dimarts, 30 de maig del 2023

L'accident

Al meu voltant se sentien els crits més esgarrifosos que mai m'hauria pogut imaginar. Eren uns crits que et deixaven el cor fer a miques. La situació era d'extrema gravetat i l'únic final possible era el no-res. Estava petrificat. Durant uns segons, rodejat d'una bogeria presa del pànic, vaig tancar els ulls amb la vaga esperança que tot acabaria bé. Però aquesta vegada no seria així. No podia dir res, ni cridar com feia la resta. Em vaig tocar la cara, xopa d'una suor agra. Vaig prémer amb els palmells les galtes i amb els dits faig fregar-me les orelles, per sentir que encara tenia cos i era jo mateix. Tot tremolava i els crits em tenien eixordat. El meu cos no tenia força per mantenir res. Tenia fred i calor alhora. El cor bategava tan de pressa que notava com s'esgotava, com si s'estigués rebentant de tant d'esforç. És possible que fos així. Ni podia respirar. Vaig ser capaç de pensar que no volia sentir dolor i vaig agrair no sentir-lo. No era conscient que estava vivint el dolor més intens que havia patit. Potser era l'adrenalina o potser part de mi estava fallant. El foc ja començava a consumir-nos i les batzegades cada vegada més fortes. No vaig sentir el cop final. Vaig desmaiar-me just abans de quedar reduït a miques.

 

P.S. Avui he comprat dos vols d'avió. Anada i tornada, és clar. Perdona'm, Terra.

diumenge, 28 de maig del 2023

Més u

Sembla que ha passat com si res, a una velocitat més alta del que un voldria, però és fals. Ja de bon principi vaig viure un episodi que marcaria un canvi importantíssim a la vida. Aquell episodi em va servir per tancar la porta a una vida que no m'agradava i em prenia la salut. Reconec que em va costar. No vaig donar explicacions, ni feia falta. Vaig sortir, vaig tancar la porta i no vaig mirar enrere. No escriuré de què es tracta, ja que em podria guanyar una bona clatellada si ho fes. I va passar l'estiu com si res, mig treballant, mig descansant dalt de la bicicleta.

A la tardor em vaig rebentar l'omòplat un dia de pluja dalt de la bici de ciutat quan anava cap a dinar. Aquell fet em va servir per poder cagar-me amb tot el sistema sanitari de Catalunya. Encara espero que m'avisin per donar-me l'alta i me'l mirin per si s'ha soldat bé. Fills de puta. Gràcies a la caiguda vaig recuperar l'amor al desenvolupament "frontend". Durant les sis hores que no em van atendre amb l'omòplat trencat em vaig llegir tota la documentació d'un marc de treball de desenvolupament pensat per al web. Fills de puta. Aix, ja ho havia escrit. Al cap de tres setmanes, veient que em feia poc mal, vaig preguntar a un metge si em podia treure el cabestrell. Em va dir que si feia tres setmanes de l'accident, segurament em farien una radiografia ben aviat, però que si no em feia mal, millor que me'l tragués per evitar que s'encarcarés la musculatura. Si m'arribo a esperar, encara ara el portaria. Durant els dies de cabestrell vaig anar buscant una nova bicicleta. Una de gravel que ara està tan de moda. I va ser una molt bona compra que vaig estrenar de seguida que vaig poder.

Després d'això van venir uns fets paral·lels a la meva vida. Uns fets que han capgirat les vides de persones del meu voltant, però jo no soc qui per parlar-ne.

I va arribar l'hivern i sense saber com vaig començar a participar en campionats de programació. No vaig guanyar-ne cap, però, de fet, tampoc ho volia; en cap cas voldria ser el centre d'atenció. Vaig aprendre molt i això em fa sentir bé. Durant aquest temps vaig comprar-me una cadira de despatx. Fins llavors havia tingut una de plegable que, tot i que molt còmode, després de deu hores el meu cul es queixava, i amb raó. I vaig canviar-me els monitors, més grans, per poder tenir més espai per llegir i escriure. I al final, després de maleir el teclat menys cops del que hauria sigut necessari, també vaig comprar-me un teclat bastant car, però molt còmode, que ara mateix no estic utilitzant perquè estic al sofà amb el portàtil. Un sofà nou també, de disseny italià, tot i que fet a una nau perduda en un polígon del Baix Llobregat. Estic orgullós del meu sofà.

Ja entrada la primavera vaig haver de parar de tantes hores davant d'un ordinador. Era perillós per la meva salut. Fer-se gran ajuda a conèixer les debilitats d'un mateix. I en una activitat completament diferent, el cant coral, vaig participar en concerts arreu de Catalunya. Abans de començar vaig pensar que les meves pors a la gent en general farien d'aquella experiència una tortura desagradable. No sabeu com va ser de gran la sorpresa quan al primer assaig vaig veure que m'ho estava passant bé i em sentia assossegat. Vaig gaudir-ne des del primer assaig fins a l'última nota de l'últim concert. No em vaig sentir aclaparat ni vaig notar cap nus estrany a la gola. Durant aquests concerts va passar alguna cosa més, però la meva vida és molt tranquil·la i ara mateix no la vull fer trontollar.

