Companys, companyes,
veient els últims esdeveniments agafo les rendes per a conduir-vos al gran moment històric que tot just comença. Després d'anys de foscor, d'angoixa, de patiment em poso a davant per liderar la nova etapa. Potser us agafa per sorpresa però jo ja penso per vosaltres i amb el nou ordre no haureu de patir: Mirareu la televisió, llegireu revistes, us passareu el dia jugant per internet, anireu als bars a fer tertúlies insulses i altament inútils sobre política a les 4 de la matinada. Jo ja penso per vosaltres. Confieu en mi, perquè en un imperi no n'hi ha prou en governar, altres han de seguir.
La marxa no serà fàcil. Alguns no voldran aquest canvi inevitable i hi posaran traves. Potser tindrem dies durs; alguns de vosaltres potser hi deixareu quelcom més que les vostres forces perquè la mort és vida i la guerra és pau. Però guanyarem perquè és on ens porta l'ordre natural: a aquesta nova era governada per mi. No hi haurà lloc per a traïdors ni per a covards que seran considerats enemics del nou ordre. I no patiu. Perquè jo no mataré per diversió, sinó per necessitat.
PEIX
divendres, 29 d’abril del 2011
dijous, 28 d’abril del 2011
La Muntanya
Sóc poeta.
Poeta del mató.
Dolent i previsible.
Repeteixo les meves faltes
intentant escriure, altre cop, versos estúpids.
Avui dos fragments de poemes amb idees gairebé oposades
el qual et poden fer perdre el temps mentre parlo i baixes de la muntanya.
Acosta't
Acosta't, deixa'm guiar-te
fins al cim de la muntanya.
Tocarem el cel i mirarem
enllà, on la vista es perd entre nosaltres.
[...]
El vol
[...]
Sóc la força que t'empeny
al salt final de la derrota.
Sóc la voluntat feta a bocins,
la mort que d'un cop se't emporta.
[...]
Poeta del mató.
Dolent i previsible.
Repeteixo les meves faltes
intentant escriure, altre cop, versos estúpids.
Avui dos fragments de poemes amb idees gairebé oposades
el qual et poden fer perdre el temps mentre parlo i baixes de la muntanya.
Acosta't
Acosta't, deixa'm guiar-te
fins al cim de la muntanya.
Tocarem el cel i mirarem
enllà, on la vista es perd entre nosaltres.
[...]
El vol
[...]
Sóc la força que t'empeny
al salt final de la derrota.
Sóc la voluntat feta a bocins,
la mort que d'un cop se't emporta.
[...]
dimecres, 27 d’abril del 2011
Té un arbre amic
Caminant pel pati amb tranquil·litat, somriu i saluda els companys amb confiança. Copets a l'esquena, encaixades de mans... Tothom riu bastant i tot i no saber el perquè ell també s'hi apunta. Al tornar de l'escola, es treu el jersei i hi veu segurament totes les marques de fruita enganxades a l'esquena.
Diada de Sant Jordi
Una nova proposta de Relats Conjunts
Ja sé que a la imatge no plou, però...
Camino entre una multitud assedegada de sol en un dia de pluja. El llibres agafen humitat protegits sota plàstics molls de les gotes que amb intermitència no paren de caure en tot el dia. Busco un llibre però no el trobaré ni al matí ni a la tarda en cap parada de la plaça. Les roses, en un dia gris, mostren el seu millor color vermell intens i estic a punt de comprar un ram per a regalar-lo a la primera persona que passi pel meu davant. Però no ho faig. No regalaré cap rosa. Aquest any, la temptació és molt gran, però no faré res. Ja estic cansat de córrer per arribar a pocs metres d'un destí incert i fer una passa enrere per marxar, rebutjant-me a mi mateix per por a que ho facin els altres. I xop de cap a peus de camí cap a casa, les gotes em fan pessigolles a la cara mentre m'assec en un banc per gaudir de la pluja durant un instant. M'hi trobo una rosa perduda. Quan l'agafo una espina em punxa un dit i em fa mal. La llanço lluny amb totes les meves forces i és llavors quan decideixo rebutjar el dolor tornant-me fred i distant a totes les coses.
Ja sé que a la imatge no plou, però...
