dimarts, 10 de desembre de 2019

El pas del temps

Em miro al mirall. Què fas? Compto els dies que falten. Els compto cada pocs minuts amb l'esperança i el terror que de cop i volta s'escurcin. I d'aquesta manera deixo passar el temps, feixuc, enganxat a mi i veient com s'estira. És tan elàstic que perdo de vista un extrem i quan recupera la forma el tot segueix igual. M'agrada que sigui així. De vegades tinc por de desaprofitar-lo o d'oblidar-lo per un instant. Sentir el temps i l'existència pròpia, lenta i suau, com a únic objectiu a la vida. La vida més senzilla, més pura i transparent. La desaparició de tot i només deixar el pas del temps. I ser-ne conscient. I és que sense fer res tinc la més mínima oportunitat d'avorrir-me. Per què soc així? Vull fastiguejar-me i dir, prou, he de fer alguna cosa. Però la calma i el no-res em porten a un estat de serenor que m'omple d'energia. I compto els dies perquè aviat podré gaudir tot el temps d'aquesta quietud. No serà per sempre, ni tan sols un mes, però serà suficient per tornar a donar sentit a cada passa que faig.

2 comentaris:

NoName ha dit...

Vigila no arribis a nirvana!

Peix ha dit...

Doncs ahir gairebé hi arribo. La cultura oriental està calant en mi i jo ni me n'adono! Encara em convertiré en una carpa japonesa