dimarts, 31 de març del 2020

Un dia de la meva vida

Dos quarts de vuit del matí, sona el despertador. La roba la tinc preparada al lavabo. Em vesteixo. Vaig a la cuina i esmorzo un bol de civada amb fruits secs i llet. Llegeixo alguna notícia. Les vuit. M'assec davant de l'ordinador per treballar. A les deu m'aixeco i em preparo un cafè amb llet. Amb el cafè sobre la taula treballo fins a un quart de dues. Em faig el dinar. Llegum, pasta, arròs o verdures. Un tall de salmó o de pit de pollastre i una amanida. De postres una poma i un cafè. A les dues torno a treballar, fins que es fan les cinc. Tinc el cap espès i em sento cansat. Menjo un grapat de fruits secs i una presa de xocolata. Em vesteixo amb roba de ciclisme. Bec força aigua. Engego la tele i busco alguna sèrie. Pujo dalt de la bicicleta i m'hi estic una hora, cinquanta minuts per ser exactes. Durant aquesta estona miro un o dos capítols, depèn de la sèrie. Suat i força cansat torno a beure aigua i menjo un grapat més de fruits secs. Em dutxo i em poso un xandall vell. Un quart de set. Agafo el llibre i llegeixo una hora, potser una mica més. Em faig el sopar. Sopa, verdures o pa amb tomàquet i una truita. Mentre menjo engego la tele i miro dibuixos animats. És infantil però a qui li importa? Netejo els plats de tot el dia. A quarts de nou ja ho tinc tot fet. M'ajec al sofà amb el portàtil i escric una bona estona. Em falta temps per escriure més, però no m'angoixa. Deu de la nit. Em desvesteixo i deixo preparada la roba per demà. Vaig cap al llit. Llegeixo una estona més. Cap a les onze m'adormo.

Aquests dies he descobert com vull passar la resta de la meva vida. Una vida rutinària i d'ermità que m'omple més que cap altra cosa. Potser podent sortir a l'aire lliure una estona cada dia. I em repeteixo sovint: la vida és molt més que això. M'ho dic sense creure-ho però amb la intenció de fer-ho. No sé ben bé per què. Potser per una força social que tinc ben impregnada dins del cos o potser per vergonya de saber que les meves aspiracions no van més enllà. El que tinc clar, però, és que no vull perdre mai aquesta pau i aquesta tranquil·litat que m'envolta.

dijous, 26 de març del 2020

Pollice Verso

Aprofitant l'avinentesa, després de molts mesos oblidant la crida, la meva aportació a Relats conjunts:


En una lluita desigual, derroto només els enemics que sé imaginar. Duc una màscara per amagar una identitat discreta i poruga. La màscara, feta d'històries i personatges inventats, té un peix platejat que capitaneja a la resta. Em protegeix un escut brillant que sembla una pantalla. Darrere d'ell m'esplaio sense temors. I la meva espasa, feta de frases estranyes, de vegades té una punta afilada i de vegades es trenca a bocins. El Peix, em faig dir.

El circ, ple de gom a gom, crida furiós. Demana sang i jo tan sols tinc paraules. Brando l'espasa a banda i banda per ser el centre d'atenció però no em miren a mi. Tenen els ulls posats a l'espectacle grotesc de les imatges. Les lletres són avorrides i serioses. Em trobo, doncs, davant d'una lluita desigual, i, condemnat a l'ostracisme, segueixo sense defallir. No estic sol, ho sé.

I malgrat tots els esforços, de vegades la vanitat em guanya. Gairebé mai hi penso però de tant en tant encara em pregunto: on és la família, on són els amics? I els oblido perquè no volen escoltar el que jo de veritat els explicaria: tot allò que sento, allò que em commou o el que em dona valor i sentit a la vida. I davant d'ells m'amago darrere el silenci, esperant que el temps s'escoli per tornar, així que pugui, a col·locar-me la màscara. De vegades les paraules me les quedo per mi, ja sigui pel carrer, el bosc o dalt d'un cim. D'altres, les mostro al circ, que, ple de gom a gom, exalça les millors imatges i ignora, amb tota la raó, els texts com el que acabes de llegir.

dimecres, 25 de març del 2020

La compra de la setmana

Avui, quan he sortit al carrer, l'ambient era diferent. No hi havia cares alegres però tampoc de tristes. No eren cares de preocupació encara que tampoc eren tranquil·les. Era un ambient d'apatia, d'una resignació estranya. La cua per entrar al supermercat m'ha recordat a la de l'autobús de quarts de set del matí. L'autobús no arribava mai a l'hora i, quan arribava, sovint passava de llarg perquè ja era ple. Aleshores ens tocava agafar el lent, el que parava a tots els pobles. Estàvem acostumats a una incertesa que no tenia cap malícia i les nostres cares de son i d'indiferència formaven part de cada matí. Les cares d'avui eren així, potser més apagades.