Camino entre una multitud assedegada de sol en un dia de pluja. El llibres agafen humitat protegits sota plàstics molls de les gotes que amb intermitència no paren de caure en tot el dia. Busco un llibre però no el trobaré ni al matí ni a la tarda en cap parada de la plaça. Les roses, en un dia gris, mostren el seu millor color vermell intens i estic a punt de comprar un ram per a regalar-lo a la primera persona que passi pel meu davant. Però no ho faig. No regalaré cap rosa. Aquest any, la temptació és molt gran, però no faré res. Ja estic cansat de córrer per arribar a pocs metres d'un destí incert i fer una passa enrere per marxar, rebutjant-me a mi mateix per por a que ho facin els altres. I xop de cap a peus de camí cap a casa, les gotes em fan pessigolles a la cara mentre m'assec en un banc per gaudir de la pluja durant un instant. M'hi trobo una rosa perduda. Quan l'agafo una espina em punxa un dit i em fa mal. La llanço lluny amb totes les meves forces i és llavors quan decideixo rebutjar el dolor tornant-me fred i distant a totes les coses.
dijous, 21 d’abril del 2011
Exercici
Escriure sense ganes d'escriure? Un exercici que cal fer segons em va dir el dissabte passat l'autor d'els aspersors blau monòton per treure la persona autèntica que es porta a dins. Realment funciona? Provem-ho:
De cop i volta m'aixeco malhumorat però el soroll d'un piano calma les ganes d'agafar la torreta amb el seu gerani per llançar-la fins a l'edifici del davant per enderrocar-lo i poder-ne fer un parc infantil amb tobogans de mig metre no fos cas que ferissin un pobre nen. Però la música para i em torna a entrar la ràbia. Agafo la torreta i la llanço caient a poques passes mentre l'edifici resta immòbil ignorant el projectil fallit ara completament destrossat per l'impacte amb el terra. El primer intent no ha donat els fruits esperats. Però catorze torretes més de diferents mides esperen ser llançades amb la força suficient per fer baixar l'edifici imponent que des del principi governa les vistes de la terrassa. Una rera l'altre van caient sense arribar al seu destí i fetes a bocins, els trossos de terrissa, la terra i les plantes que perden la vida han fet una muntanya de runa inservible que hauré de netejar abans ningú ho vegi i s'adoni del fet. La terrassa buida, diré, s'ha quedat sense torretes per un cop de vent inesperat que se les ha endut de viatge a veure món.
Al final les ganes d'escriure s'han apoderat de mi sense que jo ni ningú hagin provat d'evitar-ho. Aixeco el cap i per sort les torretes encara són al seu lloc.
De cop i volta m'aixeco malhumorat però el soroll d'un piano calma les ganes d'agafar la torreta amb el seu gerani per llançar-la fins a l'edifici del davant per enderrocar-lo i poder-ne fer un parc infantil amb tobogans de mig metre no fos cas que ferissin un pobre nen. Però la música para i em torna a entrar la ràbia. Agafo la torreta i la llanço caient a poques passes mentre l'edifici resta immòbil ignorant el projectil fallit ara completament destrossat per l'impacte amb el terra. El primer intent no ha donat els fruits esperats. Però catorze torretes més de diferents mides esperen ser llançades amb la força suficient per fer baixar l'edifici imponent que des del principi governa les vistes de la terrassa. Una rera l'altre van caient sense arribar al seu destí i fetes a bocins, els trossos de terrissa, la terra i les plantes que perden la vida han fet una muntanya de runa inservible que hauré de netejar abans ningú ho vegi i s'adoni del fet. La terrassa buida, diré, s'ha quedat sense torretes per un cop de vent inesperat que se les ha endut de viatge a veure món.
Al final les ganes d'escriure s'han apoderat de mi sense que jo ni ningú hagin provat d'evitar-ho. Aixeco el cap i per sort les torretes encara són al seu lloc.
dimecres, 20 d’abril del 2011
Piruleta de menta
Puta merda
Aparentment podria mostrar un estat d'ànim alterat per alguna cosa poc positiva. No.
Aparentment podria mostrar un estat d'angoixa. No.
Aparentment és una puta merda. Sí.
La paraula aparentment tal i com acabo de dir és una puta merda.
I no m'agraden gens, en definitiva, la majoria que acaben amb ment.
Algunes comencen per ment com és ara menta. Sí, és bona. Mentida, de vegades no m'agrada:
Un dia vam fer piruletes de menta a l'escola i no em van agradar.
Es pot començar i acabar amb ment? No. I acabo de respondre mentiderament. Quin fàstic acabar amb ment. Quin fàstic d'acabament. Continuo:
No m'agrada la paraula ment.
I mentre llegeixes això i et ve al cap, aparentment, quina puta merda, jo ja ho escrit i tenia el mateix pensament.
I ara ves al carrer a recitar frases sense cap mena de sentit des d'algun espai elevat el qual et pugui veure el màxim de gent. De persones. Gent té una retirada amb ment i no podia acabar el text amb aquesta idea en ment. No hi ha manera d'acabar correctament?
