diumenge, 28 de febrer del 2021

Límits

Per raons que no podria explicar sense caure en incoherències, històries sense sentit i mentides absurdes, he estat uns dies sense publicar res, deixant el text del polígon abandonat com a primera entrada visible del bloc de notes. Té una violència gratuïta que no pretén aportar res perquè era això el que volia escriure, violència gratuïta i desmesurada, sense censura, superant els límits morals. He de reconèixer que jo mateix, per respecte propi, vaig acabar posant-hi límits. Per tant, davant d'aquest fracàs, algun dia ho tornaré a intentar.

L'espècie humana, sola, és vulnerable als monstres externs, però en equip és poderosa i aconsegueix que els seus membres puguin tenir una seguretat francament alta. Un cop assolida aquesta seguretat ha d'intentar salvar-se d'ella mateixa, dels seus propis monstres. I per aconseguir-ho cal posar límits. Però, i a les idees?, i a la imaginació?, i a l'art? Per a mi és un gran error portar els límits de la nostra vulnerabilitat a les idees. És molt fàcil fer aquesta transferència. Algunes vegades la fa un mateix, d'altres la fa el grup i moltes vegades més, d'ençà que existeixen les societats, l'han fet els seus dirigents, ja sigui per  la via de la por, de les doctrines o les lleis.

dimecres, 24 de febrer del 2021

Nit al polígon

Al principi va intentar aferrar-se a qualsevol lloc. Al pal d'un fanal apagat, a alguna esquerda de l'asfalt o a una mala herba. També s'estava quedant afònica. El carrer era buit, i quan dic buit és buit de debò, només l'asfalt i les voreres, sense edificis, amb solars. Els seus crits es perdien en aquell polígon que de bon principi havia estat abandonat. La vaig arrossegar agafant-la amb fermesa pels seus cabells foscos i arrissats. Si notava alguna resistència, feia una forta estrebada. Aleshores somicava i es deixava anar. Aviat va deixar d'intentar fer qualsevol oposició. Vam arribar a un solar ple de runa de la construcció dels carrers que ni tan sols es van dignar de netejar. Se'm va posar de genolls, implorant-me, repetint el meu nom, dient-me que era bona persona, que no era capaç del que volia fer, que si la deixava marxar no diria res a ningú. Me la vaig mirar amb silenci una bona estona sense escoltar-la massa. La lluna creixent era gairebé plena i il·luminava els seus cabells del tot estarrufats pel viatge forçat des del cotxe fins on ens trobàvem. Em va sorprendre que em digués que era bona persona. De tants anys que feia que em coneixia, havia de saber que no ho era, per tant, mentia. No li vaig tenir en compte, donada la seva situació, era un comportament força natural. Li vaig dir, si vols marxar, marxa. Va callar de cop i va intentar aixecar-se. Mentre l'ajudava em va preguntar, de debò?, I tant que no!, vaig començar a riure. No t'ha fet gràcia? Era una broma, li vaig dir. Com que ja estava dreta va intentar fugir, però vaig subjectar amb força el seu canell i no se'n va poder alliberar. I es va posar a plorar, ara amb pena i del tot abatuda. Era un plor trencat, d'una tristesa profunda. I era ben normal, i podia entendre la seva situació. Crec que no sabia del cert el que li passaria. I, si he de dir la veritat, jo tampoc ho sabia. M'ho imaginava, però he de reconèixer que em va sorprendre com va acabar. Vaig ser maldestre, suposo que ara, amb l'experiència, ho faria millor. Entre les runes hi havia una barra de ferro que ja tenia vista de dies enrere quan vaig anar a reconèixer el terreny. Veus aquella barra de ferro? La podem anar a buscar, qui l'agafi primer, guanya. Et dono peixet, va, corre, ves-la a buscar! I ho va intentar. D'una revolada la vaig engrapar pels cabells i la vaig fer caure a terra amb una fúria que no s'esperava. Va quedar-se arraulida tremolant mentre, sense pressa, vaig recórrer els pocs metres que em separaven de la barra. Quan vaig tornar, amb la barra a les mans, vaig haver d'accelerar el pas, es volia escapar, però només havia tingut temps d'alçar-se. Amb la barra vaig entrebancar-la i vaig colpejar-la als turmells diverses vegades, amb una violència desmesurada. Va cridar el meu nom, va cridar si us plau, va cridar no, va cridar prou, va cridar i cridar. Quan vaig parar, tenia el cor desbocat, estava esbufegant de l'esforç. Vaig seure un moment al seu costat per recuperar-me. Ella tenia la cara desencaixada i intentava apartar-se de mi. Al cap d'uns minuts de descans ja em vaig sentir recuperat. Estava sol. A la carretera, ella s'arrossegava somicant. La seva persistència m'agradava, era una noia valenta, qualsevol altra persona no ho hauria intentat. Va sentir els meus passos mentre m'acostava cap a ella. Va girar el tors, per mirar-me. Se la veia esgotada. La lluna li feia una cara més pàl·lida de la que tenia, com si ja l'estigués preparant per a la mort. En canvi, els cabells foscos semblaven ben vius, brillant sota aquella llum blanca. No em va dir res, va tancar els ulls i va perdre qualsevol expressió. Tornar-la al solar em va costar més que abans, o això em va semblar. Vaig fer unes respiracions profundes i vaig agafar la barra. Ella s'havia rendit del tot, no sé com suportava el mal als turmells destrossats, però no feia senyals de dolor. S'estava allà apàtica, esperant el seu final. I alçant la barra vaig fer un crit per agafar tanta força com vaig poder i vaig colpejar-la sense miraments, sense vigilar a on cauria la barra. Va anar a parar al seu pit, que va cruixir, i ella va fer un Ah, mig apagat. El segon cop va anar a una cuixa. I després a la panxa, i al cap, i a la cara i vaig colpejar i colpejar en un estat de trànsit que em va aïllar del món i de mi mateix. I quan vaig parar notava el gust metàl·lic a la meva boca i vaig adonar-me que m'havia esquitxat de sang, com si m'hi hagués banyat. Vaig mirar avall, per buscar el cos. El que vaig veure em va deixar horroritzat. Era irreconeixible. El crani havia quedat reduït al no-res, tenia tot el tòrax obert i es podien distingir les costelles trencades. La panxa estava esbudellada. Les cames tenien una forma estranya. I els braços, per sort, s'havien salvat, més o menys. Vaig apartar-me i vaig obligar-me a apartar la mirada d'aquella imatge espantosa. Em vaig fregar la cara, vaig notar que em queia algun tros de carn per la barbeta. Vaig seure a la vorera i vaig mirar la lluna uns segons, però de seguida vaig aixecar-me per allunyar-me d'aquell solar. I vaig tornar amb silenci cap al cotxe, amb la barra encara a la mà.

