Han passat quatre hores i 123 missatges.
De debò, així no hi ha qui es pugui concentrar.
Tinc el cap a tants llocs diferents que la simple idea d'estar només vint minuts en una sola feina es torna impossible i m'exaspera veure com mica en mica cada dia costa més mantenir l'atenció.
Si us plau, que algú entengui que quan se'm trenca la concentració em pugui saber greu. No sabeu com em costa aconseguir tenir el cap fixat en un sol punt.
I ara quatre paraules sonores mal contades per satisfer la meva ansietat:
Catorze, romancejar, ribot, gírgola, borreguera i ferramenta.
Me'n vaig a la platja, apa.
dijous, 21 de juny del 2012
dimarts, 19 de juny del 2012
Keith Haring
De la proposta de Relats Conjunts
Un autobús ple. Tan ple que la majoria dels ocupants s'han quedat drets però han pagat el seu bitllet al mateix preu que els que han pogut seure. Però a més a més s'hi afegeix que forces seients estan trencats i d'altres ni hi són. Alguns remuguen i maleeixen discretament el servei, altres ja s'han resignat sabent que l'única alternativa és exasperant per la seva lentitud, i n'hi ha que ja veuen normal la situació. A fora hi fa sol, i s'hi pot anar amb màniga curta, però a dins l'aire condicionat està tan fort i a una temperatura tan baixa que la immensa majoria té fred malgrat molts hagin decidit portar un jersei de casa.
A mig camí, a l'autovia, l'autobús comença a fer sorolls estranys, treu fum negre i al cap d'un o dos quilòmetres el conductor el para al voral i diu que ha de parar una estona perquè el motor es refredi i a veure si en vint minuts poden continuar. Passen els minuts i l'aire fred que hi havia dins de l'autocar de seguida s'escalfa i la calor es torna sufocant. Els que no tenen seient, han intentat seure per terra però ja no saben com posar-se. Demanen al conductor si poden sortir un moment per prendre l'aire i estirar les cames. A desgana, perquè pot ser molt perillós, el conductor els deixa i surten a fora. Cinc minuts. El conductor prova d'engegar l'autobús i aquest, després d'algun intent s'engega. Tothom puja al bus i el camí segueix.
Un dia més, una rutina.
Un autobús ple. Tan ple que la majoria dels ocupants s'han quedat drets però han pagat el seu bitllet al mateix preu que els que han pogut seure. Però a més a més s'hi afegeix que forces seients estan trencats i d'altres ni hi són. Alguns remuguen i maleeixen discretament el servei, altres ja s'han resignat sabent que l'única alternativa és exasperant per la seva lentitud, i n'hi ha que ja veuen normal la situació. A fora hi fa sol, i s'hi pot anar amb màniga curta, però a dins l'aire condicionat està tan fort i a una temperatura tan baixa que la immensa majoria té fred malgrat molts hagin decidit portar un jersei de casa.
A mig camí, a l'autovia, l'autobús comença a fer sorolls estranys, treu fum negre i al cap d'un o dos quilòmetres el conductor el para al voral i diu que ha de parar una estona perquè el motor es refredi i a veure si en vint minuts poden continuar. Passen els minuts i l'aire fred que hi havia dins de l'autocar de seguida s'escalfa i la calor es torna sufocant. Els que no tenen seient, han intentat seure per terra però ja no saben com posar-se. Demanen al conductor si poden sortir un moment per prendre l'aire i estirar les cames. A desgana, perquè pot ser molt perillós, el conductor els deixa i surten a fora. Cinc minuts. El conductor prova d'engegar l'autobús i aquest, després d'algun intent s'engega. Tothom puja al bus i el camí segueix.
Un dia més, una rutina.
dimarts, 12 de juny del 2012
Peix peixet
Resposta al comentari de Quadern de mots del dia 7 de juny de 2012 a les 12:10 del migdia en referència a l'entrada El gran engany, versió no em llegiré el llibre malgrat ara en faig propaganda:
Jo com a peix que va fent bombolles de colors en el fons de l'estany, segurament per prendre alguna cosa més que plàncton, em sembla que la cançó teòricament infantil que m'has comentat Quadern de mots, és d'una brutalitat tal que ha fet replantejar-me el meu sentit a la vida.
