Ahir tenia moltes coses a dir però no m'ho vaig apuntar enlloc. Al matí vaig anar amb bicicleta i començo a pensar que tinc un problema per anar-hi tant. Però no penso enfrontar-m'hi perquè jo ja estic bé. En un principi havíem de ser una persona i jo. Jo soc un peix i no podia posar dues i si hagués escrit dos hauria creat certa confusió a la meva condició. Al final, però, per culpa d'un refredat no va ser així. Acostumo a anar sempre sol però, de tant en tant, és molt divertit tenir companyia. Una llàstima, espero que un altre dia pugui ser. Per superar la pena avui he tornat a agafar la bicicleta.
A la tarda vaig anar a la capital. Quan hi vaig, perquè no puc afirmar que sempre sigui així, molta gent vesteix de manera estrafolària. Hi ha una mitja dotzena d'uniformes que clar, els que som de fora se'ns veu d'una hora lluny. Ho fan expressament. Un dels uniformes era molt espectacular. Roba negra de dalt a baix, unes proteccions com si fossin patinadors però en lloc de portar patins anaven amb botes i al cap un casc que els cobria fins i tot la cara. Vaig pensar que no era un uniforme gaire còmode però qui soc jo, un peix que viu a quilòmetres de la capital que procura no posar-hi mai les aletes, per jutjar les vestimentes d'aquesta gent? A part de ser un peix soc un ser molt afortunat. Parlo de mi però no anava sol. Era més o menys l'hora de sopar i clar, teníem gana, i vam entrar en una hamburgueseria. Pocs minuts més tard, hi va haver una batalla campal al nostre davant. Els uniformats, amb armes, furgonetes i bastons van atacar sense avisar. I nosaltres, des de dins l'hamburgueseria, vam quedar sense paraules davant de tal brutalitat. La meva preocupació més important va ser: —Merda, no porto la documentació a sobre—. Els peixos oblidem dur-la però la sort va estar de la nostra part i quan vam sortir de sopar els uniformats van deixar-nos passar sense fer-nos cap pregunta.
diumenge, 27 d’octubre del 2019
divendres, 25 d’octubre del 2019
La importància de les coses
D'entrada tot sembla una gran bajanada i opines sense tenir una consciència clara del que t'espera. No obres mai la boca mentre parles per tu mateix fins a demanar-te silenci encara que saps que això és impossible. Potser el que vols és que t'escoltin. Però quan arriba el moment tan desitjat calles perquè les paraules volen sortir totes de cop i embullades formen un nus a la gola. I abaixes el cap en un silenci trist i apagues qualsevol espurna que t'il·lumini esperant que el temps s'escoli fins que puguis marxar corrents fent grans gambades cap al teu cau.
M'aixeco de la cadira. M'he despistat i em trobo pensant en com estarà un tema pendent que tinc entre mans. Faig un truc. No penso que no m'agrada trucar, no penso que és un tema que podria deixar morir simplement per no enfrontar-m'hi. Podria enfadar-me perquè fa més de dues setmanes que està encallat i no avança però no m'importa, no em preocupa gens. Sé que tard o d'hora es desencallarà.
Torno a seure i em trobo a on soc ara. Llegeixo el primer paràgraf. Que estrany. Ara penso que quan abaixo el cap és perquè no m'importa la conversa. Que m'imagino una història trista o rara per no acceptar que no m'interessa ni parlar ni escoltar sobre allò que no em ve ni em va.
Avui m'he comprat una jaqueta i quan he arribat a casa he vist que s'havien equivocat i m'havien donat una talla més gran. Jo m'havia emprovat la de la meva talla, crec han fet un joc de mans digne dels millors mags quan me l'han entregat. El fet que no fos la talla correcta no m'ha importat massa però sabia que a la llarga no me l'acabaria posant. Soc un peix presumit. He fet balanç de les diferents opcions que tenia: Comprar una jaqueta nova de la meva talla en una botiga online. Fàcil i sense errors però car. Tornar a la botiga i fer el canvi de jaqueta. Sense cost però haver de donar explicacions pel canvi. Després he pensat que el problema més gran per comprar una jaqueta nova era que no sabria què fer-ne de l'altra. He tornat a la botiga. M'han demanat perdó diverses vegades perquè no era la seva intenció errar amb la talla de la jaqueta i me l'han canviat. Al final crec que he pres la decisió correcta.
