dissabte, 28 de desembre de 2019

Estols

Avui he vist una de les imatges més boniques de l'any i reconec que durant uns segons m'he quedat sense respiració. M'he sentit afortunat i al mateix moment una sensació de tristesa m'ha aclaparat. Ha sigut estrany, era com un atac de nostàlgia per la certesa que aquella imatge amb el temps s'esborraria.

Dos estols d'ocells s'entrellacen creant formes abstractes que no paren de canviar. El batec de les ales sembla que estigui en sincronia i fa que els estols vibrin. No puc aguantar-me el crit d'alegria i de sorpresa.

He sortit a fer una volta amb el cotxe, a gaudir de la posta de sol des de dalt d'alguna muntanya però sense adonar-me'n, mentre conduïa, he oblidat la posta de sol. Aleshores he pensat que m'agradaria ser a casa abans que fos fosc i he decidit tornar. Pocs quilòmetres més tard m'he trobat els estols. He fet el crit, he sentit alegria, he sentit tristesa i nostàlgia, he parat el cotxe i els he contemplat durant una estona, fins que s'han anat desplaçant cap a l'oest. Quan he arribat a casa ja era fosc però al meu cap no li importava massa, només pensava en els estols.

divendres, 27 de desembre de 2019

Vacances

Seguint la tradició anual, aquest any faré vacances. Sí, he esperat fins al final a gaudir d'uns dies de descans. El meu cap es troba ara mateix sota mínims i la meva productivitat dels últims dies era, com a molt, mediocre.

Anava a dir que també faré vacances del bloc però no tinc cap idea del que faré aquests dies a part de posar la bicicleta dins del cotxe i anar a buscar nous camins. He descobert amb aquest mètode que puc fer més quilòmetres i no em canso tant. Alguns direu que això és fer trampa, que no és anar amb bicicleta però no en teniu ni idea. I amb aquesta refutació us deixo sense paraules. Noteu la meva poca predisposició a pensar ni que sigui un instant.


I pensant sobre la marxa, coses que faré aquests dies:

Aniré a veure el mar i aniré a veure la muntanya. Cantaré cançons. Pensaré molt però res de temes de la feina. Pensaré coses com he de menjar, he de dormir, he de llevar-me, què puc fer avui?, quin fred fa dalt de la bicicleta, és dimarts i em trobo dalt d'una muntanya nevada, és dijous i contemplo el mar. Potser pensaré en persones, o en peixos, o plantes. Oblidaré la meva professió, els dies, les setmanes i em regiré per la posició del sol: és d'hora, és de dia, és tard, és de nit, és de nit, és de nit, encara és de nit... Llegiré fins a gastar les lletres del lector electrònic o, si més no, la bateria diverses vegades. Escriuré poemes i cartes que mai ningú veurà, alguns contes que algun dia, si tot va bé, publicaré i seguiré pensant en com s'estructura un conte molt llarg però d'aquests tipus no m'hi veig capaç per la seva dificultat i complexitat. I res, que vaig a llegir el que he escrit.

Bufa! Estic expressant sorpresa sobre el que acabo de llegir. A veure si demà o demà passat tinc el cap més fresc.

diumenge, 22 de desembre de 2019

La veritat

Hi ha dues veritats: la que s'explica i la real.

Avui he dit la veritat. Aquesta veritat és no vindré a sopar que vull anar a dormir d'hora perquè demà tinc molta feina. És cert, tinc molta feina, el meu cos es troba al límit i les vacances les necessito com l'aigua per viure. Podria haver anat a sopar i rendir menys. Però la veritat real, aquella que si hagués explicat, hauria fet mal, em priva d'anar-hi. També hauria pogut dir que no m'agrada estar amb massa gent, que no m'agrada el menjar del restaurant o bé que soc un antisocial. Totes, en el fons, serien veritats que s'expliquen. La veritat real és lletja, és trista i és fosca. I és que la veritat real és la por. La por al que em puguin dir i la meva reacció de callar i enfonsar-me un pou sense fons en lloc d'aixecar-me i dir: per aquí no hi passo.

Les ganes d'haver-hi anat eren grans i jo, que deixo fàcilment que pugi el mentó i tremoli, sempre en un espai íntim, ara nedo al meu mar salat que estic omplint mentre m'imagino les rialles que no em són permeses.

dimecres, 18 de desembre de 2019

Tauró

Quan vaig posar l'esquer no m'imaginava que la trampa fos tan efectiva. Vaig ser malvat quan la vaig pensar. Era rebuscada i complexa amb unes possibilitats d'èxit més aviat escasses però per provar-ho no hi perdia res.

