El sentit del ridícul

Escrit per Peix - dissabte, 3 de novembre de 2018

Em sentia molest veient com el grup reia de l'home que intentava obrir una ampolla de vi però pel seu estat d'embriaguesa no ho aconseguia. S'havia tret la sabata per posar-la al cul de l'ampolla i intentava amb poc encert colpejar-la al tronc d'un arbre perquè el tap sortís. El pobre no tenia força ni tampoc equilibri. Queia de cul o bé quedava repenjat a l'arbre durant uns segons. El grup no parava de riure i alguns curiosos s'havien afegit a contemplar l'espectacle. Vaig anar cap a l'alberg a dormir amb un estat d'ànim decebut i trist. Vaig pensar que jo mai a la vida voldria ser així. Ni com l'home ni com la resta que en feia befa.

L'endemà al matí em vaig llevar d'hora amb la idea d'esmorzar ràpid i fer un llarg vol pel poble. Volia trobar-ne tots els seus racons. En faria fotos i també m'impregnaria de les seves olors, textures i colors per algun dia poder-lo deixar escrit en una història.

Quan vaig baixar al menjador em vaig trobar al grup que em van fer un lloc amb ells. Amb molt de xivarri preparaven una excursió a un pic senzill perquè deien que aquell dia no podrien caminar gaire. Dins del grup hi havia l'home de l'ampolla i era més alegre de tots. Ell, rient, va comentar que potser es quedaria a l'alberg a recuperar forces, que la nit anterior les havia gastat totes. La resta del grup es van sumar a les rialles mentre recordaven el seu gran moment. Suposo que em va veure amb la cara trista i l'home em va cridar:
— No facis aquesta cara, que ahir ens ho vam passar molt bé!
— Potser sí —li vaig respondre—. Però jo no em vaig sentir còmode.
Es va aixecar de la cadira i va venir a seure al meu costat. Amb un posat seriós em va dir:
—Hi ha dues coses a la vida del qual mai t'has de penedir: una és per demanar perdó i l'altre és per fer el ridícul.
Es va posar a riure i em va convidar a pujar al pic amb ells tot agafant-me per l'espatlla.

Continua llegint...