Confiança

Jo pensava sense voler. Tenia tot el temps que necessitava i, alliberat de tot, volaven les idees damunt meu. Vaig riure i vaig plorar, ja que les idees no eren iguals entre elles i cadascuna em provocava una emoció diferent. Alguna era alegra, alguna era trista, alguna feia por i alguna altra em feia reflexionar. I vaig començar a córrer per escapar-me d'elles.

Vaig arribar a una carretera perduda entre camps i muntanyes. Tenia una bellesa original. Els camps, a la dreta, eren de diferents tons verds que brillaven pels raigs de sol que s'escolaven entre una nuvolada que anunciava tempesta. La roureda, a l'esquerra, encara sense fulles, grisa i apagada, es perdia muntanya amunt. No rebia la llum del sol, tapada pels núvols amenaçadors. I al mig, una línia recta d'asfalt novell separava els camps del bosc, el verd del gris, la llum de l'ombra, tal com un dibuix marcat per línies ben gruixudes. I jo resseguia aquesta línia en silenci.

Un corb es va deixar caure al bell mig de la carretera, a un centenar de metres davant meu. Va deixar que m'hi acostés a gran velocitat. Tenia les plomes negres amb reflexos de color blau metàl·lic i em mirava fixament. Quan ja gairebé el tenia a tocar, sense afluixar el pas, li vaig preguntar si volia ser el meu amic. Va abaixar el bec i es va apartar cap al marge per deixar-me passar. Em va semblar que em responia que sí, però jo no em vaig aturar i vaig seguir endavant, escapant-me de la seva companyia. 

De sobte vaig fer un crit. Se'm va escapar una paraula que no m'esperava. Es va escapar com jo m'escapava de les idees o de la companyia d'un ocell majestuós. I vaig deixar enrere la carretera per endinsar-me en un camí solitari, sense la paraula, sense confiança.

Ast

Vaig entrar a la ferreteria. Una botiga antiga, amb una porta de fusta i un gran vidre amb unes lletres pintades: Ferreteria Solà. Sobre la porta hi ha un joc de campanes que anuncia l'entrada i la sortida de qualsevol client. Després de la porta hi ha dos esgraons gastats que cal baixar amb compte quan plou. El terra, fet de rajoles hidràuliques sempre m'ha agradat. Són de color gris clar amb un dibuix d'una flor de quatre pètals blaus i unes línies vermelles. La majoria de rajoles ballen, però més que restar-li encant, li dona. Els dos venedors sempre van enfeinats. Un fent claus darrere el llarg taulell de fusta, i l'altre entrant i sortint del magatzem portant qualsevol eina que mai he sabut quin ús se li pot arribar a donar.

Vaig demanar un ast. Sense ni mirar-me va entrar al magatzem i me'n va portar quatre. Aquest et servirà per a la barbacoa. Aquest t'anirà bé pel forn. T'he portat aquest que es munta amb aquestes barres i és per coure peces més grans. I també hi ha aquest extensible, et pot servir per al forn i la barbacoa, però és el més car. Quin és el més afilat? Passant la punta del dit a cadascun d'ells, em va dir que el del forn, però que en tot cas, es podien afilar, que estaven fets d'acer. No voldràs clavar-lo a algú? Em va preguntar rient. No, no, quines bajanades que dius. Vaig passar el dit per les puntes dels quatre asts i em va semblar que l'ast més afilat era el de la barbacoa. No, creu-me, és el del forn. Qui era jo per discutir a un expert? D'acord, em quedo el del forn. Quan val? Vaig pagar i vaig endur-me l'ast embolicat amb tros de paper de diari. Dona records a la família. Vaig assentir amb el cap mentre obria la porta tot pujant els esgraons.

Vaig seure al banc del final del carrer. Tot just era el principi de la tarda. El sol brillava amb força i escalfava un principi de primavera que, per a mi, era massa fred. Vaig veure passar gent de totes edats. Des de gent que passejava amb un pas tranquil, i d'altres que tenien pressa per arribar a algun lloc qualsevol. No és un carrer molt concorregut, però sempre hi acaba passant algú. No podia veure l'entrada de la ferreteria, però de tant en tant sentia les campanes com sonaven en obrir-se la porta.