M'aixeco de la cadira. M'he despistat i em trobo pensant en com estarà un tema pendent que tinc entre mans. Faig un truc. No penso que no m'agrada trucar, no penso que és un tema que podria deixar morir simplement per no enfrontar-m'hi. Podria enfadar-me perquè fa més de dues setmanes que està encallat i no avança però no m'importa, no em preocupa gens. Sé que tard o d'hora es desencallarà.
Torno a seure i em trobo a on soc ara. Llegeixo el primer paràgraf. Que estrany. Ara penso que quan abaixo el cap és perquè no m'importa la conversa. Que m'imagino una història trista o rara per no acceptar que no m'interessa ni parlar ni escoltar sobre allò que no em ve ni em va.
Avui m'he comprat una jaqueta i quan he arribat a casa he vist que s'havien equivocat i m'havien donat una talla més gran. Jo m'havia emprovat la de la meva talla, crec han fet un joc de mans digne dels millors mags quan me l'han entregat. El fet que no fos la talla correcta no m'ha importat massa però sabia que a la llarga no me l'acabaria posant. Soc un peix presumit. He fet balanç de les diferents opcions que tenia: Comprar una jaqueta nova de la meva talla en una botiga online. Fàcil i sense errors però car. Tornar a la botiga i fer el canvi de jaqueta. Sense cost però haver de donar explicacions pel canvi. Després he pensat que el problema més gran per comprar una jaqueta nova era que no sabria què fer-ne de l'altra. He tornat a la botiga. M'han demanat perdó diverses vegades perquè no era la seva intenció errar amb la talla de la jaqueta i me l'han canviat. Al final crec que he pres la decisió correcta.
dijous, 24 d’octubre del 2019
Lluna
Aquesta matinada la lluna s'ha obert per la meitat. La humanitat s'ha espantat perquè no esperava que la lluna es pogués obrir. A mi m'ha molestat força que s'hagi englobat a tothom en aquest espant. Potser hi ha gent que no ho ha fet perquè ja ho sabien, tots sabem que hi ha persones que ho saben tot, o potser hi ha gent que no s'espanta mai perquè no els importa res. Aquesta història no sé on volia anar a parar però potser aquest era el seu final. Què hi ha dins la lluna? És la gran pregunta que es fa la humanitat. Els peixos no ens la fem.
I ara paraules aleatòries:
Pastanaga a la terrassa exterior. Una cotorra cau entremig de la gent i un estudiant exaltat s'hi caga a sobre. Els crits de joia s'escampen per tota la ciutat i arriba a la perifèria que riu sense saber per què amb un altre idioma. L'idioma dels pobres. Una mica més enllà el pagès que fa les maletes mentre construeixen un polígon industrial fantasma també fa crits. No sabem si són o no de joia, però al cap i a la fi fa crits i el que importa és cridar. Tot el poble crida, entenent a poble com a societat amb una cultura similar. Cal sumar-hi totes les perifèries que formen una altra cultura paral·lela. A mi em venen basques i m'allunyo mar enllà. Els crits es propaguen per l'aigua i em pregunto —Seran desgraciats?—. Ara mateix obriria les finestres i llençaria tot allò que no està collat al pis. Menys jo, evidentment. —Desfem-nos de l'imprescindible!— El problema és que ara mateix no passa ningú pel carrer i no hi hauria els danys col·laterals desitjats. —Quina vergonya voler fer mal d'una manera tan gratuïta—. La nevera fa tant de soroll que si ara mateix tinc mal de cap és per culpa seva.
Això de les paraules aleatòries ha durat ben poc.
I ara paraules aleatòries:
Pastanaga a la terrassa exterior. Una cotorra cau entremig de la gent i un estudiant exaltat s'hi caga a sobre. Els crits de joia s'escampen per tota la ciutat i arriba a la perifèria que riu sense saber per què amb un altre idioma. L'idioma dels pobres. Una mica més enllà el pagès que fa les maletes mentre construeixen un polígon industrial fantasma també fa crits. No sabem si són o no de joia, però al cap i a la fi fa crits i el que importa és cridar. Tot el poble crida, entenent a poble com a societat amb una cultura similar. Cal sumar-hi totes les perifèries que formen una altra cultura paral·lela. A mi em venen basques i m'allunyo mar enllà. Els crits es propaguen per l'aigua i em pregunto —Seran desgraciats?—. Ara mateix obriria les finestres i llençaria tot allò que no està collat al pis. Menys jo, evidentment. —Desfem-nos de l'imprescindible!— El problema és que ara mateix no passa ningú pel carrer i no hi hauria els danys col·laterals desitjats. —Quina vergonya voler fer mal d'una manera tan gratuïta—. La nevera fa tant de soroll que si ara mateix tinc mal de cap és per culpa seva.