dilluns, 22 de febrer del 2021

Somnolència

La meva intenció era llegir. Fa dies que no parlo de ciclisme. Tampoc ho faré avui. La meva intenció, com deia, era llegir. I he llegit, sí, però no el que tenia previst. M'han vingut ganes d'escriure alguna cosa, sense pensar, sense cap idea. Ahir vaig tenir una idea que no escriuré. Ho hauria de fer. Tinc por d'oblidar-la. Posposo el text que em va semblar bastant rodó. Crec que estic escrivint frases que tenen poc a veure entre elles. No, tenen relació. Segueixo. Les frases són curtes. De vegades és interessant canviar i, sense avisar, escriure una frase més llarga per despistar, no fos cas que la monotonia causés somnolència al lector. La puc causar igualment parlant d'algun tema poc interessant: És important tenir en compte que els constructors per a les estructures de dades de les proves unitàries han de ser senzills d'utilitzar. Aquesta senzillesa sovint porta a una complexitat en els constructors, sobretot quan ens trobem amb una gran abstracció i mal·leabilitat de les dades. En casos així recomano fer servir genèrics que siguin controlats i crear constructors abstractes que es puguin estendre al constructor que ens interessa. Amb aquests constructors és bo utilitzar el patró "Constructor progenitor" així com el patró "Retorna't". Aquests patrons permeten, doncs, que al moment de generar l'estructura de dades se simplifiqui el codi d'una manera bastant notable. Cal tenir en compte que la generació de dades de les proves, si no és clara i concisa, pot provocar resultats erronis que no són fàcils, després, de detectar. M'ha agafat una son terrible, què haurà sigut del lector? La part bona és que el que estic escrivint ara mai serà llegit i tot gràcies a un text avorrit i d'un interès baix. A mi no m'interessa gens. Acabo d'escriure una de les mentides més grans de l'any. No volia parlar de ciclisme, però en faré esment. És cert, m'agrada el ciclisme, però el que he escrit, allò tan avorrit, m'agrada més.

dijous, 18 de febrer del 2021

El silenci i jo

Respiro a fons, aixeco el mentó i estiro el coll. Miro tan lluny com puc. Què em passa? Per què estic tan bé?

