dimecres, 26 d’octubre del 2022

Violències

Violència I

Ah, ves que no ens trobem en una baralla tu i jo. Tanta valentia que mostres al carrer i a la intimitat et doblegues com un cuc. Vine cap aquí, que t'ensenyaré què és una coça ben donada. No t'allunyis, no. No vols pas que arrenqui a córrer per atrapar-te, que serà pitjor, i ho saps. Així m'agrades, sense dignitat ni cap mostra d'amor propi. I no ploris que encara te'n donaré una altra. Va, aixeca't i comporta't com toca davant meu i dels altres.

 

Violència II

Abans d'entrar en la següent nota vull deixar clar que qualsevol realitat del meu voltant no ha influït en la seva realització. I sobretot que és un conte i prou.

Durant mesos vaig endinsar-me entre estudis de tota mena, vaig esgotar-me dia sí, dia també fent esport i vaig abraçar l'estoïcisme com a única manera de viure. Vaig creure'm que m'havia convertit en una persona nova. Aleshores, un dia que anava amb bicicleta, un maleït vell es va aturar davant meu i en un intent fallit per esquivar-lo el vaig atropellar i vaig caure de costat rebentant-me l'omòplat. Una noia amb patinet va córrer a socórrer-me. Em va ajudar a aixecar i em va preguntar com estava. Pensava que m'havia trencat el canell, el braç, el colze i l'ombro. Vam deixar el vell que somicava i em va dur a l'hospital que estava dues illes de cases més avall. Estava tan atordit que no vaig adonar-me que m'oblidava de la bicicleta. 

La noia del patinet es deia Mar i tenia una cabellera rossa, llarga i ondulada. Era soltera i havia decidit tenir una criatura. El dia de l'accident se li veia la panxa, però jo, que no soc gaire viu en aquests temes, no me'n vaig adonar fins que m'ho va explicar. A l'hospital em van obligar a fer repòs un mes i mig. Ella em va acollir a casa seva. Era un àtic a la vora del centre, gran, net, ben il·luminat i amb unes vistes del Mont que encara ara m'impressionen. No em va deixar fer res, ni cuinar, ni rentar, ni fer el llit, ni tan sols llegir, i jo em vaig deixar cuidar com un nen petit i l'únic que vaig fer va ser contemplar el pas del temps.

Vaig perdre la bicicleta. Hauria d'haver-la agafat en lloc d'anar a l'hospital. Després d'un mes i mig tancat en aquell pis era evident que no hi seria. El vell tampoc hi era, però quina importància tenia ell davant d'una bicicleta? Sí, era una bicicleta vella i en tinc d'altres a casa, però, al cap i a la fi, era la meva bicicleta. Mentre em recuperava m'ho temia. No li vaig voler dir res, però era culpa seva que s'hagués perdut. Jo no la podia anar a buscar i ella no hi va voler pensar. Més que enfadat estava dolgut i vaig creure necessari equilibrar la situació quan em van donar l'alta. La vaig tancar a casa seva, vaig endur-me el seu patinet i el vaig deixar més o menys al mateix lloc de l'accident. Quan el va anar a buscar ja no hi era i es va enfadar, i em va recriminar que m'havia ajudat sense demanar res a canvi, que era una mala persona i un desgraciat. I mentre em feia tota mena de crits em va donar cops i cops a l'esquena amb la voluntat de fer-me molt de mal. I me'n va fer, i tant que me'n va fer. El meu omòplat no s'havia curat del tot i es va tornar a fracturar. Aleshores vaig perdre la paciència i la vaig agafar amb una força que ni sabia que tenia i la vaig llançar a l'altra banda de l'habitació. Aquesta demostració de força em va acabar de destrossar l'espatlla. Ella va quedar mig estabornida i vaig aprofitar per portar-la a casa meva.

Vaig cuidar-la com ella m'havia cuidat. Jo no em vaig queixar mentre era el convalescent, però ella només plorava i m'insultava i em demanava que la portés a l'hospital. Em repetia una vegada i una altra que havia de néixer la criatura. Tenia tota la raó perquè aquella panxa cada dia era més gran. A mi l'omòplat em feia un mal terrible i no estava plorant tota l'estona.

El seu dolor va ser tan intens que vaig arribar a sentir-me aclaparat. No va ser suficient veure-la patir mentre la criatura naixia sense cap mena d'assistència. Em va demanar perdó i ajuda, però les jugades sentimentals ja me les conec bé jo, i vaig deixar que s'espavilés com pogués. Quan va néixer la criatura la vaig agafar amb una tovallola i va començar a plorar. Era un nen. Em va semblar veure un somriure d'ella mentre se'l mirava per última vegada. El vaig tancar a l'habitació del costat. Els seus plors, de mica en mica, més lent del que esperava, es van anar apagant. I els crits d'ella van ser tan esfereïdors que no em van deixar dormir durant moltes nits. Encara ara, quan hi penso, tinc esgarrifances. Va morir una setmana més tard que la criatura i em va semblar bonic enterrar els cossos junts al peu del Mont, ja que ella em va explicar diverses vegades que quan naixés la criatura hi anirien a fer excursions.


Fi.



Vaig a dormir, si s'ha de repassar el text, ja ho faré un altre dia. A més a més, cal donar algunes pinzellades de quines són les motivacions que van portar la noia del patinet a ajudar-me a mi i no al vell. O (també) eliminar el vell que no pinta gairebé res a la història.

diumenge, 16 d’octubre del 2022

La sonda

Fa milions d'anys es va enviar a l'espai una sonda per explorar el sistema solar. No era la primera sonda que s'enviava, però seria la primera que, amb el temps, aconseguiria sortir del sistema solar per viatjar a la deriva per la galàxia. De fet, quan va sortir del sistema solar i de la seva interacció gravitacional, la generació que havia vist el seu llançament ja havia desaparegut; havia passat tant de temps que el record de la sonda només estava en biblioteques que mai ningú anava a consultar. La sonda, molt abans d'abandonar el sistema solar, va quedar sense combustible enviant un últim senyal en direcció al planeta que l'havia llançat i va començar un viatge en silenci pel buit de l'espai que duraria diversos milions d'anys. Durant tot aquest temps mai s'acostaria a cap altre objecte, però la seva trajectòria l'acabaria portant ser destruïda per l'atmosfera d'un petit planeta d'un sistema solar de la mateixa galàxia. I en aquell planeta també hi havia vida. I no era una vida qualsevol, era vida intel·ligent, amb una civilització força avançada, però que tot just començava a tenir una vaga idea d'on es trobava. 

A les nou de la nit del 24 d'agost de 1609, Galileo Galilei estava acabant d'ajustar els detalls d'un aparell per observar els planetes i les estrelles. No era un invent del tot seu, l'any anterior ja s'havia presentat, però ell n'havia fet certs canvis que milloraven la nitidesa i el portarien a fer descobriments de gran importància. L'endemà presentaria l'aparell, el telescopi, i volia que funcionés a la perfecció. A les nou i setze minuts va ajustar les lents mentre mirava pel visor. Durant un moment la imatge es va veure borrosa. Durant aquell moment va passar a gran velocitat un objecte amb una forma estranya per damunt de la vista del telescopi. Quan es va tornar a veure el cel nítid, l'objecte de forma estranya ja s'acostava a les costes de la Corona d'Aragó. Galileo Galilei s'havia perdut el que sense cap mena de dubte seria el descobriment més important de la humanitat fins ara. Uns minuts més tard, la sonda entrava a l'atmosfera formant una petita bola de foc i es desintegrava en pocs segons sobre l'oceà atlàntic.

Creative Commons License