Anem a analitzar de la cançó Peix peixet:
La cançó comença dient "Peix peixet" anunciant-nos que parlem d'un animal. Concretament d'un peix, un animal que viu exclusivament en l'aigua. I per emfatitzar repeteix el nom de l'animal ara però amb un diminutiu. Un diminutiu que aconsegueix que li agafem afecte, que ens fa pensar en la seva vulnerabilitat. El "peixet" és petit, bonic, innocent... Ens l'estimem.
Continua dient la cançó "de la canya, de la canya". Veient que la cançó ens fa agafar amor a l'animal segurament fent un petit esforç ens podem imaginar un peixet nedant en un riu o en un estany envoltat de canyes. El peixet viu feliç i té com a casa o refugi una canya. Imaginem el peix amb una vida tranquil·la i agradable, absort dels problemes que hi podria haver al seu voltant. Aquesta situació hipotètica ens dóna una sensació agradable i el nostre amor al peixet i a la vida en general augmenta notablement. Tenim molt assumit però que una canya pot referir-se a l'instrument per pescar, però realment després de dir-nos "Peix peixet" es pot ser tan cruel? La cançó ens fa dubtar i agafar una por que podria calar dins nostre.
Repeteix llavors "Peix peixet". Aquesta repetició de l'animaló petit i dolç ens acaba d'enamorar i ja estem completament hipnotitzats amb una història tan bonica, els dubtes de la canya s'obliden i en un instant pensem en el peixet com neda i viu feliç.
Però què passa llavors? Com es pot arribar a tòrcer una cançó tan tendra? La cançó diu "de la canya al sarronet". Hem estat vilment enganyats. Nosaltres, innocents, enlluernats amb la cançó, no pensem en la canya de pescar. És fora de lloc, només ho pot imaginar una ment tan retorçada com la cançó. Una canya de pescar. Una canya amb el seu ganxo que atrapa privant la llibertat i desfigurant la cara al nostre peixet dolç i càndid que tan començàvem a estimar. Veus el peixet lluitant en va amb totes les seves forces, com pateix, i la canya l'estira i l'estira fins a treure'l fora de l'aigua. El peixet, innocent, nota com ja no pot respirar i la sensació d'ofec juntament amb el dolor extrem del ganxo que li travessa la cara és una tortura que li provoca espasmes i contraccions. I al final, continuant amb aquesta bestialitat, el pobre animaló indefens és llençat en un sarró, fora de l'aigua, deixant que mori lentament ofegat. Un sarró que en un petit acte de benevolència se li posa també un diminutiu per tal de minvar l'afecte de sorpresa i estupefacció que ha portat aquesta cançó. Però no ens enganyem, no és un sarronet, és una ensarronada.
Prou.
http://www.youtube.com/watch?v=Md1iL7LuIc0
o versió per llegir
http://manatdecansons.blogspot.com.es/2010/10/peix-peixet.html
Jo com a peix que va fent bombolles de colors en el fons de l'estany, segurament per prendre alguna cosa més que plàncton, em sembla que la cançó teòricament infantil que m'has comentat Quadern de mots, és d'una brutalitat tal que ha fet replantejar-me el meu sentit a la vida.
Anem a analitzar de la cançó Peix peixet:
La cançó comença dient "Peix peixet" anunciant-nos que parlem d'un animal. Concretament d'un peix, un animal que viu exclusivament en l'aigua. I per emfatitzar repeteix el nom de l'animal ara però amb un diminutiu. Un diminutiu que aconsegueix que li agafem afecte, que ens fa pensar en la seva vulnerabilitat. El "peixet" és petit, bonic, innocent... Ens l'estimem.
Continua dient la cançó "de la canya, de la canya". Veient que la cançó ens fa agafar amor a l'animal segurament fent un petit esforç ens podem imaginar un peixet nedant en un riu o en un estany envoltat de canyes. El peixet viu feliç i té com a casa o refugi una canya. Imaginem el peix amb una vida tranquil·la i agradable, absort dels problemes que hi podria haver al seu voltant. Aquesta situació hipotètica ens dóna una sensació agradable i el nostre amor al peixet i a la vida en general augmenta notablement. Tenim molt assumit però que una canya pot referir-se a l'instrument per pescar, però realment després de dir-nos "Peix peixet" es pot ser tan cruel? La cançó ens fa dubtar i agafar una por que podria calar dins nostre.
