dijous, 30 de març del 2023

El riu

Aprofitant que arriba el bon temps, aquests dies se celebren festes al voltant del riu. Un espai brut i abandonat on cal tenir atrofiades les fosses nasals per suportar les seves olors fètides. Aquestes festes serveixen per recuperar-lo i retornar-li la vida. Mentre que empreses i les mateixes clavegueres de la ciutat hi aboquen tota la merda sense control, els assistents d'aquestes festes la netegen sense demanar res a canvi. És una bona opció, altruista i desinteressada. Per altra banda, sabent que algú m'ho netejarà i a més a més s'ho passarà molt bé, aquests dies aprofito per anar a cagar a la part alta del riu, on encara les aigües són netes. Ahir, quan feia la feina, m'hi vaig trobar l'alcalde. Riu avall, recollien els nostres excrements a palades, absorts de les nostres rialles.

dilluns, 27 de març del 2023

El vent

El vent mostrava la seva forma aixecant la pols d'un terra eixarreït, d'una regió gairebé desèrtica. Em colpejava les cames, les mans, els braços i la cara, però jo pedalava i avançava sense defallir mentre cantava i cridava com si fos una marxa:

És el vent del vespre1 que canta
i anuncia el sol de demà:
Diu si mai la vida t'espanta,
tira enllà i mira endavant.

De lluny he vist un grup que caminava en direcció oposada a la meva i he callat, però suposo que m'han sentit cridar. He passat pel seu costat amb un bon dia mig avergonyit i he continuat la meva marxa, cantant-la per dins durant encara uns metres, per després tornar a entonar el meu cant. Però no l'he tornat a entonar. Sense voler, després de molt de temps se m'ha aparegut un record que seria bo no tenir. 

I ara el que vindrà no és un text que vulguis llegir; et pots saltar els dos paràgrafs següents. Ara bé, si el llegeixes, no vull que el comentis ni res.

Vaig anar a un sopar a casa d'uns amics. En aquella època, per un seguit de circumstàncies que no venen al cas, havia perdut completament el control de la meva vida. Tot el que feia era aliè a mi, el meu cos es trobava a punt de col·lapsar amb un mal de cap constant i el meu estómac era una font inesgotable de dolor. Jo, sent el seu presoner, veia com el cos actuava i s'autodestruïa i, per molt que ho intentés, els meus crits interns eren aplacats sense que la gent del voltant se n'adonés. Vaig sortir a la terrassa mentre a dins feien una festa que a mi em causava una total indiferència. Érem en un àtic. Vaig mirar balcó avall. Vaig veure una paret llisa i seca que es dirigia directe a la vorera. Per un instant que potser va durar minuts, aquella paret va ser la porta a la serenitat, a la fi del mal de cap i dels dolors d'estómac. Vaig estar a punt. Per a mi, en aquell moment, saltar era l'única opció a recuperar el control d'un cos que havia deixat de ser meu. Em van treure d'allà. No va ser a la força ni fent cap crit ni espectacle. Va ser dient-me alguna cosa tipus, millor que t'apartis d'aquí i ves cap a casa, o jo què sé, no ho recordo massa. No recordo res més d'aquell dia, ni del que vindrien, ni dels que portava vivint aquells mesos. Potser va passar un any per poder tornar a tenir records amb certa coherència. I durant aquella època vaig perdre amistats perquè no vaig saber explicar què m'estava passant i, en canvi, vaig rebre ajuda de gent que no sabia què m'estava passant, però que malgrat els meus canvis d'humor, a vegades violents, o la meva apatia sobtada, no van deixar de fer-me costat.

I què n'ha quedat de tot allò? Vaig escriure un conte que no té cap mena de qualitat, però que em va ajudar a treure'm la idea del cap. Han passat molts anys. Ara tinc molt clar que les meves ganes de saltar devien ser força escasses, però el pensament hi va ser. No he tornat a posar els peus en aquell àtic. Durant molt de temps no vaig acostar-me ni en aquella zona i vaig evitar mirar la paret. Ara, si hi passo, ja no recordo aquell dia i la paret, si la veig, no la trobo pas diferent de la resta de parets dels edificis del voltant. Tinc control gairebé absolut de la meva vida i aconseguir això no ha sigut fàcil. Ha requerit sacrificis que la majoria de gent del meu entorn no podran entendre mai, ni falta que fa. He après a assimilar que de tot allò que no tinc control, no m'afecti. De vegades em queixo, però és per intentar no desentonar més del compte i també perquè, en el fons, m'agrada queixar-me.