Coi! Què fas per aquí assegut? Ja gairebé era fosc. Havia sentit el so de les campanes de la porta, l'adeu entre els dos botiguers, el soroll metàl·lic de la balla en baixar i les seves passes mentre s'acostaven cap a mi. L'espera havia acabat. Vaig aixecar-me i sense  dir res vaig clavar-li l'ast a la panxa cap amunt. Va entrar perforant primer el paper de diari, la seva jaqueta, la camisa i la samarreta d'imperi abans d'enfonsar-se més enllà de la pell, amb una facilitat sorprenent. De fet, em va semblar que l'ast tenia vida pròpia i empenyia cap endins les seves entranyes. Quan vaig notar el meu puny com tocava la jaqueta impedint a l'ast seguir el seu recorregut, vaig abaixar el braç i l'ast va sortir amb la mateixa facilitat que havia entrat. Ell va caure en silenci i jo vaig netejar l'ast amb el paper de diari. Vaig girar-me i, passejant, vaig dirigir-me cap a casa.

Peixera nova

Fa uns dies, entre caixes, escales i viatges en cotxe, vaig tenir una idea d'una història que em va semblar molt bona. Al vespre em sentia força cansat i en lloc de posar-me davant de l'ordinador a escriure-la vaig anar-me'n al llit. Vaig adormir-me de seguida. Poques hores més tard, el que semblava un motor de baixes revolucions va arrencar fent vibrar l'habitació. Em vaig despertar i em va costar una bona estona tornar a agafar el son. Durant aquesta estona vaig pensar amb la història i ja em va semblar que, de bona, poca cosa en tenia. L'endemà, entre més caixes, escales i viatges, la història em semblava penosa. És una sort que el meu temps estigués ocupat i que quan el vaig tenir estigués cansat.

Ara visc en una nova peixera. És el doble de gran i té habitacions i lavabos, en plural. Em sento, ho reconec, un peix privilegiat. A la nova peixera no sento els roncs del veí de l'escala del costat. Com que els vull oblidar tan aviat com sigui possible, no en parlaré més del compte. Vaig tenir nits sense dormir per culpa seva. Va apoderar-me de mi un odi profund, com aquells roncs maleïts. Tan bon punt els sentia, picava tan fort com podia a la paret diverses vegades. Que es despertés el molt desgraciat. I ho aconseguia, i tant que ho aconseguia. Al final, els últims dies, menys el dia que vaig anar a dormir d'hora perquè estava cansat de fer trasllat i vaig pensar que potser no em despertaria, vaig optar per dormir al menjador.

Avui la peixera vella ja ha quedat del tot buida, trista i apagada. Han sigut molts anys allà dins. De fet, masses.

D'intoleràncies i capes

Hi ha intoleràncies a la lactosa, al gluten i a la fructosa, entre d'altres. La meva intolerància no és alimentària. Tampoc és intolerància a ideologies, ni religions, ni cultures ni maneres de fer. La meva intolerància és a la burla davant del desconeixement o de l'equivocació d'una altra persona.

Òstia, tinc dret a equivocar-me, tinc dret a desconèixer el món que m'envolta, tinc dret a no saber. La burla per dir una paraula que no tocava, causada per un desfasament entre la meva ment i el so que surt de la meva boca, ha sigut del tot injustificada, fora de lloc i m'ha ferit tant i m'ha fet tanta por que he fet un crit per alliberar-me'n. Vist des de fora, deien, no era greu, era una equivocació que feia gràcia, que sense voler podia provocar el riure. Potser per a la resta han sigut uns segons de no res, a mi se m'ha parat el temps.

M'he trobat sent un nen, un nen envoltat de rialles, unes rialles dirigides a un punt central, empetitit i humilitat. He vist com es formava aquella capa que des d'aleshores em permet mantenir una distància de la resta del món amb certa seguretat. Si no faig un crit, aquesta capa encara serà més gruixuda, he pensat, però només ha servit per crear el silenci i la capa ara és més gran.