La vida és senzilla i tinc tot el que necessito. Puc fer el que més m'agrada, des de bon matí fins a l'hora d'anar a dormir. Em sento privilegiat.

Giro el cap, deixo anar l'aire i abaixo el mentó. On és el però? La resposta me la imagino i no me la crec. Potser vola fent cercles a l'aguait tot esperant que les meves forces comencin a flaquejar per atacar de cop. 

Quan estiro el braç, puc tocar els barrots de la llibertat. Però a mi aquesta llibertat no m'interessa, és la meva llibertat, la que he creat dins d'aquests barrots, que m'omple i em proporciona les raons per seguir endavant.

M'assec en una roca i descanso mirant la posta de sol. M'he apartat del camí. Sento de lluny, gairebé imperceptible, el cruixit d'un arbre sec que es belluga amb del vent del vespre. Estic sol.

I m'agrada. No necessito ningú més. El silenci i jo. Puc estar hores i hores amb mi, fent-me companyia.

I si algun dia deixo d'aguantar-me? I si aleshores, buscant companyia externa, ja no soc capaç de tenir algú a la vora? És aquest el preu de la meva llibertat? És aquest el preu de sentir-me bé? És aquesta la resposta que no em crec?

dimecres, 17 de febrer del 2021

Sense títol

Avui no publicaré res.

dijous, 11 de febrer del 2021

L'estabilitat de les idees

a) Qualsevol idea que sigui diferent de la meva causarà un impacte negatiu i em generarà malestar, reforçant la creença que la meva és la vàlida, produint un rebuig frontal a la teva. No em podràs convèncer que vaig errat encara que tinguis uns raonaments clars i ben fonamentats, encara que les evidències vagin totes a favor teu. Aquesta idea que em vols fer canviar és meva, forma part de mi i jo em sento part d'ella. Si me la prens, em mutiles i, encara pitjor, fas que em traeixi a mi mateix. És per això que no permetré que em convencis, que em facis mal o que m'humiliïs, deixaria de ser el Jo que conec.

b) Busco la calma, la seguretat i l'estabilitat, busco una garantia de vida on allò que per a mi és establert no variï sense que li doni permís.


Conclusió: Un cop sé què vol el meu cos i entenc com respon davant d'una idea que xoca amb allò que per a mi era gairebé un axioma, prometo que a partir d'ara les meves idees deixaran de tenir valor fins que no hagi escoltat les teves, per poder així construir-ne de noves que siguin lliures de les pors d'un cos que podria sentir-se atacat i de la rigidesa d'una falsa estabilitat.

dimarts, 9 de febrer del 2021

La gran traïció

Els seus llargs cabells amb uns rínxols que em tallaven la respiració eren una font d'inspiració inesgotable. D'ella en brollaven rius de lletres desbocades que cap força coneguda les podia aturar. Un dia els vaig cremar, un altre dia vaig obrir en canal el cos que els portava i un altre, si la meva memòria no em falla, vaig enfonsar les mans al coll que aguantaven el cap d'on creixien aquells cabells tan i tan bonics. Que dolces que eren aquestes paraules. 

Qui es podia imaginar el que ha passat avui? És culpa meva? Vaig oblidar-me dels rínxols en un pacifisme que no sabia entendre, que no trobo d'on va arribar per molt que busqui entre texts, paràgrafs i frases. Vaig deixar enrere uns cabells que eren tot allò que em donaven empenta per seguir en una tasca sincera i amable. Va ser aquesta la meva traïció? Oblidar-los?

O és culpa seva? Són ells els traïdors?

Una imatge colpidora ha destruït totes les meves creences i m'ha arrencat d'una vida pura i feliç. Els cabells arrissats de cop i volta eren llisos. On han anat a parar aquelles espirals que em marejaven, que em feien perdre la noció del temps? He vist la imatge i he caigut en un abisme de dolor i desesperació, m'he esquinçat els vestits i he fet un gran crit mirant al cel amb la veu esquerdada.

M'he llançat al carrer a trobar alguna resposta. Té sentit a partir d'ara la meva existència?, li he preguntat a un nen que de seguida s'ha amagat entre les cames de la seva mare. Queda esperança en aquest món de cabells allisats i traïdors?, la senyora d'uns cinquanta anys m'ha insultat sense acabar d'escoltar la meva pregunta. Oh, si la meva visió esbiaixada i no violenta hagués sigut tan sols una il·lusió!, he clamat al mig de la plaça sota la mirada estupefacta de la gent. Per què!? Per què!? Vida cruel i malvada, què t'he fet jo per merèixer el pitjor càstig que se'm podria donar?