Això de les paraules aleatòries ha durat ben poc.
dilluns, 21 d’octubre del 2019
Celebració
Seguint amb les entrades de merda d'aquest mes d'octubre, la d'avui em temo que serà llarga, amb faltes, poc coherent i avorrida. I és per aquesta raó que si tens una vida, és difícil no tenir-la si estàs llegint aquest text, pots deixar ara mateix de llegir i anar a fer qualsevol cosa. La que sigui, no m'importa massa, excepte si és anar a pescar o bé comprar peix congelat. Per cert, ara que el peix té plàstics ha deixat de tenir mercuri?
Aquests dies se celebren deu anys del moment més fosc de la meva vida. És normal doncs que no tingui ganes de celebracions ni res de tot això. Encara ara en pateixo les conseqüències, poques, i suposo que ja mai em deixaran. Una part molt bona d'aquests deu anys és que tot el que ha vingut després ha sigut millor i això em reconforta bastant. És possible que el pitjor ja hagi passat? De vegades m'ho pregunto i de moment la resposta és sí. Com si fos una segona oportunitat. Crec que ningú sap, amb una excepció, com va ser el moment i així, espero, quedarà per sempre. Només afegiré, per no deixar una intriga absurda, que la majoria d'éssers vius viuran un moment pitjor que el que vaig viure i per tant no cal fer-ne més voltes al tema. El que passa és que els peixos som uns exagerats.
Ahir vaig anar amb bicicleta sabent que d'un moment a l'altre podia ploure fort. Però a mi m'importa ben poc si plou. La felicitat que m'aporta és superior. Quedar-se a casa, al llit, arraulit sota unes mantes amb l'escalfor i la suavitat dels llençols és una merda (tinc poc vocabulari vulgar pel que sembla). El que és bo és notar el mal a les cames, la pluja que enfanga els camins i els deixa impracticables, quedar brut de dalt a baix de fang i que una tempesta forta et netegi baixant a tota velocitat per una carretera al punt més allunyat de casa pensant que potser no tindràs forces per tornar. I de vegades, mentre avanço per camins solitaris i canto i saludo al ocells, em venen històries que aleshores penso que són fantàstiques i que hauria d'escriure però quan baixo de la bicicleta ja fa estona que les he oblidat.
Bé, al final he esborrat un bon tros perquè ja era prou llarg.
Aquests dies se celebren deu anys del moment més fosc de la meva vida. És normal doncs que no tingui ganes de celebracions ni res de tot això. Encara ara en pateixo les conseqüències, poques, i suposo que ja mai em deixaran. Una part molt bona d'aquests deu anys és que tot el que ha vingut després ha sigut millor i això em reconforta bastant. És possible que el pitjor ja hagi passat? De vegades m'ho pregunto i de moment la resposta és sí. Com si fos una segona oportunitat. Crec que ningú sap, amb una excepció, com va ser el moment i així, espero, quedarà per sempre. Només afegiré, per no deixar una intriga absurda, que la majoria d'éssers vius viuran un moment pitjor que el que vaig viure i per tant no cal fer-ne més voltes al tema. El que passa és que els peixos som uns exagerats.
Ahir vaig anar amb bicicleta sabent que d'un moment a l'altre podia ploure fort. Però a mi m'importa ben poc si plou. La felicitat que m'aporta és superior. Quedar-se a casa, al llit, arraulit sota unes mantes amb l'escalfor i la suavitat dels llençols és una merda (tinc poc vocabulari vulgar pel que sembla). El que és bo és notar el mal a les cames, la pluja que enfanga els camins i els deixa impracticables, quedar brut de dalt a baix de fang i que una tempesta forta et netegi baixant a tota velocitat per una carretera al punt més allunyat de casa pensant que potser no tindràs forces per tornar. I de vegades, mentre avanço per camins solitaris i canto i saludo al ocells, em venen històries que aleshores penso que són fantàstiques i que hauria d'escriure però quan baixo de la bicicleta ja fa estona que les he oblidat.
