dijous, 17 d’octubre de 2019

Influències

Els motius de la meva absència es podrien suposar per l'espai temporal on es troba immers l'autor i la societat que l'envolta. Podria ser però no és per això. Una altra suposició podria ser per haver passat unes vacances merescudes. Tampoc, les vacances es fan pregar aquest any. Podria ser per una falta d'interès ni inspiració, res d'això i la manca d'inspiració mai ha sigut un motiu per no escriure. La raó és una aversió estranya que he patit durant aquests dies a prémer el botó "Publica". Vaig pensar a anar a veure a un especialista per tractar aquesta qüestió però vaig pensar que m'hauria de tractar de tants problemes que aquest seria l'últim. El temps ho cura tot. Quina merda de frase.

Aquests dies em noto estrany, tinc un buit que no sé com omplir-lo. És cosa meva, paral·lel al moment social. Casual. És una tristesa que m'esgota, que m'enterboleix el cap i de vegades no em deixa sortir de casa. A mi m'agradaria poder-ho explicar però ningú escolta i jo, que formo part d'aquest grup, tampoc ho penso fer. Suposo que el buit és per una sensació d'impaciència que feia anys que no tenia, molts anys. I, si és per això, me n'alegro perquè estaré deixant de ser un bloc de gel i tornaré a ser un peix d'aigües més temperades. Així que em saciï de la meva impaciència agafaré una motxilla i marxaré ben lluny durant dues setmanes, el temps que em pertoca com a ésser lliure.

dilluns, 7 d’octubre de 2019

La persistència

Deixo estar la gran recerca. Volia fer una entrada cada dia durant una setmana buscant però ahir me'n vaig oblidar. Els peixos tenim aquestes coses.

I tenia una història al cap bastant absurda i mediocre però per alguna raó ara mateix no la recordo. O sigui que tiraré d'un tema recurrent. Jo, que soc un peix, que camino, i que vaig mirant al voltant per si trobo alguna cosa que m'interessa, vaja, estava pensant que el que escriuré no té cap mena de valor. Res, una altra història. Avui m'he creuat amb una noia. Qui diu noia diu tota una dona. Feia anys, molts anys que no la veia. Suposo que viu fora, sinó la veuria més sovint. Ha sigut estrany. Menys ella, la resta de la seva família se'ls veia bastant aixafats. L'he vist de lluny i no l'he reconegut. Tinc certs problemes a reconèixer la gent quan es troba a més de deu passes. No perquè no hi vegi, tinc ulls de peix, sinó perquè simplement no els reconec. Ella em mirava molt, anava agafada del seu pare que sí que he reconegut a unes quinze passes. He pensat que podria ser ella, però que podria ser alguna neboda... Ni idea, tampoc recordava la seva cara. I és greu perquè, si m'hagués esforçat una mica, m'hi hauria pogut penjar força quan ens vèiem cada setmana. Sempre he tingut un punt de menfotista que no soc capaç d'entendre. I quan l'he tingut a quatre passes he fet la intenció de dir-li adeu, amb certa timidesa, tot esperant no equivocar-me. I si era així, almenys saludava al seu pare. Ella ha tret el seu somriure que havia oblidat completament i m'ha dit adeu. La resta de la seva família també m'han saludat amb un posat seriós mentre jo amb un somriure una mica desencaixat veient el panorama els deia vagi bé. He intentat guardar a la memòria els seus ulls, la seva boca, els seus cabells però de seguida s'ha difuminat. No em queden gaires records, els he anat arraconant, però el primer que tinc per sort no l'he oblidat: Era molt petit i la vaig veure de lluny i la meva innocència em va fer preguntar —Mama, és un àngel?

dissabte, 5 d’octubre de 2019

Peix i la gran recerca

—Qualitat, on ets?
—Qualitat, que t'amagues?
—Qualitaaaaaaat!

divendres, 4 d’octubre de 2019

Extraviada

Diria que aquest bloc de notes ha perdut la qualitat. Durant les properes entrades l'estaré buscant. Tingueu paciència.

dimarts, 1 d’octubre de 2019

Fedora

Hi ha dies i dies. Dins del context transversal avui és un dia important i deixaré que en parlin els experts. Jo parlaré de mi i de les meves coses que d'això en sé un munt. O jo què sé, marxa si no t'interessa, no m'importa. Vaja, quina escalada de violència més gratuïta. Sort que a l'ordinador es poden esborrar les paraules.

Com cada dia durant els últims dos anys menys un mes he passat per davant. No hi passo perquè em ve de pas, tot el contrari. Perdo vint minuts i em canso de valent. És una obsessió malaltissa, però he de fer el recorregut. Al migdia, amb el desfici habitual, he caminat cap al carrer de la perruqueria. Tenia esperances, com sempre. Unes esperances que es trenquen en passar pel seu davant. Gairebé caic de cul a terra quan l'he vist. He començat a cridar: —Hi és, hi és!— He saltat d'alegria, m'he abraçat primer a una vella arrugada i després a un coix. Hem començat a botar cridant —Per fi!—. El coix ha perdut el bastó i ha caigut a terra, però jo estava tan emocionat que he seguit carrer avall abraçant a la gent, amb els ulls plorosos d'una emoció que havia estat presonera durant dos anys menys un mes: —Han tornat a posar el barret a l'aparador!—. Què volen dir amb aquesta decoració? Els fa vergonya el seu tallat? Volen ampliar el negoci als calbs?