dimarts, 10 de desembre de 2019

El pas del temps

Em miro al mirall. Què fas? Compto els dies que falten. Els compto cada pocs minuts amb l'esperança i el terror que de cop i volta s'escurcin. I d'aquesta manera deixo passar el temps, feixuc, enganxat a mi i veient com s'estira. És tan elàstic que perdo de vista un extrem i quan recupera la forma el tot segueix igual. M'agrada que sigui així. De vegades tinc por de desaprofitar-lo o d'oblidar-lo per un instant. Sentir el temps i l'existència pròpia, lenta i suau, com a únic objectiu a la vida. La vida més senzilla, més pura i transparent. La desaparició de tot i només deixar el pas del temps. I ser-ne conscient. I és que sense fer res tinc la més mínima oportunitat d'avorrir-me. Per què soc així? Vull fastiguejar-me i dir, prou, he de fer alguna cosa. Però la calma i el no-res em porten a un estat de serenor que m'omple d'energia. I compto els dies perquè aviat podré gaudir tot el temps d'aquesta quietud. No serà per sempre, ni tan sols un mes, però serà suficient per tornar a donar sentit a cada passa que faig.

dilluns, 9 de desembre de 2019

El molinet màgic

Res de bo en pot sortir d'aquí. Avui he decidit oblidar-me del mòbil per tota la tarda-vespre-nit. Començo a estar una mica cansat d'aquesta tecnologia però no venia a parlar d'això.

De vegades penso que la ignorància em fa igual de culpable que si hagués conegut el significat de tot el que estava passant. Tinc dret a mirar-te a la cara? Suposo que el meu destí es troba fixat en aquest error i n'accepto el càstig. Em sembla bé complir la condemna que m'he imposat; me la mereixo. O potser és que he optat pel camí més fàcil? En tot cas estic segur que portaré el pes de la vergonya fins que, de vell, el cos m'abandoni. De vegades em desperto i crido el teu nom i et demano perdó. De vegades, quan no penso en res, els meus llavis pronuncien perdó i...

Fa molts i molts anys em van explicar un conte d'un molinet. Era un molinet màgic que si li demanaves bé, amb un si us plau, et donava qualsevol cosa i per parar-lo havies de donar-li les gràcies. Explica la història que uns avariciosos van apropiar-se del molinet i dalt d'un vaixell van demanar-li que els donés sal. I com que eren males persones no van agrair-li amb un gràcies al molinet i aquest no va parar de proporcionar sal enfonsant el vaixell, ofegant la tripulació i salant el mar. Una animalada. I jo em pregunto, el conte explica la veritat? O és una enganyifa com tantes hi ha? Per què les meves llàgrimes són salades? Els peixos ploren? I així és com la realitat del mar és molt més trista que la del conte. Heu de saber que, quan us banyeu a la platja, el gust que notareu de l'aigua són les llàgrimes de tots els peixos que ploren per alguna cosa que han fet i no són prou valents de demanar perdó. Fascinant i repugnant en parts iguals.

diumenge, 8 de desembre de 2019

L'aigua, per als peixos

He avorrit l'alcohol. No ho he fet avui, ni ahir, va ser fa molt de temps. He avorrit beure'l i veure com el beuen, ni que sigui una simple cervesa. He de fer esforços per no mostrar la meva repulsa i de vegades, per sort cada dia menys, bec per no donar explicacions ni sentir els seus comentaris. Diuen —mira'l ell, el sa—, amb to de mofa o —quin avorrit!—, amb cara de fàstic. Per sort, com que estic aprenent que la resta m'importi ben poc, de mica en mica vaig deixant de donar explicacions i d'escoltar el que em puguin dir.

Si puc, demano cervesa sense alcohol, perquè m'agrada, perquè tampoc bec begudes ensucrades. I si no en tenen, bec aigua. I em miren estranyats: —cervesa sense alcohol?—, —aigua?—. Amb la seva cara d'imbècils, perquè qui qüestiona les eleccions dels altres només pot ser un imbècil. I si a més a més em forcen, no puc estar-me d'imaginar el seu cervell d'ameba.

Si l'he avorrit és per diverses causes: no m'agrada com distorsiona el meu cos ni la meva realitat, no m'agrada com m'aixafa i com em fa perdre el rendiment, sigui físic o mental i, sobretot, em provoquen pànic les seves conseqüències. Totes i cadascuna d'elles.

Bolets

Avui sense voler en un camí cobert de boira m'ha vingut al cap la cançó Dalt del vell smokey. De fet m'he trobat que l'estava cantant. Quant temps feia que no hi pensava? Per què m'ha aparegut de sobte? Dins del cotxe l'escoltàvem una vegada i una altra quan érem petits. Aleshores un torrent de cançons gairebé se m'emporta i les he anat cantant a ple pulmó mentre saludava als boletaires que aprofiten aquests dies que ha plogut per treure al cap.

dilluns, 2 de desembre de 2019

Principiant

Ahir em van dir que era un principiant. Tenien raó:

En el món professional i el dels més entusiastes, els ciclistes de muntanya porten a les rodes un líquid blanc que els permet prescindir de les cambres d'aire. Aquest líquid és gairebé miraculós perquè en petites punxades s'escola pel forat i s'asseca evitant que es desinflin. A més a més, sense la cambra d'aire, desapareix el gran problema del pinçament que es produeix quan el pneumàtic s'aixafa massa i toca amb la llanta tallant la cambra, anomenat, amb un català correcte, llantasso. Jo que soc molt entusiasta però no prou per portar aquest líquid vaig amb cambra d'aire. Fins fa poc mai havia suposat cap problema. Cada certs mesos punxava per llantasso i maleïa la meva mala fortuna mentre col·locava una cambra nova. Les dues últimes setmanes he punxat quatre vegades. Dues a la sortida d'ahir.

Però el que em defineix com a principiant va ser per la punxada del dissabte en un llantasso que podria haver evitat. Vaig baixar de la bicicleta, vaig desmuntar la roda, vaig agafar els desmuntables i vaig treure la cambra d'aire, sense aire, de la roda. Vaig posar-ne una de nova, vaig muntar la roda que em va costar molt i la vaig inflar. Un cop tot arreglat vaig recollir la cambra rebentada, una bossa i els desmuntables. Dels tres desmuntables que tinc, ara en tenia dos. Vaig començar a buscar el que faltava i no hi havia manera de trobar-lo. Vaig mirar a les butxaques, em vaig palpar el casc, el cos, l'herba del voltant, vaig mirar camí avall i amunt. Res de res, el desmuntable s'havia esfumat. Després de vint minuts de recerca vaig donar-lo per perdut i vaig pujar a la bicicleta per anar cap a casa i oblidar que havia deixat un tros de plàstic al bosc. La bicicleta feia un rebot estrany i a més velocitat, més rebotava. Em va passar pel cap una pregunta absurda: —El desmuntable és a dins la roda?