Bé, al final he esborrat un bon tros perquè ja era prou llarg.
dijous, 17 d’octubre del 2019
Influències
Els motius de la meva absència es podrien suposar per l'espai temporal on es troba immers l'autor i la societat que l'envolta. Podria ser però no és per això. Una altra suposició podria ser per haver passat unes vacances merescudes. Tampoc, les vacances es fan pregar aquest any. Podria ser per una falta d'interès ni inspiració, res d'això i la manca d'inspiració mai ha sigut un motiu per no escriure. La raó és una aversió estranya que he patit durant aquests dies a prémer el botó "Publica". Vaig pensar a anar a veure a un especialista per tractar aquesta qüestió però vaig pensar que m'hauria de tractar de tants problemes que aquest seria l'últim. El temps ho cura tot. Quina merda de frase.
Aquests dies em noto estrany, tinc un buit que no sé com omplir-lo. És cosa meva, paral·lel al moment social. Casual. És una tristesa que m'esgota, que m'enterboleix el cap i de vegades no em deixa sortir de casa. A mi m'agradaria poder-ho explicar però ningú escolta i jo, que formo part d'aquest grup, tampoc ho penso fer. Suposo que el buit és per una sensació d'impaciència que feia anys que no tenia, molts anys. I, si és per això, me n'alegro perquè estaré deixant de ser un bloc de gel i tornaré a ser un peix d'aigües més temperades. Així que em saciï de la meva impaciència agafaré una motxilla i marxaré ben lluny durant dues setmanes, el temps que em pertoca com a ésser lliure.
Aquests dies em noto estrany, tinc un buit que no sé com omplir-lo. És cosa meva, paral·lel al moment social. Casual. És una tristesa que m'esgota, que m'enterboleix el cap i de vegades no em deixa sortir de casa. A mi m'agradaria poder-ho explicar però ningú escolta i jo, que formo part d'aquest grup, tampoc ho penso fer. Suposo que el buit és per una sensació d'impaciència que feia anys que no tenia, molts anys. I, si és per això, me n'alegro perquè estaré deixant de ser un bloc de gel i tornaré a ser un peix d'aigües més temperades. Així que em saciï de la meva impaciència agafaré una motxilla i marxaré ben lluny durant dues setmanes, el temps que em pertoca com a ésser lliure.
dilluns, 7 d’octubre del 2019
La persistència
Deixo estar la gran recerca. Volia fer una entrada cada dia durant una setmana buscant però ahir me'n vaig oblidar. Els peixos tenim aquestes coses.
I tenia una història al cap bastant absurda i mediocre però per alguna raó ara mateix no la recordo. O sigui que tiraré d'un tema recurrent. Jo, que soc un peix, que camino, i que vaig mirant al voltant per si trobo alguna cosa que m'interessa, vaja, estava pensant que el que escriuré no té cap mena de valor. Res, una altra història. Avui m'he creuat amb una noia. Qui diu noia diu tota una dona. Feia anys, molts anys que no la veia. Suposo que viu fora, sinó la veuria més sovint. Ha sigut estrany. Menys ella, la resta de la seva família se'ls veia bastant aixafats. L'he vist de lluny i no l'he reconegut. Tinc certs problemes a reconèixer la gent quan es troba a més de deu passes. No perquè no hi vegi, tinc ulls de peix, sinó perquè simplement no els reconec. Ella em mirava molt, anava agafada del seu pare que sí que he reconegut a unes quinze passes. He pensat que podria ser ella, però que podria ser alguna neboda... Ni idea, tampoc recordava la seva cara. I és greu perquè, si m'hagués esforçat una mica, m'hi hauria pogut penjar força quan ens vèiem cada setmana. Sempre he tingut un punt de menfotista que no soc capaç d'entendre. I quan l'he tingut a quatre passes he fet la intenció de dir-li adeu, amb certa timidesa, tot esperant no equivocar-me. I si era així, almenys saludava al seu pare. Ella ha tret el seu somriure que havia oblidat completament i m'ha dit adeu. La resta de la seva família també m'han saludat amb un posat seriós mentre jo amb un somriure una mica desencaixat veient el panorama els deia vagi bé. He intentat guardar a la memòria els seus ulls, la seva boca, els seus cabells però de seguida s'ha difuminat. No em queden gaires records, els he anat arraconant, però el primer que tinc per sort no l'he oblidat: Era molt petit i la vaig veure de lluny i la meva innocència em va fer preguntar —Mama, és un àngel?