I amb el vent sempre de cara he arribat a un poble que de lluny impressiona, ja que es troba al capdamunt d'una muntanya que governa totes les valls del voltant.  Quan el tens al davant no té res d'especial, però a mi m'agrada. Al peu del poble he saludat amb un bon dia una parella d'avis que no s'esperava que un ciclista els saludés. M'han respost amb tanta alegria que ha fet que els tornés a dir bon dia d'acord amb la seva resposta. He pujat fins dalt de tot per contemplar les vistes, però allà el vent bufava amb una violència que m'ha espantat. He tornat avall de seguida, ara per carretera, amb el vent a l'esquena que m'ha ajudat a agafar velocitats que es podrien considerar perilloses, però jo era feliç cantant una altra cançó infantil que més o menys diu: El cotxe corre com el vent i tots cantem alegrement… 2

 

Notes
1: He sortit en bicicleta a mig matí.
2: En cert moment he canviat la lletra per fer-la més adequada: La bicicleta corre com el vent i tots cantem alegrement… 

diumenge, 5 de març del 2023

L'arbre majestuós

Fa uns quants anys vaig creure veure de lluny un arbre majestuós i, d'aquella al·lucinació, em va venir al cap una història que mai he començat a escriure. Si he de confessar la veritat, no era un arbre el que vaig imaginar ni tampoc ho vaig imaginar, el que vaig veure era ben real. No diré què és, ja que algun dia, sigui quan sigui, potser ara, començaré a descriure aquella imatge i de com, en ella, apareix una història de dubtosa qualitat. Durant el dia sempre em surten idees que mai escric i que oblido. Al principi em feia ràbia, però el costum de l'oblit va fer que la ràbia es transformés en indiferència. El cas és que la història de l'arbre majestuós, que no és un arbre però serveix per etiquetar-la, no es deixa oblidar. Cada dia que passa tinc més certesa que tot el que tinc al cap no és una història fictícia sinó la crònica d'uns fets que en algun moment vaig viure. 

Avui, com de costum quan vaig amb bicicleta, he passat per uns camins nous que, per sorpresa meva no tenien res nou, coneixia cada revolt, cada arbre, com si m'hagués passat hores rondant-los. La meva intenció era arribar a unes fonts que per desgràcia ara estan ben seques. He sortit de la carretera per una pista que semblava que només podia morir en un camp. No he dubtat en cap moment que al final del camp, amagada entre uns matolls, la pista continua vorejant un rierol. Més endavant el rierol es perd entre les roques i la pista s'enfila fent ziga-zagues cap a una zona més oberta i plena de pedra calcària. La pista, segurament pel poc ús que té, no estava en gaire bon estat i no he relliscat de miracle i perquè tenia més o menys clar les pedres tramposes que m'hi podia trobar. Sabia, no per intuïció sinó per la direcció i la vista de la serralada del davant, que la pista em portava directe a les fonts, però, sense ser-ne del tot conscient m'esperava trobar un trencall en particular. Ha sigut veure'l i tenir clar que l'havia d'agafar. Era una pujada molt dreta. De fet, en qualsevol altra situació m'hauria fet enrere i hauria seguit pel camí principal. He pujat més de pressa del que imaginava, el cos no vacil·lava en les dificultats que s'anava trobant. Quina sensació més estranya. La meva memòria em deia que mai havia passat per allà, però el meu cos i deia tot el contrari. A mesura que pujava tenia més clar el que em trobaria a dalt i quan de sobte m'ha aparegut al meu davant, imponent i majestuós, m'he sentit com a casa.

divendres, 3 de març del 2023

Despertar

Vaig sentir un buit quan em va mirar de fit a fit. Ara era ella qui em buscava després de tant de temps. Aquest buit em va fer mal perquè tot allò que havia desitjat ja no em causava el més mínim anhel, ans al contrari. Tan sols volia que fos inabastable, un simple somni. Quan es va fer realitat vaig despertar i, com tots els somnis, es va anar desfent en un record vague i distant.

Creative Commons License