Immers en una història apassionant oblido qui soc i a on soc. Escolto les seves paraules, m'envolto de les imatges i colors i deixo seduir-me pel món que ho rodeja. M'emociono i se'm posa la pell de gallina que em retorna a la realitat per uns instants. Em pregunto si és el fred però podria estar gelant que no me n'hauria adonat. Torno a la lectura que es menja les hores com feia temps que no passava. Em sento feliç de poder-me capbussar dins d'un riu de lletres que són la porta a tots els universos que poden existir.
De vegades m'entristeix saber que mai seré capaç crear històries així, és la vanitat que em vol mal. Soc afortunat per poder-les viure.
4 comentaris:
Ara és el moment de dir que poder és voler, que si t'hi capfiques ho aconseguiràs i coses d'aquestes. Has de donar temps al temps i després de viure més segur ho podràs posar en paraules - en alguns paper o algun substitut de merda digital. L'esperança... no sé si diuen que no mor mai o que és la última que mor, la veritat...
Tu pensa que com que no robis el treball de ningú segur et sortirà ^^
Amb aquestes ratlles "Torno a la lectura que es menja les hores com feia temps que no passava. Em sento feliç de poder-me capbussar dins d'un riu de lletres que són la porta a tots els universos que poden existir." , es demostra que encara hi ha esperança !
Va en bona direcció, Sr. Peix ;)
Llegir, llegir i llegir. Però qui et diu que algun dia no podràs escriure les teves pròpies històries? Ja escrius un blog. És qüestió de posar-s'hi.
NoName i XeXu, al final és qüestió d'actitud, potser algun dia faig un cop de cap i em poso a acabar totes les històries que tinc a mig fer. Però me les miro i penso, això és una feinada de por!
artur, ara que veig aquesta frase me'n sento fins i tot orgullós :)
Pel tema de l'esperança tinc uns textos que parlen d'això mateix però que encara no he publicat perquè vaig pensar que un d¡ells era massa radical. Li he de preparar el terreny.
Publica un comentari a l'entrada