Una vida plena

M'he despertat, m'he aixecat per tancar la finestra i m'he tornat a estirar al llit. No m'he volgut tornar a adormir. Sabia que el somni ja s'havia esvaït, tot i això, tenia por de tornar allà dins. Quin somni més cruel. Ha sigut un viatge a una vida que hauria pogut tenir, plena i alegra que se'm va trencar ja fa molts anys. Avui m'he sentit trist. La cançó que sona diu, hauria d'estar bé, perquè em dius que estic bé, però no m'hi sento. I m'estiro i deixo que acabi i soni la següent. Diu que et necessito, que no hi ha res com tu, que hauries de saber que quan estiguis a la foscor, quan creguis que no queda res, quan ho vulguis cremar tot, jo estaré pel que faci falta. I el meu company de pis, el peix Albert III no està bé i potser aquesta setmana ja serà l'última. Érem feliços caminant per la muntanya, jo em deia que no era la meva vida, que allò ja s'havia acabat, però el somni m'obligava a continuar caminant i sent feliç. Arribàvem a una casa luxosa que era casa seva, era casa nostra. Tot allò que mai tindria ni tampoc necessitava. Aleshores ens banyàvem a la piscina que era immensa. I no estàvem sols, hi havia cada vegada més gent i totes les cares eren conegudes. Jo volia nedar una estona i de sobte la piscina ja no tenia aigua i s'havia convertit en una pista amb unes parets tan altes que arribaven fins al cel. A tot el voltant hi havia els seus amics i que també haurien sigut meus. I jo m'apartava per trobar la porta de sortida. I quan hi arribava li cantàvem el "Moltes felicitats" perquè devia ser el seu aniversari, però no tothom, sinó jo i tres més, que haurien de ser els meus amics i tinc por d'estimar-los. Li portàvem un regal embolicat que no sé què era perquè jo veia tantes cares conegudes i em sentia tan aclaparat que havia de marxar i m'he despertat, per sort. Tenia fred i potser estic malalt com l'Albert III que fa voltes estranyes a la peixera. Crec que fa dies que estic fent voltes estranyes jo també. Potser fer una simple orxata al capvespre em distrauria d'aquest dia estrany.

Els dies poden ser bons en tota la seva gamma, també poden ser dolents o poden passar desapercebuts. La majoria tenen de tot, que per això tenen tantes hores, que sovint són poques i de vegades són massa. He pedalat per la ciutat impregnant-me d'energia i alegria. M'ha rebut amb un somriure passant-se la mà pels cabells i jo m'hauria deixat caure com si m'hagués fos. Malgrat que només per això hauria sigut el millor dia de tots, com tots els altres dies de cada dia, la tristesa m'ha acompanyat i ha intentat penetrar dins meu amb una insistència massa agosarada. Sé que et trobaré a faltar, peix Albert III, quan ja no hi siguis, has estat amb mi més mesos dels que hauria pogut pensar. Sé que hauria pogut tenir una vida plena i alegra, molt diferent de la que tinc ara, però aquella vida me la puc imaginar i la d'ara, encara que l'estic vivint, no sé a on em porta i aquesta incertesa farcida de curiositat m'omple més que qualsevol altra cosa, o això em dic.

El torrent

Quan vaig arribar al pis no hi era. La seva companya em va dir que havia sortit feia una estona i que no trigaria a tornar, o això creia. De cop em va venir un mareig fred i el cor se'm va estrènyer. No vaig arribar a caure gràcies a la companya que va ser prou ràpida per aguantar-me i ajudar-me a seure al sofà.
—Què et passa? Em va preguntar amb la cara d'evident preocupació.

—He tingut un mal auguri—. Em va mirar encara més preocupada.

—Un presagi estrany, dolent.
—Ja t'he entès, burro. Et portaré un got d'aigua; acabes de venir de córrer i t'ha agafat una pàjara.

He de reconèixer que tenia raó, com que estaven fent obres a la piscina, aquells dies anava a córrer i sota la calor era difícil no agafar res. Vaig estar-me uns minuts estirat al sofà que vaig deixar bastant xop de suor. Quan em vaig sentir millor vaig decidir sortir a prendre l'aire. Vaig caminar cap al camí del torrent, allà tindria l'ombra dels arbres i a més a més gairebé sempre passava una mica d'aire. A mesura que caminava em vaig anar revifant. Al cap d'una estona d'anar amunt i avall pel camí del torrent vaig seure en una pedra sota de l'ombra d'un pi immens.

 

Era un so sec que es repetia cada quatre o cinc segons. Quedava esmorteït per la fressa de les fulles dels arbres i pel cant dels grills. Vaig pensar que podia ser el so d'una guineu que s'havia endinsat cap al torrent, però era massa sec. Era un so que no lligava amb l'entorn, no semblava natural. No en vaig fer cas, jo estava fent temps que ella tornés. El so, constant, malgrat que no era fort ni estrident sinó tot el contrari, es va apoderar de mica en mica de tota la meva atenció. Molestava. I com més molest em sentia, més s'endinsava per les meves orelles fins al punt que no vaig ser capaç d'escoltar res més. Em vaig sentir furiós de debò i vaig decidir buscar el maleït so per apagar-lo o jo què sé. Venia de baix del torrent, amagat per arbusts i brossa. No era fàcil baixar-hi des del camí, qualsevol relliscada em podia llançar directe avall i em podia fer força mal. Mig de cul, mig aferrant-me a pedres i branques vaig aconseguir arribar al torrent que era ben sec. Vaig tenir una nova pàjara. Molt pitjor, allò que vaig sentir no era per fer cap mena d'esforç. Vaig vomitar, em van fallar les cames i una por que mai havia sentit em va deixar uns segons petrificat. Em vaig sobreposar com vaig poder i vaig tornar a mirar l'escena. La causa del so era ella, amb les cames torçades de mala manera, trencades i girades. Un ferro sortia des de la panxa oberta que havia abocat part dels seus budells a un cantó. Estava viva encara. Cada respiració era un so sec, o era l'intent desesperat de fer un crit? No ho sé. Tampoc sé si la seva mirada veia alguna cosa. Tenia els braços estirats mig enfonsats per una massa de cabell sortit de la perruqueria. Un arrissat poc natural, em vaig dir sense voler i trencant tot l'horror que tenia al davant.