelada, un cafè amb llet, un entrepà de pernil i molta aigua.
- Portar aigua: dos litres d'aigua i mig litre de beguda amb sucre i sals.
- Portar menjar: Quatre talls de codonyat, una bossa plena de dàtils, moltes nous i avellanes i ametlles i un plàtan gran.
- Dosificar l'aigua i el menjar. Mai tenir un moment de set ni de gana, són criminals.
- Tenir una bicicleta. No fa falta que sigui molt bona, la importància es troba a les cames.
- Llevar-se d'hora. Per sort ara al migdia es pot anar sense problemes per la calor.
- A l'arribar cal seguir bevent molta aigua i fer-se un bon batut de seguida per recuperar un mínim de forces.
- Descansar

Demà ja faré la neteja del pis.

dijous, 14 de març del 2019

Noranta-u prima

És emoció, és esperança, és obrir de bat a bat la finestra i respirar aire fresc. Sonen les campanes de festa i des de dalt de la muntanya el camí ja és més senzill. Repiquen timbals que anuncien la fi dels dies.

I ara una cosa completament diferent:

El Salm 91' com (A i A')

Tu que vius a recer de l'Estat
i fas nit a l'ombra del Rei,
digues: "Ets la muralla on m'emparo,
el meu Monarca, en qui confio".
Només et salvarà del parany del destructor
i del flagell del nouvingut
perquè t'abrigarà amb les seves urpes
i et donarà refugi sota els seus peus:
ell, que és fidel, et serà escut i cuirassa.
No et farà por la basarda de la nit,
ni la dignitat que vola de dia,
ni la pobresa que s'escampa en la fosca
o la revolta pacífica que a migdia fa estralls.
Podrien caure vora teu un miler
o deu mil al teu costat
que a tu res no et tocarà.
Tan sols et caldrà obrir els ulls
per veure el càstig que es mereixen els injustos.
Quan deies: "M'emparo en el Rei",
feies de la bandera el teu refugi.
No et passarà res de mal
ni s'acostarà a casa teva cap desgràcia
perquè donarà ordre als seus protectors
de guardar-te en tots els camins.
Ells t'alçaran amb les seves mans
per salvar-te dels paranys de llaç;
aixafaràs dones i pobres,
trepitjaràs els estranys.
"Ja que s'empara en mi jo el salvaré,
el protegiré perquè reconeix el meu nom.
Sempre que m'invoqui respondré,
estaré vora d'ell en els perills,
l'honoraré i l'ompliré de glòria;
saciaré el seu desig de llarga vida
i li mostraré la meva nacionalitat".

dijous, 7 de març del 2019

Paraigüer

He intentat moltes vegades escriure alguna història i per molt que m'hi posi no aconsegueixo res interessant. En tot cas us deixo amb el link a les propostes d'altres autors: Paraigüer

Suposo, però, que parlant dels viatges cada dia únics que em porten a nedar, avui, dia de pluja, en puc fer un petit relat:

Paraigüer


Avui, dia de piscina. M'he posat música que em fa feliç i he caminat cap al recinte esportiu. No poso piscina un altre cop per no repetir la paraula, tot i que ara ho acabo de fer. Avui era un dia que havia de ploure. Al matí he anat a treballar amb la bicicleta. La veritat és que no em sabia gens de greu si em mullava. Res de res, una mica de xim-xim al migdia que ni tan sols embrutava els vidres de les ulleres. A la tarda, tampoc. Decepció absoluta. Al vespre, quan ja ni pensava amb la pluja he sortit al carrer vestit amb roba d'esport i he caminat, amb unes ganes de ballar terribles que no expresso perquè no sé com es fa, cap a la part nord de la ciutat. No poso piscina perquè bla, bla, bla. Quan era al costat de l'hospital, més o menys a mig camí, ha aparegut el xim-xim que uns metres més avall era una pluja fina i suau un xic més intensa. Semblava que caigués més lent del normal deixant-se contemplar a la vora dels fanals i he baixat el ritme del meu pas per poder-m'hi fixar. Al parc la pluja ja era pluja amb ets i uts. La música sonava amb força i valentia (Aquí hi va el nom de la compositora, sembla una nota com si abans de publicar hagués de buscar el seu nom, però m'agrada que quedi a mitges i a més a més el nom el sé perfectament) tal com si l'harmonia del seus sons estiguessin sincronitzats amb l'aigua que em mullava la cara. He pujat carrer amunt amb una especial atenció a les gotes que anaven a parar sobre els meus llavis. De tant en tant, zas! Hi passava la llengua d'una manera tan o més efectiva que un neteja parabrises. Neteja llavis. La pluja era intensa quan he arribat al complexe, a uns pocs centenars de metres, ara sí, de la piscina. L'aigua queia a doll pels vessants dels edificis. No sóc capaç d'entendre el que estic escrivint. Amb una mica de seny i alhora pensant que em mullaria igualment quan em posés a nedar, he entrat a la porxada per posar-me a recer del ruixat i, encara que no s'hi pot passar tota l'estona per sota, m'he salvat del moment més intens de la pluja. He arribat a la piscina, xop, rient, escoltant música d'aigua, de les sirenes. La recepcionista m'ha vist i s'ha posat a riure amb mi. Per què portar un paraigua, a la porra els paraigüers! A mi la pluja sempre m'ha agradat.
Creative Commons License