I ja està.

dimarts, 9 de maig del 2023

Un recorregut per les cultures del món

He de reconèixer que el meu coneixement sobre Galícia és ben escàs. Sé que algun dia hi arribaré quan acabi el Camí de Sant Jaume, que té allò dels horrorosos o com es digui mentre maleeixo l'autocorrector o també, que això ja no ho sé gaire, que els seus ports són famosos per l'entrada de la droga americana amb submarins casolans. Tenen una cultura molt rica, sobretot la culinària, que és la que avui ens pren el protagonisme. Tothom coneix els seus pebrots verds i diu la llegenda que de tant en tant algun pica i molt. Mentida, crec que mai n'he menjat cap que piqui i des de la meva experiència, soc més de pebrot italià, puc afirmar que és una llegenda falsa, com la majoria, amb l'excepció de les d'alguns gràfics. També tenen, o tenien, que potser ja s'han extingit, un tipus de gamba o cigala. Crec que no n'he menjat mai, ni allò dels pessebres, maleït autocorrector, o peus de cabra que sempre m'han fet angúnia. I finalment, encara que alguna cosa més menjaran que no ve al cas, tenen el pop a la gallega. I us explicaré, des de la meva total ignorància, com es cou perquè no quedi dur. El pop ha de ser viu, sobretot, això de congelar-lo és una falòrnia d'alguns sentimentalistes. En una olla ben fonda i plena d'aigua bullent s'ha de submergir el pop i tornar-lo a treure al cap de pocs segons per submergir-lo a l'aigüera plena d'aigua i glaçons per tal que estigui ben freda. Podràs notar com el pop es retorça de dolor i s'intenta arrapar a les eines, braços o aletes que utilitzis en aquesta bonica tortura. En cas que tregui tinta, recull-la i porta-la a la seu d'HP, allà te la compraran a un bon preu. Treu-lo de pressa de l'aigüera i ràpid cap a l'olla bullent. Repeteix l'operació els cops que faci falta fins que el pop deixi de moure's. Entre olla i aigüera i aigüera i olla, si vols colpejar-lo sobre el marbre de la cuina, no et sentis cohibit. Un cop deixi de moure's, tira-li unes patates i pebre vermell i llestos. Ja pots anar al bar de tapes de sota casa que allà ja te'l tindran preparat i, a més a més, t'oferiran els pebrots que mai piquen.

I així acaba aquesta primera part del viatge per diferents cultures del món.

 

Nota: He buscat “pop” al Google i no m'ha retornat el resultat que esperava. Parla de la música. Il·lús de mi i una mica estúpid també, he anat a l'enllaç suggerit de cerca “pop llatí” pensant que em trobaria una referència de la llengua dels romans.


I ara, en honor al malbaratament del pop, sobretot quan baixeu al bar de sota casa baixeu una bossa orgànica amb el pop a dins i llanceu-la al contenidor marró, el gran poeta, Poeta del Mató, ha escrit una adaptació d'una coneguda cançó infantil:

El Pop

Mireu allà dalt
en els estels què hi ha,
és un gros animal
que amb patinet va.
És un pop,
i doncs què us penseu?
Que seria un elefant? És que no veieu que el títol ja diu de quin animal parla? I, a més a més, l'elefant anava amb bicicleta.
Té tot de tentacles,
ballant al seu voltant!

Poeta del Mató

dimarts, 2 de maig del 2023

Corba

Pujo distret per una pista que tenia oblidada. Fa cosa de dos anys, en aquesta pista, un cotxe, en una corba molt tancada, gairebé se m'emporta. És una pista on pràcticament mai passen cotxes. El cotxe i jo vam tenir temps de frenar i aquell incident va quedar només en un ensurt. Mesos més tard, quan ja havia oblidat que per aquella pista hi podien passar cotxes, en aquella corba tancada per art de màgia en va aparèixer un altre. Una furgoneta blanca. Vam poder frenar i cadascú es va endur l'ensurt cap a casa. Avui em trobo de cop un totterreny gris al meu davant. Era enorme, amb unes barres de para-xocs platejades i brillants. Darrere del parabrisa un senyor gran amb la cara mig desencaixada agafava el volant amb més força del normal. El totterreny ha derrapat amenaçador, però s'ha aturat a dos pams. A la mateixa corba, a la mateixa pista perduda on no passa ningú.

Pausa; cal descansar del text.

Penso en el Gran Titellaire, el que em governa, el meu, en el jo mateix desconegut. És absurd pensar que la nostra vida és falsa, que té un ésser superior que la va dictant. Quin sentit té aleshores que tinguem la possibilitat de pensar? Poder pensar ens fa més erràtics i, així, fem que el titellaire tingui més reptes en aquest joc macabre? A mi aquesta opció, tot i que divertida, sempre m'ha fet mandra, ja que trasllada el problema de l'existència en fora i expulsa la nostra responsabilitat.

També podria ser absurd pensar que la nostra vida és genuïna i autogovernada en un món immens on el nostre pas, tard o d'hora serà oblidat. Té sentit ser capaç de pensar si el destí és el no-res? O és que simplement la probabilitat ens ha creat per la raó de donar consciència de l'existència del món? No seria estrany que en un vast univers, des del seu naixement fins a la seva mort, no en sortís cap consciència. Aquest univers hauria existit? Sí i no, no té gens d'importància. Al nostre hi ha consciència, hi ha coneixement de la seva existència, som la seva raó de ser i ell, alhora, és la nostra, fins i tot quan hàgim desaparegut, quan no quedi cap record de nosaltres, l'univers haurà existit. I prou?

Fi de la pausa i del moment de distensió.

He culpat al Gran Titellaire, no ho he pogut evitar. Me l'he imaginat rient amb malícia. I l'he maleït i li he dit, tu no existeixes, ets només probabilitat vista des d'un cas concret, per molestar-lo. No m'he creuat amb cap més cotxe en la resta de la volta. Cap ni un.

Creative Commons License