Piruleta de menta
Aparentment podria mostrar un estat d'ànim alterat per alguna cosa poc positiva. No.
Aparentment podria mostrar un estat d'angoixa. No.
Aparentment és una puta merda. Sí.
La paraula aparentment tal i com acabo de dir és una puta merda.
I no m'agraden gens, en definitiva, la majoria que acaben amb ment.
Algunes comencen per ment com és ara menta. Sí, és bona. Mentida, de vegades no m'agrada:
Es pot començar i acabar amb ment? No. I acabo de respondre mentiderament. Quin fàstic acabar amb ment. Quin fàstic d'acabament. Continuo:
No m'agrada la paraula ment.
I mentre llegeixes això i et ve al cap, aparentment, quina puta merda, jo ja ho escrit i tenia el mateix pensament.
I ara ves al carrer a recitar frases sense cap mena de sentit des d'algun espai elevat el qual et pugui veure el màxim de gent. De persones. Gent té una retirada amb ment i no podia acabar el text amb aquesta idea en ment. No hi ha manera d'acabar correctament?
Piruleta de menta
dijous, 14 d’abril del 2011
En temps de quaresma...
Ara mateix tinc un excés d'inspiració de dubtosa qualitat, vaja, com sempre, el qual em fa escriure sense parar però jo sóc fort i ho deixo aquí fins el pròxim dia.
I no permeteu que caiguem en la temptació,
ans deslliureu-nos de qualsevol mal
i dels llibres de Dan Brown. (Ja ningú parla d'aquest senyor...?)
I no permeteu que caiguem en la temptació,
ans deslliureu-nos de qualsevol mal
i dels llibres de Dan Brown. (Ja ningú parla d'aquest senyor...?)
dimarts, 12 d’abril del 2011
Moment musical
Oh, gran misteri del contrapunt
El contrapunt imitatiu
El contrapunt imitatiu
Oh, gran misteri del contrapunt Oh, gran misteri del contrapunt Oh, gran misteri del contrapunt Oh, gran misteri del contrapunt que ens delectes amb cànons i fugues, que ens delectes amb cànons i fugues, que ens delectes amb cànons i fugues, que ens delectes amb cànons i fugues, fes que deixi d'escriure estrofes imitatives fes que deixi d'escriure estrofes imitatives fes que deixi d'escriure estrofes imitatives fes que deixi d'escriure estrofes imitatives per a fer feines més productives. per a fer feines més productives. per a fer feines més productives. per a fer feines més productives.
dijous, 7 d’abril del 2011
El món Gos quan fuig
Per suposat tot és ficció.
Em presento: Hola, em dic Dimas i el 10 d'abril celebro el meu sant.
El món Gos quan fuig
Existeix un tipus de persona que jo anomeno Gos quan fuig. Normalment és una persona desconeguda que veus poca estona malgrat tot et deixa marca durant molt de temps. Ni ha que són coneguts, fins i tot familiars.
A la vida hi ha tres consells clau que cal tenir en compte. El primer me'l va explicar un home gran que va ser el meu primer Gos quan fuig. El vaig conèixer mentre caminava pel carrer. Aquell dia vaig començar a entendre aspectes importants de la vida. El primer consell va ser:
-Fer atletisme t'ajudarà a no perdre objectes importants per a tu.
Al cap d'un moment em va prendre la cartera i va marxar corrents. Vaig entendre la frase i l'endemà vaig decidir anar a córrer cada dia.
Si et trobes un Gos quan fuig, moltes vegades el reconeixes de seguida però altres vegades no. S'ha de saber estar atent perquè no et pots despistar. No et podria dir quants a la vida te'n arribaràs a trobar, això depèn de la sort de cadascú.
Un dia en un banc en vaig conèixer un altre Gos quan fuig. De fet en vaig conèixer dos o tres, però només a un li vaig veure la cara. I més tard una senyora que també es trobava al banc, amb un principi d'atac d'ansietat quan tot s'havia arreglat, el banc buit i sense cap gos quan fuig a la vora perquè s'havien escapat cames ajudeu-me, em va dir:
-Si no hi poses res, no perdràs res.
Des de llavors, cada mes quan cobro la nòmina vaig al banc i trec tots els diners.