Aleshores, veient-me perdut i abocat a una existència miserable, he intentat posar uns rul·los a un noi d'estètica heavy que es dirigia al supermercat. Malgrat que aquest tipus de persones són generalment calmades i només expressen la seva força movent una cama i el cap seguint el doble-bombo en un concert que et deixa sord, m'ha alçat i m'ha tirat a l'altra banda del carrer, mirant-me amb cara de pocs amics, sense voler entendre el meu patiment. M'he quedat plorant on he caigut, amb llàgrimes amargues, havent perdut totes les ganes de viure.

Ara, mentre la pluja es confon amb el meu plor, deixaré que la vida s'escoli claveguera avall, arribi al riu i s'ofegui entre lletres carregades de penes i laments.

diumenge, 7 de febrer del 2021

La llibertat

Recordo la primera setmana, feia poc que m'havia comprat un rellotge que em mesurava l'activitat diària. Era un rellotge analògic, d'un disseny sobri i elegant. No em podia moure de casa, no podia sortir al carrer, ni molt menys anar a la piscina. Ens ho havien deixat ben clar, no podeu sortir de casa o, si sortiu, que sigui per anar a comprar i poca cosa més. D'això aviat farà cinc anys. Era només una setmana. Després tornava la llibertat. Vaig contar les hores, cent seixanta-vuit. Dins de casa, un, dos, tres, quatre i cinc, un, dos, tres, quatre i cinc. Eren les passes que feia de banda i banda del menjador. Cinc passes amunt, cinc passes avall. Fins a cinc mil. Em marejava. Em quedava quiet i anava fent salts, com si caminés. No era jo que volgués fer les passes, era el rellotge que m'ho manava.

Al cap d'uns mesos, una nova setmana. No vaig fer els cinc mil passos diaris, se'm feia impossible tornar a repetir les voltes i a fer salts cada dia. Aclaparat pel pes del rellotge, me'l vaig treure i el vaig amagar en un calaix, on encara hi és. En canvi, en un clar símptoma d'avorriment, vaig depilar-me amb unes pinces, pèl a pèl, tot el pit i la panxa. Per primera vegada en molts anys vaig veure com era el meu cos sense pèl.

Uns mesos més tard, em tocava una nova setmana. Dies abans ja em sentia malalt només en pensar-hi. Havia de fer alguna cosa i vaig comprar-me un rodet senzill per a la bicicleta. La bicicleta que tenia aleshores era de ciutat plegable que, en una setmana similar, anant de la feina a casa, se'm va partir per la meitat. El rodet va ser tot un èxit. Em posava música i a pedalar. Feia exercici i passava el temps, les cent seixanta-vuit hores. Pedalar em feia sentir bé i em proporcionava energia per fer altres activitats, com ara llegir, estudiar, escriure…

Quan s'acostava la setmana de clausura, em preparava un horari i em feia un pla d'entrenament. L'ambició de fer alguna cosa era més gran que la meva capacitat i la setmana em passava volant, sense possibilitats d'acabar tot el que m'havia proposat. I després venien les setmanes normals, la rutina. Em deia a mi mateix, la següent setmana acabaràs el que volies fer. I no era així perquè pedalava, llegia, estudiava, escrivia, tot en un horari fixat, sense deixar marge per a la improvisació. Si s'acabava el temps de lectura, encara que la història es trobés en un moment culminant, em posava a escriure. I com que escriure requereix concentració, no acabava escrivint res perquè estava més pendent de l'horari que del que feia. I quan tocava estudiar, sempre començava algun tema nou perquè no recordava què havia mirat l'última vegada.

Vaig aprendre a viure aquestes setmanes sabent que el temps s'escola desaprofitant-lo quan s'està pendent d'ell. De mica en mica vaig anar millorant la gestió d'aquestes setmanes que, per desgràcia, cada vegada són més sovint. Les temo i les avorreixo, però he après a conviure amb elles. Ja no em faig horaris ni plans d'entrenament, ni m'arrenco un a un els pèls del meu pit ni em proposo grans projectes. Deixo que arribin, que em clausurin i que marxin, sempre acaben marxant, perquè és aquest final el que em provocava tant de neguit en un principi. Aquesta impaciència, aquesta angoixa al temps, en voler arribar al final tement que no arribés mai. Per sort el temps és impecable i tal com arriben les setmanes, aquestes se'n van.