I tenia una història al cap bastant absurda i mediocre però per alguna raó ara mateix no la recordo. O sigui que tiraré d'un tema recurrent. Jo, que soc un peix, que camino, i que vaig mirant al voltant per si trobo alguna cosa que m'interessa, vaja, estava pensant que el que escriuré no té cap mena de valor. Res, una altra història. Avui m'he creuat amb una noia. Qui diu noia diu tota una dona. Feia anys, molts anys que no la veia. Suposo que viu fora, sinó la veuria més sovint. Ha sigut estrany. Menys ella, la resta de la seva família se'ls veia bastant aixafats. L'he vist de lluny i no l'he reconegut. Tinc certs problemes a reconèixer la gent quan es troba a més de deu passes. No perquè no hi vegi, tinc ulls de peix, sinó perquè simplement no els reconec. Ella em mirava molt, anava agafada del seu pare que sí que he reconegut a unes quinze passes. He pensat que podria ser ella, però que podria ser alguna neboda... Ni idea, tampoc recordava la seva cara. I és greu perquè, si m'hagués esforçat una mica, m'hi hauria pogut penjar força quan ens vèiem cada setmana. Sempre he tingut un punt de menfotista que no soc capaç d'entendre. I quan l'he tingut a quatre passes he fet la intenció de dir-li adeu, amb certa timidesa, tot esperant no equivocar-me. I si era així, almenys saludava al seu pare. Ella ha tret el seu somriure que havia oblidat completament i m'ha dit adeu. La resta de la seva família també m'han saludat amb un posat seriós mentre jo amb un somriure una mica desencaixat veient el panorama els deia vagi bé. He intentat guardar a la memòria els seus ulls, la seva boca, els seus cabells però de seguida s'ha difuminat. No em queden gaires records, els he anat arraconant, però el primer que tinc per sort no l'he oblidat: Era molt petit i la vaig veure de lluny i la meva innocència em va fer preguntar —Mama, és un àngel?
dissabte, 5 d’octubre del 2019
divendres, 4 d’octubre del 2019
Extraviada
Diria que aquest bloc de notes ha perdut la qualitat. Durant les properes entrades l'estaré buscant. Tingueu paciència.
dimarts, 1 d’octubre del 2019
Fedora
Hi ha dies i dies. Dins del context transversal avui és un dia important i deixaré que en parlin els experts. Jo parlaré de mi i de les meves coses que d'això en sé un munt. O jo què sé, marxa si no t'interessa, no m'importa. Vaja, quina escalada de violència més gratuïta. Sort que a l'ordinador es poden esborrar les paraules.
Com cada dia durant els últims dos anys menys un mes he passat per davant. No hi passo perquè em ve de pas, tot el contrari. Perdo vint minuts i em canso de valent. És una obsessió malaltissa, però he de fer el recorregut. Al migdia, amb el desfici habitual, he caminat cap al carrer de la perruqueria. Tenia esperances, com sempre. Unes esperances que es trenquen en passar pel seu davant. Gairebé caic de cul a terra quan l'he vist. He començat a cridar: —Hi és, hi és!— He saltat d'alegria, m'he abraçat primer a una vella arrugada i després a un coix. Hem començat a botar cridant —Per fi!—. El coix ha perdut el bastó i ha caigut a terra, però jo estava tan emocionat que he seguit carrer avall abraçant a la gent, amb els ulls plorosos d'una emoció que havia estat presonera durant dos anys menys un mes: —Han tornat a posar el barret a l'aparador!—. Què volen dir amb aquesta decoració? Els fa vergonya el seu tallat? Volen ampliar el negoci als calbs?
Com cada dia durant els últims dos anys menys un mes he passat per davant. No hi passo perquè em ve de pas, tot el contrari. Perdo vint minuts i em canso de valent. És una obsessió malaltissa, però he de fer el recorregut. Al migdia, amb el desfici habitual, he caminat cap al carrer de la perruqueria. Tenia esperances, com sempre. Unes esperances que es trenquen en passar pel seu davant. Gairebé caic de cul a terra quan l'he vist. He començat a cridar: —Hi és, hi és!— He saltat d'alegria, m'he abraçat primer a una vella arrugada i després a un coix. Hem començat a botar cridant —Per fi!—. El coix ha perdut el bastó i ha caigut a terra, però jo estava tan emocionat que he seguit carrer avall abraçant a la gent, amb els ulls plorosos d'una emoció que havia estat presonera durant dos anys menys un mes: —Han tornat a posar el barret a l'aparador!—. Què volen dir amb aquesta decoració? Els fa vergonya el seu tallat? Volen ampliar el negoci als calbs?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