Ara la pregunta que suposo que t'hauràs estat fent durant tota l'estona: Jo puc ser un Gos quan fuig? La resposta és sí que pots. Però requereix preparació i de vegades no és fàcil. La majoria de la societat no pot entendre la gent que es converteix en Gos quan fuig. N'hi ha que ho són per necessitat i no han pogut triar ser una altra cosa. N'hi ha que són perquè s'hi han trobat i ja no en saben sortir. N'hi ha que ho trien i n'hi ha que només ho són de vegades. Alerta, ja veig que diràs que un Gos quan fuig és un lladre. Bé, sí. Ho és. Però el Gos quan fuig roba ràpid i sobretot, marxa corrents. La qüestió és acabar marxant a gran velocitat.
L'últim consell me'l va donar la que havia sigut la meva novia els últims 3 mesos. De fet no és un consell, és una estrofa modificada d'una cançó.
Si et trobes un Gos quan fuig,
els béns et prendrà (sense que tinguis temps a reaccionar);
però un fals amor
et pot enterrar.
No vaig entendre la frase fins que va treure la daga de la seva bossa. Havia d'actuar ràpid i em vaig convertir en Gos quan fuig. Li vaig prendre la bossa sabent que ella no feia atletisme i que havia cobrat la nòmina aquell matí i seguia el meu segon consell, i vaig marxar corrents. Ella em va voler seguir però va entrebancar-se i es va clavar la daga a la panxa que la va deixar dues setmanes a l'hospital. I quan es va recuperar em va denunciar: "Robatori amb intent d'homicidi voluntari i amb mala consciència, apa".
Tot plegat és molt absurd.
Em presento: Hola, em dic Dimas i el 10 d'abril celebro el meu sant.
El món Gos quan fuig
Existeix un tipus de persona que jo anomeno Gos quan fuig. Normalment és una persona desconeguda que veus poca estona malgrat tot et deixa marca durant molt de temps. Ni ha que són coneguts, fins i tot familiars.
A la vida hi ha tres consells clau que cal tenir en compte. El primer me'l va explicar un home gran que va ser el meu primer Gos quan fuig. El vaig conèixer mentre caminava pel carrer. Aquell dia vaig començar a entendre aspectes importants de la vida. El primer consell va ser:
-Fer atletisme t'ajudarà a no perdre objectes importants per a tu.
Al cap d'un moment em va prendre la cartera i va marxar corrents. Vaig entendre la frase i l'endemà vaig decidir anar a córrer cada dia.
Si et trobes un Gos quan fuig, moltes vegades el reconeixes de seguida però altres vegades no. S'ha de saber estar atent perquè no et pots despistar. No et podria dir quants a la vida te'n arribaràs a trobar, això depèn de la sort de cadascú.
Un dia en un banc en vaig conèixer un altre Gos quan fuig. De fet en vaig conèixer dos o tres, però només a un li vaig veure la cara. I més tard una senyora que també es trobava al banc, amb un principi d'atac d'ansietat quan tot s'havia arreglat, el banc buit i sense cap gos quan fuig a la vora perquè s'havien escapat cames ajudeu-me, em va dir:
-Si no hi poses res, no perdràs res.
Des de llavors, cada mes quan cobro la nòmina vaig al banc i trec tots els diners.
Ara la pregunta que suposo que t'hauràs estat fent durant tota l'estona: Jo puc ser un Gos quan fuig? La resposta és sí que pots. Però requereix preparació i de vegades no és fàcil. La majoria de la societat no pot entendre la gent que es converteix en Gos quan fuig. N'hi ha que ho són per necessitat i no han pogut triar ser una altra cosa. N'hi ha que són perquè s'hi han trobat i ja no en saben sortir. N'hi ha que ho trien i n'hi ha que només ho són de vegades. Alerta, ja veig que diràs que un Gos quan fuig és un lladre. Bé, sí. Ho és. Però el Gos quan fuig roba ràpid i sobretot, marxa corrents. La qüestió és acabar marxant a gran velocitat.
L'últim consell me'l va donar la que havia sigut la meva novia els últims 3 mesos. De fet no és un consell, és una estrofa modificada d'una cançó.
Si et trobes un Gos quan fuig,
els béns et prendrà (sense que tinguis temps a reaccionar);
però un fals amor
et pot enterrar.
No vaig entendre la frase fins que va treure la daga de la seva bossa. Havia d'actuar ràpid i em vaig convertir en Gos quan fuig. Li vaig prendre la bossa sabent que ella no feia atletisme i que havia cobrat la nòmina aquell matí i seguia el meu segon consell, i vaig marxar corrents. Ella em va voler seguir però va entrebancar-se i es va clavar la daga a la panxa que la va deixar dues setmanes a l'hospital. I quan es va recuperar em va denunciar: "Robatori amb intent d'homicidi voluntari i amb mala consciència, apa".
Tot plegat és molt absurd.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)