M'he situat a la cua. Al davant tenia unes deu persones, cadascuna deixant dos metres de distància i la majoria portaven màscares i guants. El silenci de la plaça era estrany, com d'una nit d'hivern. Però era el migdia. Feia fred, un fred humit, un fred que entra tant a dins del cos que no hi ha manera de treure'l de sobre. M'hauria hagut de posar a saltar per entrar en calor. M'he encarat cap al sol: —Una mica de vitamina D, que tant necessito— m'he dit a mi mateix. Els núvols cobrien tot el cel. El sol només s'intuïa perquè en un punt, mirant carrer avall, els núvols brillaven més que la resta. No escalfava però he intentat imaginar que ho feia. He encongit les espatlles i amb les mans a les butxaques he estirat els braços, tant com la jaqueta m'ha permès. He deixat de mirar la gent i d'escoltar el silenci per pensar en mi mateix durant una bona estona mentre la cua anava avançant. Finalment he sigut el primer i he pogut entrar al supermercat. A dins hi havia les mateixes cares. El mateix silenci.

dilluns, 23 de març del 2020

I i II

I

Aquests dies em sento més lliure que mai però, de tant en tant, tinc la sensació que el meu egoisme no és correcte. La meva existència té significat en tot això? L'aportació que faig en aquesta crisi és nul·la, quin dret hi tinc? No és que em preocupi, però hi penso. M'he tancat amb la meva música, els meus llibres, el teletreball i, en definitiva, la meva rutina. No soc capaç d'imaginar el cansament, l'angoixa ni les pors de la gent que està treballant perquè el dia-a-dia torni a ser com abans. Ni soc capaç d'imaginar a aquelles persones ni aquelles famílies que han passat i passaran per la malaltia. En aquest segon grup hi podria entrar però, de moment, he tingut sort i n'estic al marge. Puc ser lliure i feliç sabent que n'hi ha que no podran ser-ho? Em pregunto què puc fer i alhora evito fer res; no voldria que el meu món s'enfonsés. I és que podria viure mesos així, allunyat d'una societat que no entenc ni intento entendre. De fet, si miro enrere, veig que ja fa anys que vaig decidir distanciar-me'n.


II

I, ja que hi soc, des de fa mesos he arribat a la conclusió que no vull que em preocupi res del que no pugui controlar. No és fàcil però, de mica en mica, m'adono que ho vaig aconseguint. Allò que puc i vull controlar, en canvi, hi poso esforç i dedicació. D'ençà que penso així, tot s'ha fet més senzill i sento com les meves preocupacions es van dissipant. No sé si m'estic tornant un estoic o simplement és una fase més de la vida que superaré oblidant-la com la resta de fases que he anat passant.

diumenge, 22 de març del 2020

Patètic

Si és ben cert que ja no tinc res més a dir, també és cert que ara mateix estic escrivint sense saber cap on anirà a parar aquesta empresa. Ja fa anys vaig decidir que les pomes eren una fruita que preferia respecte a la resta, però això no vol dir que no m'agradin altres fruites. I això per què ho explico? No ho sé, però vull saber com acaba. Les mandarines potser es troben en segona posició. Els plàtans, les taronges, la pinya, en singular, el meló, els o les nespres i tantes altres fruites fan de la meva vida feliç quan me les menjo. En canvi, les maduixes, les comprades en fruiteries i mercats, en una safata de fusta, no tenen gust. La gent s'hi posa sucre, animals, això no es fa. Alguna vegada n'he menjat de les que tenen gust i aleshores ploro d'emoció però la majoria de vegades és com si mengés un rave insípid. No voldria deixar de parlar de les cireres, que tothom sap que quan més bones són és quan són menjades collides directe de l'arbre. I qui digui el contrari no és conscient d'aquesta veritat absoluta. Si l'arbre no és teu, per tant el fet de menjar-ne és cometre un robatori, encara tenen més bon gust. I és que les cireres tenen una debilitat pels lladres que ningú ha sabut mai entendre. Quan menges una cirera robada s'endolceix i explota dins la boca proporcionant un instant de plaer indescriptible. Tot el cos s'estremeix en sentir el seu gust i del ventre puja una escalfor que envaeix el pit i el coll i baixa cap a les cames que tremolen d'una emoció incontrolable. I aquesta escalfor arriba els dits que els va resseguint un a un, amb un pessigolleig estrany. I aquest pessigolleig porta a robar-ne una altra per tornar a començar aquest cicle captivador.