Ara em sento pervers i maligne i del meu cos només en brolla supèrbia. Podeu sentir el riure com ressona en una gran sala diàfana i fosca on s'intueix l'ombra d'un tauró que ensenya les seves dents.

dilluns, 16 de desembre de 2019

AAAAAAAAGH

M'estic tornant boig!!! Una cullera buida lentament i amb cert ritme el bol de caldo que he comprat al súper. No és veritat! He menjat pa integral, un ou, formatge i enciam. Tinc el cap que fa tom tom tom tom. Aviat el meu cor emprendrà una marxa fora del cos després de sortir-me per la boca. Els ulls em fan unes pessigolles rares. I jo, que mai les he pogut suportar, em caragolo de riure tot sol en un pis fred d'una ciutat perduda lluny de qualsevol realitat palpable. No sé què vol dir això que estic escrivint. Avui podria dir: Cagada total, voldria viure amb tu. Però tots sabem que no funcionaria, som massa diferents. Un peix i una... Ostres, quin animal ets? Si fossis un peix, ho sabria. I em nego que siguis una pastanaga. Primer de tot perquè no és un animal i després perquè els peixos no coneixem aquesta hortalissa. Les algues o el plàncton estan més al nostre abast. Ep, així que he anat escrivint he recordat quin animal ets i no, tampoc lliga. A més a més no crec que hagis vist mai un peix. Ni jo a tu. Fora doncs aquesta idea absurda sense fonament. Beeeeh, no soc una ovella.

I per acabar, paraules diverses sense context: brúixola, castanya, elàstic, peus, taronja, castell, harmoniós, galàxia, banc, boira, mànega, passamà (trobo que és una paraula lletja, li sobra alguna a).

Apa adeu fins després.

dijous, 12 de desembre de 2019

Les granotes porten bata

Llegeix la frase. No et diu res. Et pots imaginar una granota amb una bata blanca de científic o amb una bata infantil com la que portaves a l'escola. La tens al cap? Ara col·loca la granota sobre un nenúfar. Posa el nenúfar en un llac on l'aigua es vegi de color negre. De lluny, desenfocat, hi ha un bosc de tons verds i marrons foscos i amb algunes taques de color groc o rosa. Col·loca més nenúfars al llac, alguns tenen flor. A la majoria de nenúfars hi ha d'haver una granota amb bata. Totes les bates han de ser similars.

Les granotes porten bata
Idea sobre ment
Poeta del Mató, 2019

dimecres, 11 de desembre de 2019

Anorac

Avui m'he posat l'anorac. Feia una olor estranya. És un tipus d'olor que m'ha agradat, era dolça i suau. M'ha deixat tocat. Les olors són com màquines del temps. Vam començar a baixar i em vas abraçar molt fort, amb por de caure. Quin xàfec que feia. El terra relliscava i fins i tot a mi, que anava amb unes botes de muntanya que aguanten qualsevol situació, em feia cert respecte baixar-les. En canvi vaig fer veure que ho tenia tot sota control. I no ho vaig fer per tu, ho feia per mi; si no hagués mostrat seguretat, hauria fet un pas en fals i els dos hauríem rodolat muntanya avall. L'olor de l'anorac m'hi ha transportat. No sé si m'han tornat a abraçar d'ençà d'aquell dia.

dimarts, 10 de desembre de 2019

El pas del temps

Em miro al mirall. Què fas? Compto els dies que falten. Els compto cada pocs minuts amb l'esperança i el terror que de cop i volta s'escurcin. I d'aquesta manera deixo passar el temps, feixuc, enganxat a mi i veient com s'estira. És tan elàstic que perdo de vista un extrem i quan recupera la forma el tot segueix igual. M'agrada que sigui així. De vegades tinc por de desaprofitar-lo o d'oblidar-lo per un instant. Sentir el temps i l'existència pròpia, lenta i suau, com a únic objectiu a la vida. La vida més senzilla, més pura i transparent. La desaparició de tot i només deixar el pas del temps. I ser-ne conscient. I és que sense fer res tinc la més mínima oportunitat d'avorrir-me. Per què soc així? Vull fastiguejar-me i dir, prou, he de fer alguna cosa. Però la calma i el no-res em porten a un estat de serenor que m'omple d'energia. I compto els dies perquè aviat podré gaudir tot el temps d'aquesta quietud. No serà per sempre, ni tan sols un mes, però serà suficient per tornar a donar sentit a cada passa que faig.

dilluns, 9 de desembre de 2019

El molinet màgic

Res de bo en pot sortir d'aquí. Avui he decidit oblidar-me del mòbil per tota la tarda-vespre-nit. Començo a estar una mica cansat d'aquesta tecnologia però no venia a parlar d'això.

De vegades penso que la ignorància em fa igual de culpable que si hagués conegut el significat de tot el que estava passant. Tinc dret a mirar-te a la cara? Suposo que el meu destí es troba fixat en aquest error i n'accepto el càstig. Em sembla bé complir la condemna que m'he imposat; me la mereixo. O potser és que he optat pel camí més fàcil? En tot cas estic segur que portaré el pes de la vergonya fins que, de vell, el cos m'abandoni. De vegades em desperto i crido el teu nom i et demano perdó. De vegades, quan no penso en res, els meus llavis pronuncien perdó i...