Repeteix llavors "Peix peixet". Aquesta repetició de l'animaló petit i dolç ens acaba d'enamorar i ja estem completament hipnotitzats amb una història tan bonica, els dubtes de la canya s'obliden i en un instant pensem en el peixet com neda i viu feliç.
Però què passa llavors? Com es pot arribar a tòrcer una cançó tan tendra? La cançó diu "de la canya al sarronet". Hem estat vilment enganyats. Nosaltres, innocents, enlluernats amb la cançó, no pensem en la canya de pescar. És fora de lloc, només ho pot imaginar una ment tan retorçada com la cançó. Una canya de pescar. Una canya amb el seu ganxo que atrapa privant la llibertat i desfigurant la cara al nostre peixet dolç i càndid que tan començàvem a estimar. Veus el peixet lluitant en va amb totes les seves forces, com pateix, i la canya l'estira i l'estira fins a treure'l fora de l'aigua. El peixet, innocent, nota com ja no pot respirar i la sensació d'ofec juntament amb el dolor extrem del ganxo que li travessa la cara és una tortura que li provoca espasmes i contraccions. I al final, continuant amb aquesta bestialitat, el pobre animaló indefens és llençat en un sarró, fora de l'aigua, deixant que mori lentament ofegat. Un sarró que en un petit acte de benevolència se li posa també un diminutiu per tal de minvar l'afecte de sorpresa i estupefacció que ha portat aquesta cançó. Però no ens enganyem, no és un sarronet, és una ensarronada.
Prou.
dijous, 7 de juny del 2012
El gran engany, versió no em llegiré el llibre malgrat ara en faig propaganda
Aquesta és una entrada temporal per detectar tema del bloc.
Mentida!
Posar una entrada així queda molt interessant, útil i crea expectatives per mirar com és el bloc. I sí, continua amb tants i tants colors que es barregen sense parar que provoquen la sensació d'un fons completament blanc. Però no és així, colors vermells, colors verds, tots els colors...
Mentida una altra vegada!
Ara sí, la veritat és que tenia ganes de fer perdre el temps a algú com ara tu.
Tampoc és veritat malgrat ara que està escrit m'agrada.
De vegades les persones mentim per arreglar una mentida. N'és el cas flagrant que ara us donaré com a exemple:
Un dia havia d'entregar un treball el qual m'hi jugava l'assignatura. No el vaig fer perquè estava malalt. Mentida. I quan tocava entregar-lo, per arreglar la situació, vaig dir que realment jo no m'havia posat malalt però que vaig haver de cuidar la tieta que s'havia trencat el maluc i els seus fills, els meus cosins, no la podien cuidar perquè li havien anat a comprar menjar per a tota la setmana. El professor em va comentar que no es creia res i que no tenia sentit que li justifiqués la no entrega del treball perquè hauria suspès igualment. Jo vaig afegir que quan la tieta es va trencar el maluc em va semblar tenir unes dècimes de febre però no n'estava segur i que potser no la vaig cuidar, però la vaig anar a veure a l'hospital i resultà ser que els seus fills en aquell moment no hi eren, i li vaig dir hola. I el professor va replicar que ell havia vist la meva tieta aquesta mateixa nit i que pels seus moviments de maluc no semblava gaire afectada. I jo, perspicaç, li vaig dir: no, l'altra tieta... I el professor, fill, tu no tens cap altra tieta. -Però papa -vaig dir-, no hi ha dret, els altres companys poden mentir i tu t'ho creus; a més a més tu com saps que la tieta fa moviments de maluc? Li diré a la mama. -Fill! -va cridar el pare ruboritzat- No ho facis això, que si vaig anar a cuidar la tieta ahir al vespre va ser perquè tenia un fort dolor d'estómac, que ja us ho vaig dir.
Paro aquí perquè la història també és mentida, a part d'estúpida i amb un gir inesperat totalment fora de lloc.
Em té intrigat no saber si la tieta era germana del pare o de la mare. I quina era l'assignatura que impartia el professor? Què va menjar el nostre protagonista aquell dia per esmorzar? Perquè estic llegint això?
La veritat absoluta sobre aquest post és:
Em feia il·lusió escriure "Aquesta és una entrada temporal per detectar tema del bloc.".
Veritat!
I per acabar, per celebrar que la veritat ha aflorat, cantem la cançó del Peix peixet en el fons de l'estany!