Buscant un sinònim de plaent he trobat captivador. Captivador té com a sinònim: apassionant. Apassionant té com a sinònim: patètic.

Patètic: Que desvetlla emocions vives, especialment penoses.

divendres, 20 de març del 2020

Pacte

No m'agrada el temps de vida que tenim, m'agradaria que fos més llarg. Tampoc vull ser immortal, seria desagradable veure com el sol devora la Terra o com l'estrella mor transformant-se amb una nana blanca. Perquè ser immortal és viure milers i milers de milions d'anys. Veure el final de la vida a la Terra, el final del sistema solar, de la galàxia, de totes les estrelles, de la matèria i de l'univers. Viure a la profunda foscor la major part de la immortalitat seria desagradable. En canvi, cinc-cents anys seria una xifra més justa. Potser, si visquéssim tots cinc-cents anys, el nostre món seria unes cinc vegades més lent i aleshores seria el mateix que ara, amb els dies més curts. És per això que des d'un punt de vista egoista voldria viure cinc-cents anys mentre que la resta com a molt en visqui cent. Sí, la pèrdua dels éssers estimats o de tot allò que és conegut, seria una gran font de tristesa, però veure cap on es dirigeix la humanitat, sigui a una vida millor o bé a la pròpia destrucció, m'intriga. D'aquí una mica menys de cinc-cents anys voldria viure'n cinc-cents més, o potser no.

La idea és fer un pacte maligne per viure'ls, ja que de manera bona es veu que això no es pot fer, ho diuen els llibres. El problema que tinc és que no sé a on m'he de dirigir per vendre la meva ànima.

dimarts, 17 de març del 2020

Confessió

Ho reconec,

davant la situació actual i des d'una vista esbiaixada del viscut fins ara, aquests dies, malgrat que no puc anar a nedar ni anar pel bosc amb la bicicleta, són els millors dels últims anys. Quedar-me tancat a casa en un pis que no hi arriba la llum directa del sol i deixar de fer l'exercici diari, o, si més no, fer-ne a un ritme més baix del que estava acostumat, és un problema. Però la tranquil·litat, el no desplaçar-me per anar i tornar de treballar*, el fet no parlar amb ningú directament ni creuar les mirades amb la gent és una situació que el meu cos necessitava. Que potser d'aquí a uns dies ja no sabre com posar-me o que em semblarà que les parets se'm tiren a sobre, pot passar, però això no impedeix que, fins al dia d'avui, soc més feliç que mai.

Algú podria dir de mi que soc un antisocial. I què?



*El temps de casa a la feina amb bicicleta són dos minuts.

dissabte, 14 de març del 2020

Tarda de primavera

Vaig agafar-la pels cabells. El sol queia sobre l'herba i les flors brillaven amb tants colors que es feia difícil no quedar-se embadalit tot contemplant-les. Ella va caure a terra i jo vaig abalançar-m'hi a sobre. Vaig posar les mans sobre l'herba fresca, vaig respirar profundament tancant els ulls, per sentir la barreja d'olors de l'herba i del seu cos. Gairebé vaig deixar de sentir els crits de socors. Els seus ulls plorosos miraven a través meu, intentant veure els ocells que piulaven saltant entre els arbres. Vaig agafar-li el coll amb fermesa i la vaig sacsejar colpejant el seu cap contra un terra flonjo. Somicava i em demanava perdó, no sé per què. La terra de sota l'herba era humida i se'm van mullar els genolls. Em vaig frustrar, no esperava embrutar-me ni notar humitat a les cames i, sense voler, vaig prémer més fort amb les mans. Vaig sentir com el coll cruixia i de sobte ella es va començar a moure amb una violència que no esperava. Em vaig apartar i em vaig posar dret. Vaig tenir temps de mirar-me els pantalons i em va estranyar veure que no s'havien embrutat gaire. De mica en mica es va anar calmant fins que va quedar quieta a terra amb la mirada perduda cap al cel. Un esquirol va aparèixer de sobte i el vaig saludar amb un somriure. Es va acostar al cadàver i el va olorar un moment. La barreja de l'olor de l'herba fresca amb aquell cos era embriagadora.

dijous, 12 de març del 2020

Setmana rara

No entenc per què no estic escrivint cada dia d'aquesta setmana. De moment és un desastre però cada dia té un toc espectacular i nou. I el que queda. Dimarts necessitava tenir algú al costat amb qui poder parlar. Dimecres encara, però no tant i, com que em va agafar mal a l'omòplat, al final del dia ja no tenia gaires ganes de res. Els peixos i els nostres omòplats. Avui ja estava tot més calmat i he pogut tornar al meu ritme de vida.