Fa molts i molts anys em van explicar un conte d'un molinet. Era un molinet màgic que si li demanaves bé, amb un si us plau, et donava qualsevol cosa i per parar-lo havies de donar-li les gràcies. Explica la història que uns avariciosos van apropiar-se del molinet i dalt d'un vaixell van demanar-li que els donés sal. I com que eren males persones no van agrair-li amb un gràcies al molinet i aquest no va parar de proporcionar sal enfonsant el vaixell, ofegant la tripulació i salant el mar. Una animalada. I jo em pregunto, el conte explica la veritat? O és una enganyifa com tantes hi ha? Per què les meves llàgrimes són salades? Els peixos ploren? I així és com la realitat del mar és molt més trista que la del conte. Heu de saber que, quan us banyeu a la platja, el gust que notareu de l'aigua són les llàgrimes de tots els peixos que ploren per alguna cosa que han fet i no són prou valents de demanar perdó. Fascinant i repugnant en parts iguals.

diumenge, 8 de desembre de 2019

L'aigua, per als peixos

He avorrit l'alcohol. No ho he fet avui, ni ahir, va ser fa molt de temps. He avorrit beure'l i veure com el beuen, ni que sigui una simple cervesa. He de fer esforços per no mostrar la meva repulsa i de vegades, per sort cada dia menys, bec per no donar explicacions ni sentir els seus comentaris. Diuen —mira'l ell, el sa—, amb to de mofa o —quin avorrit!—, amb cara de fàstic. Per sort, com que estic aprenent que la resta m'importi ben poc, de mica en mica vaig deixant de donar explicacions i d'escoltar el que em puguin dir.

Si puc, demano cervesa sense alcohol, perquè m'agrada, perquè tampoc bec begudes ensucrades. I si no en tenen, bec aigua. I em miren estranyats: —cervesa sense alcohol?—, —aigua?—. Amb la seva cara d'imbècils, perquè qui qüestiona les eleccions dels altres només pot ser un imbècil. I si a més a més em forcen, no puc estar-me d'imaginar el seu cervell d'ameba.

Si l'he avorrit és per diverses causes: no m'agrada com distorsiona el meu cos ni la meva realitat, no m'agrada com m'aixafa i com em fa perdre el rendiment, sigui físic o mental i, sobretot, em provoquen pànic les seves conseqüències. Totes i cadascuna d'elles.

Bolets

Avui sense voler en un camí cobert de boira m'ha vingut al cap la cançó Dalt del vell smokey. De fet m'he trobat que l'estava cantant. Quant temps feia que no hi pensava? Per què m'ha aparegut de sobte? Dins del cotxe l'escoltàvem una vegada i una altra quan érem petits. Aleshores un torrent de cançons gairebé se m'emporta i les he anat cantant a ple pulmó mentre saludava als boletaires que aprofiten aquests dies que ha plogut per treure al cap.

dilluns, 2 de desembre de 2019

Principiant

Ahir em van dir que era un principiant. Tenien raó:

En el món professional i el dels més entusiastes, els ciclistes de muntanya porten a les rodes un líquid blanc que els permet prescindir de les cambres d'aire. Aquest líquid és gairebé miraculós perquè en petites punxades s'escola pel forat i s'asseca evitant que es desinflin. A més a més, sense la cambra d'aire, desapareix el gran problema del pinçament que es produeix quan el pneumàtic s'aixafa massa i toca amb la llanta tallant la cambra, anomenat, amb un català correcte, llantasso. Jo que soc molt entusiasta però no prou per portar aquest líquid vaig amb cambra d'aire. Fins fa poc mai havia suposat cap problema. Cada certs mesos punxava per llantasso i maleïa la meva mala fortuna mentre col·locava una cambra nova. Les dues últimes setmanes he punxat quatre vegades. Dues a la sortida d'ahir.

Però el que em defineix com a principiant va ser per la punxada del dissabte en un llantasso que podria haver evitat. Vaig baixar de la bicicleta, vaig desmuntar la roda, vaig agafar els desmuntables i vaig treure la cambra d'aire, sense aire, de la roda. Vaig posar-ne una de nova, vaig muntar la roda que em va costar molt i la vaig inflar. Un cop tot arreglat vaig recollir la cambra rebentada, una bossa i els desmuntables. Dels tres desmuntables que tinc, ara en tenia dos. Vaig començar a buscar el que faltava i no hi havia manera de trobar-lo. Vaig mirar a les butxaques, em vaig palpar el casc, el cos, l'herba del voltant, vaig mirar camí avall i amunt. Res de res, el desmuntable s'havia esfumat. Després de vint minuts de recerca vaig donar-lo per perdut i vaig pujar a la bicicleta per anar cap a casa i oblidar que havia deixat un tros de plàstic al bosc. La bicicleta feia un rebot estrany i a més velocitat, més rebotava. Em va passar pel cap una pregunta absurda: —El desmuntable és a dins la roda?