Que què he fet aquesta setmana? No he tocat la bicicleta, ara de carretera, ni el rodet, ara d'alta gamma. Tampoc he estudiat ni he seguit amb cap dels projectes que tinc començats. He llegit estirat al llit o al sofà. Una novel·la, un assaig de filosofia i també un tractat de filosofia, jo que l'odio amb totes les meves forces. He fet apunts de la lectura i he notat com aquestes em canvien la meva manera de ser, pel que diuen i encara més important, per com ho diuen.

I la llibertat on queda? He trobat una llibertat estranya i, segons com es vegi, poc desitjable i d'un criteri més que dubtós. L'he trobat en una setmana on els meus moviments eren restringits, en un confinament que fa anys que visc i que formen part de la meva vida. La llibertat, la meva llibertat, es troba en la tria de la lectura. Tot el que ve després és fruit d'ella. Ara, si un dia vull ser i pensar d'una manera, llegiré una lectura, si vull ser i pensar d'una altra, en llegiré una altra.

dimarts, 2 de febrer del 2021

El carrer

Tombes carrer avall mirant les llambordes humides tot vigilant no relliscar mentre intentes recordar d'on vens i quanta estona fa que camines. L'últim record que tens és de l'entrada del carrer i que quan l'has mirat sabies que hi havies de baixar. D'això només fa dos segons. Què passava abans? T'has trobat caminant de sobte. No, no pot ser, tens les cames cansades i els peus et fan mal per trepitjar massa temps un terra irregular. És evident que no ets a la teva ciutat, no reconeixes les llambordes ni el carrer, estret i envoltat d'edificis gastats i foscos. Un sol fanal situat a la meitat del carrer, clavat en un edifici cobert de cables que amaguen els pòrtics gastats que poques vegades s'han obert, amb prou feines il·lumina el seu voltant. El mires mentre t'hi acostes. Fa un vaivé, amunt i avall, amunt i avall, et distreu el seu moviment a cada pas. Més amunt, una línia blau fosc i desigual marcada per la poca uniformitat dels edificis. Hi busques la lluna. És lluna nova, però no ho saps i penses que la lluna queda amagada fora de la ciutat. També penses que aviat, quan es faci una mica més fosc, ja podràs veure les estrelles. T'entrebanques amb una llamborda que sobresurt massa i gairebé caus a terra, però et recolzes a una reixa de l'entrada d'una casa. Trenques de sobte el silenci del carrer amb el xerric de la reixa i despertes algun petit animal, segurament una rata, darrere teu i sents com s'escapa amunt, però no el veus, estàs més pendent de no caure. La fiblada a la mà dreta et puja fins a l'espatlla, mous el palmell buscant un angle on el fanal l'il·lumini per veure si t'has fet un tall. T'ha quedat negre de la brutícia de la reixa. Amb compte el fregues al pantaló i tornes a buscar algun tall o alguna rascada. No és res, et dius, només la punxada inicial. I segueixes caminant sentint com el cor bombeja la teva mà bruta. No tornes a mirar el cel, mires on trepitges vigilant no entrebancar-te de nou. Poques passes més endavant, d'una petita obertura prop de terra surt un aire humit i fètid que es queda impregnat a les fosses nasals. L'olor et descol·loca i et mareja. Avances com pots per allunyar-te i respirar un aire més net. Notes les queixes dels peus que demanen descans, la coïssor de la mà augmenta i el teu cap et balla i cada vegada se't fa més difícil trobar estabilitat en un carrer que gira com una baldufa. Seus en un portal entre deixalles podrides. Reposes el cap a la porta metàl·lica mig rovellada. L'olor fètida es confon amb la dels pixats. I el fred de mica en mica s'apodera del teu cos, pel terra humit, per un corrent d'aire que no saps d'on ve. No tens esma d'aixecar-te i t'arrauleixes en una posició estranya. Vas oblidant que estàs en un carrer perdut d'una ciutat desconeguda, el cansament et domina i ja no distingeixes si estàs despert o somies. De cop i volta et mig desvetlles i notes la incomoditat de la teva posició. I el terra de llambordes, fred i humit, et sembla còmode i les olors i la brutícia no tenen importància. Només vols dormir. I t'estires i els ulls se't tanquen. Al cel ja es veuen les estrelles i el fanal fa quatre pampallugues abans d'apagar-se.

Creative Commons License