Dilluns: Ja vaig escriure, no compta.
Dimarts: Quina merda, quina merda, quina merda. Merda.
Dimecres: La part bona és que podré evitar durant uns dies les poques ganes que tinc de tothom.
Dijous: Que fort, que fort, doncs sí, ahir tenia raó.

Com seguirà la setmana? Quina nova sorpresa tindrà el divendres? I el dissabte? I el diumenge?

dilluns, 9 de març del 2020

Com no explicar una història

El dissabte, hores abans que un cotxe tot-terreny passés a tota velocitat a menys d'un pam meu, vaig mirar enrere. Em volia assegurar que el camí que acabava d'agafar anava a parar a unes fonts per on havia passat feia mitja hora. El fet que m'adonés que havia fet una volta força inútil no em va preocupar, ja que vaig veure, més enllà de les fonts, un turó amb una torre de guaita. Aquella imatge de la torre em va fer pensar en una història que m'he posat a escriure i que potser algun dia, si tot va bé, l'ajuntaré amb tot el reguitzell de contes que tinc i que algun dia publicaré. És important tenir metes a la vida. Aquesta meta la tinc sempre, així no m'he de preocupar. Què faria si ara publiqués i em quedés sense metes?

Vaig anar pensant amb la història mentre pujava per un camí que té tantes pedres que poc li falta per ser anomenat tartera fins que vaig arribar dalt d'una muntanya. Aquesta muntanya té un encant especial. Tres antenes de ràdio i un edifici verd que, de tant en tant, algú amb una motivació digna d'admiració, pinta gargots amb força poca traça. Suposo que qui sap pintar amb esprais no necessita anar tan lluny. En qualsevol cas, a mi no em molesten aquestes pintades, de fet milloren l'estètica de l'edifici de parets verd fosc i sostre gris. No té cap finestra. Només una porta metàl·lica i està envoltat per una balla mig rovellada. M'agrada molt pujar-hi, és cert, i les vistes no són pas dolentes. A més a més, el camí que ve de la zona obaga passa per un bosc espès molt bonic, tan ple de roures i alzines que ni els dies més clars arriba a tocar sol a terra.

Més tard vaig arribar a una pista que anomeno la zona del pastor. No sé per què. Hi ha la baixada del pastor, l'esplanada del pastor, la pujada del pastor, el revolt del pastor… Ara hi podré afegir el punt del pastor, un tram que s'allunya dels camps per endinsar-se per un moment en una pineda. Allà, perquè no em tocava, no vaig ser envestit per un cotxe tot-terreny que anava a una velocitat del tot inadequada. Va passar a menys d'un pam meu i el cop de vent gairebé em desequilibra. En aquella pista és normal trobar-hi gent que hi passeja i també, més de tant en tant, alguns ciclistes. Només espero que algun dia, ben aviat, el conductor, un home que semblava que mirés per sota del volant, es mati tot sol sense causar cap més molèstia que el seu enterrament.

dijous, 5 de març del 2020

De com els peixos van poblar la terra. La veritat mai explicada.

—On són les cames quan més les necessito?— Es preguntà un peix antic vora una riba deserta quan intentava escapar-se d'una reunió de veïns. Aleshores el cel s'obrí fent un gran terrabastall. Dues mans gegants van aparèixer duent amb molt de compte dues cames d'una mida ínfima comparades amb els dits de la mida de les grans muntanyes, encara per descobrir. Les mans van col·locar amb suavitat les cames al peix antic i li van dir:
—Ves, pobla la terra i viu una vida de secà—.
—Guaita, unes mans que parlen!— va exclamar el peix amb un to de mofa. Les mans, amb una gran fortalesa mental, van sospirar i no van arrencar-li les cames. Després es van retirar cel amunt fins que van desaparèixer.

—Peix antic!— Va sentir cridar. Era el president de l'escala. El peix antic va utilitzar les seves noves extremitats amb molt poca traça per sortir de l'aigua.
—Escolta, que soc el primer ésser viu que en porta, que ser pioner no és una tasca senzilla—, es va queixar al no-res amb certa vergonya pel seu caminar poc reeixit. I així va sortir de l'aigua, sense adonar-se que el seu pas era petit, però era un gran pas pels éssers vius.