Hi ha un peixet en el fons de l'estany,
vinga fer bombolles, vinga fer bombolles.
Hi ha un peixet en el fons de l'estany,
vinga fer bombolles i les va tirant.
Peix, peixet, les bombolles com són?
Grogues i verdes, grogues i verdes.
Peix, peixet, les bombolles com són?
Grogues i verdes i de tots colors.
Sempre he pensat que la cançó fa més pena que qualsevol entrada al bloc.
Mentida!
Mentida!
Posar una entrada així queda molt interessant, útil i crea expectatives per mirar com és el bloc. I sí, continua amb tants i tants colors que es barregen sense parar que provoquen la sensació d'un fons completament blanc. Però no és així, colors vermells, colors verds, tots els colors...
Mentida una altra vegada!
Ara sí, la veritat és que tenia ganes de fer perdre el temps a algú com ara tu.
Tampoc és veritat malgrat ara que està escrit m'agrada.
De vegades les persones mentim per arreglar una mentida. N'és el cas flagrant que ara us donaré com a exemple:
Un dia havia d'entregar un treball el qual m'hi jugava l'assignatura. No el vaig fer perquè estava malalt. Mentida. I quan tocava entregar-lo, per arreglar la situació, vaig dir que realment jo no m'havia posat malalt però que vaig haver de cuidar la tieta que s'havia trencat el maluc i els seus fills, els meus cosins, no la podien cuidar perquè li havien anat a comprar menjar per a tota la setmana. El professor em va comentar que no es creia res i que no tenia sentit que li justifiqués la no entrega del treball perquè hauria suspès igualment. Jo vaig afegir que quan la tieta es va trencar el maluc em va semblar tenir unes dècimes de febre però no n'estava segur i que potser no la vaig cuidar, però la vaig anar a veure a l'hospital i resultà ser que els seus fills en aquell moment no hi eren, i li vaig dir hola. I el professor va replicar que ell havia vist la meva tieta aquesta mateixa nit i que pels seus moviments de maluc no semblava gaire afectada. I jo, perspicaç, li vaig dir: no, l'altra tieta... I el professor, fill, tu no tens cap altra tieta. -Però papa -vaig dir-, no hi ha dret, els altres companys poden mentir i tu t'ho creus; a més a més tu com saps que la tieta fa moviments de maluc? Li diré a la mama. -Fill! -va cridar el pare ruboritzat- No ho facis això, que si vaig anar a cuidar la tieta ahir al vespre va ser perquè tenia un fort dolor d'estómac, que ja us ho vaig dir.
Paro aquí perquè la història també és mentida, a part d'estúpida i amb un gir inesperat totalment fora de lloc.
Em té intrigat no saber si la tieta era germana del pare o de la mare. I quina era l'assignatura que impartia el professor? Què va menjar el nostre protagonista aquell dia per esmorzar? Perquè estic llegint això?
La veritat absoluta sobre aquest post és:
Em feia il·lusió escriure "Aquesta és una entrada temporal per detectar tema del bloc.".
Veritat!
I per acabar, per celebrar que la veritat ha aflorat, cantem la cançó del Peix peixet en el fons de l'estany!
Hi ha un peixet en el fons de l'estany,
vinga fer bombolles, vinga fer bombolles.
Hi ha un peixet en el fons de l'estany,
vinga fer bombolles i les va tirant.
Peix, peixet, les bombolles com són?
Grogues i verdes, grogues i verdes.
Peix, peixet, les bombolles com són?
Grogues i verdes i de tots colors.
Sempre he pensat que la cançó fa més pena que qualsevol entrada al bloc.
Mentida!
dimecres, 6 de juny del 2012
Hora d'anar a casa
Són les tres de la tarda i la boira ja és un record vague de matinada, el fred intens forma part d'un passat que no recordo, les estrelles no brillen en un cel blau tacat de núvols i il·luminat per un sol radiant, i els petits ocells amb el seu vol erràtic es dirigeixen cap a un destí incert.
Aixeco el cap, respiro lentament, faig dues voltes com una baldufa, crido ben fort a una iaia indefensa - "BUUU!" - i marxo a casa.
Aixeco el cap, respiro lentament, faig dues voltes com una baldufa, crido ben fort a una iaia indefensa - "BUUU!" - i marxo a casa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
