Propietats

Aturo el temps i de sobte l'espai desapareix del meu davant. No em puc moure perquè no hi ha espai. La llum s'esvaeix i no veig res. El so fa temps que ja no el sento i les meves idees, que des del principi m'han acompanyat, deixen de formar-se quan els petits impulsos elèctrics que viatgen pel cervell ja no tenen ni temps ni espai per moure's. Aturar el temps, una idea de la mort.

Soc jo qui l'aturarà o serà el cos qui ho farà? Em dic que jo soc el cos i el cos soc jo. O només soc una idea? Què queda de mi de quan vaig seure per primera vegada al sofà des d'on escric? Podria ser que no quedés cap cèl·lula d'aleshores. He canviat i alhora la gent m'anomena amb el mateix nom, em miren amb els seus nous ulls igual que em miraven aleshores i es pensen que el passat forma part de mi mentre jo ara mateix no en puc estar segur. M'alegra saber que encara ara part del meu cos va viatjar amb mi. M'alegra també saber que vam descobrir junts una de les passions més grans que ara m'acompanyen. Però d'aquí uns anys ja no en quedarà res. Només el record, només les idees. Potser doncs el cos no és meu, forma part de la natura o de la vida i jo només tinc les idees que potser, d'aquí forces anys, aniran per lliure.


Després d'això que no sé a on vol anar a parar,  explicaré una història sobre l'afecte o l'estima als objectes. És una història de merda que curiosament em va fer ser, en part, com soc. Tenia deu o onze anys. Vam sortir d'excursió i el primer que vaig fer va ser buscar un pal que em fes de bastó. No el necessitava però la il·lusió de portar-lo i que m'ajudés a la caminada era el més important. Era un pal còmode, gran per la meva estatura, però còmode i sobretot era el meu pal. Li vaig agafar una estima especial. Era una extensió de mi, m'acompanyava a cada pas i m'ajudava a seguir endavant. Però l'excursió no duraria per sempre i, quan s'acabés, hauria de tornar-lo a la natura. Per a mi, despendrem d'ell, no era una idea agradable. Imaginar que no el veuria mai més, que no m'ajudaria ni m'acompanyaria em produïa tristesa. Cap adult em va dir que el llencés, no els vaig donar temps. En un punt que encara recordo, quan faltava poc per acabar l'excursió, vaig dir-li adeu i també li vaig dir que el recordaria tota la vida. El vaig llançar i va caure metres enllà entre els matolls.

Aquests dies he llençat moltes coses, i encara me'n queden per llençar. A algunes vaig prometre recordar-les i a altres no. I aquesta setmana, en un homenatge estrany, vaig voler anar a on havia llençat el pal. Quan vaig passar pel davant vaig dir-li hola. Sort que no hi havia ningú a la vora en aquell moment, hauria pensat, amb raó, que estic sonat.