Epíleg.

Va avançar entre un pedregam que anava cridant:
—Ai! Ui! Vigila, si us plau!— I el peix responia:
—Perdoneu, ho sento, disculpeu-me…—. Uns metres més enllà el terra era més agraït i no es va queixar al seu pas.



Altres frases que han sortit durant l'elaboració de l'entrada d'avui:

La banalització de les proeses rares en un context moral indefinit es considera de mal gust.
Quan les prunes s'assequen entremig dels camps de blat, les erugues s'alcen i caminen com granotes al vent.
Alegreu-vos i canteu la joia de la bona nova: avui la vida ha seguit com ahir.

dimarts, 3 de març del 2020

El sentit de tot plegat

I

Sempre havia pensat que si trobava el sentit de la vida, aquesta deixaria de tenir sentit. Un dia, reflexionant sobre aquest pensament, vaig arribar a la conclusió que si el fet de trobar el sentit de la vida deixava de tenir-ne el sentit, el sentit mateix era buscar-lo. I davant de l'evidència que tot plegat era molt estúpid vaig deixar de pensar en aquest tema.


II

Aquest segon text serveix per omplir. Crec que el primer és massa curt per publicar-lo tot sol, i a mi m'agrada que una entrada tingui moltes lletres i que tingui una proporció de vocals harmònica. Algú ha calculat mai quina proporció de vocals hi ha a la llengua catalana? És un fet diferencial o comparteix aquesta xifra amb altres llengües? Si fos única podríem anar pel món i dir: —Ep! La nostra llengua té un tant per cent de vocals únic—. Seríem l'enveja de totes les llengües. Però si el tema de les vocals no fos diferencial, es podria buscar una lletra o millor encara, una paraula, això sí que és únic. En aquest cas cal trobar una paraula que no existeixi en cap altra llengua.


III

Relacionat amb el que deia al punt número II, un dia organitzaré una competició i donaré el premi al classificat número vint-i-u per tenir una posició que la resta de classificats no poden tenir. L'any següent seria per un altre número de classificat triat de manera aleatòria.

dilluns, 2 de març del 2020

Opinió

Davant l'onada de peticions on em demanen que exposi la meva opinió, fidel a la meva audiència, respondré els vostres precs i exposaré la meva visió. El que jo pugui dir no ha de ser pres com a veritat absoluta, és la meva opinió i podria estar ben equivocat, o sigui que no voldria crear polèmica ni confusió. No voldria perdre més temps amb preàmbuls però abans de continuar vull afegir que intentaré explicar-me amb la màxima transparència:












Moltes gràcies per la vostra atenció, espero que el món segueixi igual després de la meva aportació en aquest debat tan interessant. Si teniu alguna pregunta, no sigueu tímids, us respondré amb la mateixa claredat com he intentat, fins ara, explicar-me.

diumenge, 1 de març del 2020

Dinar

Presentació. Estem dinant en una cuina d'una mida més gran del necessari. Jo tinc un fill acabat de néixer. El fill està amb el seu avi el qual aparentment és el meu pare però aquest no s'hi assembla amb res. El més probable és que el que està fora de lloc soc jo i el fet que sigui un peix dona pes a la hipòtesi. El nen és molt desproporcionat. Més del normal. Té un cos prim d'una llargada d'un pam d'una mà adulta. El cap, en canvi, és tan gran com un meló tipus cantalup. No he trobat una forma més clara que aquesta i he buscat com es deia el tipus de meló per internet. Un cop feta la presentació us explicaré l'escena. El seu avi, jugant i fent moixaines, el deixa caure, sense voler, a terra. La gravetat fora de l'aigua actua de pressa i jo no soc capaç ni de moure'm quan se sent el soroll d'un ou que s'esclafa, però més fort. Vaig a recollir-lo. L'avi té la cara ben blanca. El nen no es mou i ha perdut la poca força que tenia. Intento, sense sort, trobar-li el pols. Noto una punxada al cor i una angoixa terrible m'envaeix.


He demanat a un expert en somnis que me l'interpretés:

El meló i l'ou representen dos dies i, a més a més, que havies sopat poc. D'aquí a dos dies, el faraó decidirà la teva sort fent que et tallin el cap i et pengin dalt d'un arbre; i els ocellots vindran a picotejar la carn del teu cos.

Creative Commons License