La Carla

Molt abans que surti el sol, surt de casa. L'aire és fresc i calmat com els carrers, que es fan estranys amb tanta tranquil·litat. A mitjanit, el vent ha bufat des del sud duent les olors del riu: àcides, corrosives. D'excrecions humanes. Inconfusibles.

Camina cap a l’oest, allunyant-se de la ciutat, direcció als camps de blat i ordi. De mica en mica, l'olor de les plantes i de la terra humida se sobreposa a la del riu. Es frega els braços nus, enyorant la jaqueta que ha deixat sobre la taula, convençuda que una matinada de finals de maig la faria innecessària. Pensa que podria tornar enrere, cap a l'escalfor del seu piset, però ella, que no havia sortit mai caminant de la ciutat, es meravella de la quantitat de camps, adonant-se que el món rural també era al costat de casa i no lluny, a la muntanya. Decideix endinsar-se cap als sembrats desconeguts.

Quan comença a sentir-se cansada, sap que ha arribat el moment de tornar. No vol. Desitjaria quedar-se entre les olors fresques i suaus, enmig de la quietud, mirant les formes ondulades dels camps de cereals i com es desperta el dia. Però la feina l'espera i abans s'hauria de dutxar, ja que no aniria a treballar amb aquestes olors.

Entre el laberint de camps, no sap quin camí la duu a casa. Embriagada d'aquest món tan nou, no s'ha fixat per on anava. Mira el cel esperant trobar alguna pista que li indiqui on és la ciutat, camina reculant l'últim tram que encara recorda i gira pels trencalls buscant en va algun rastre de les seves petjades. Té la sensació que els camins cada vegada són més estrets. Les cugules, amb les seves espigues esveltes, freguen els seus braços. No fa vent, però elles dansen al seu voltant amb una gràcia gairebé hipnòtica. Si no hagués de treballar, si no hagués de tornar a la ciutat i si no se sentís perduda, també es posaria a ballar, però ho rebutja. Només vol tornar a posar els peus en un lloc conegut. Una fressa suau fa que giri el cap enrere una vegada i una altra, amoïnada, amb la sensació de ser observada. Són les plantes que canten i xiulen. Les espiques, a mesura que s'acosten, es van obrint. Li freguen el coll i li fan pessigolles convidant-la a quedar-se a jugar amb elles. Les aparta i, sense adonar-se'n, les arrenca i les trepitja, mentre l'angoixa s'apodera d'ella.

Inquieta, el seu cor s'accelera com també ho fa el seu pas. Té por. Mira enrere i a tot el seu voltant i es troba envoltada d'espigues que amb els seus xiulets la deixen eixordada. Ja no ballen ni juguen. S'abalancen sobre ella, ben obertes, com boques afamades. Lluita, crida, se sacseja per alliberar-se. Les espigues s'aferren un instant la seva pell i després se'n desenganxen de sobte, arrencant-li fragments diminuts. Però n'hi ha tantes damunt seu que entén, esgarrifada, que intenten devorar-la.

La ciutat es desperta. El brogit del trànsit s'alça amb el vent de ponent, que s'endú l'aire enrarit. Arriben aromes de camps de blat i ordi, però ningú les nota entre l'olor del cafè, el pa acabat de fer i els perfums. En una oficina d'assegurances, les companyes de la Carla es pregunten per què no ha vingut. Li escriuen, li truquen. Ningú contesta.

Més u

Ara, abans de publicar-ho, veig que ha quedat més dramàtic del que volia. Potser hauria estat millor escriure una història absurda i deixar-me d'estupideses.

Si he de ser franc, aquest any se m'ha fet llarg i feixuc. Va començar amb uns problemes que no podia controlar i que em van afectar anímicament. Un dia em vaig despertar amb un mal terrible a les dents que acabaria allargant-se una mica més de mig any. En pocs mesos, les dents es van desencaixar encara més i tota la musculatura, des de la boca fins a mitja esquena, va quedar rígida com una pedra. Aleshores s'hi van sumar els petits atacs d'angoixa que feia anys, molts anys, que no patia. Jo em pensava que la causa eren els problemes incontrolables i quan es van solucionar, no gràcies a mi, tenia l'esperança que desapareixerien. Però no va ser així. Hi havia alguna cosa més.

Durant aquests mesos, un dia de tardor, vaig rebre una notícia que em va deixar glaçat. Jo havia tallat tota mena de relació i, si ens vèiem, gairebé ni ens saludàvem. Malgrat tot, des d'aquell dia, he intentat recordar-te, en una conversa entre tu i jo, potser d'una manera egoista, potser per evitar que el teu record desaparegui, ja que hi ha almenys dues morts, la física i la del record. I aquesta segona, no permetré que passi. Que estrany que pensi i escrigui això tenint en compte el mal que ens vam arribar a fer, que et vaig arribar a fer... He de reconèixer que de vegades, sovint dalt de la bicicleta, sento que formes part del vent i m'acompanyes. L'altre dia vaig escriure aquest text:

He tornat a veure la pel·lícula que em vas recomanar fa la tira d'anys. Em vas dir que l'havia de mirar de tant en tant, quan ja l'hagués oblidada. Quin fart de plorar m'he fet. I no pas per la pel·lícula, encara que reconec que hi ha ajudat.

Aquests dies no han estat fàcils. Els he deixat passar de mala manera. Bé, he llegit una animalada i he anat amb bici força estona. Però la resta del temps no ha sigut com hauria volgut. Deixava que les hores s'escolessin i em drenessin la poca energia que em quedava. Ahir, per exemple, em vaig sentir gairebé apagat i durant tot el dia no vaig fer res.

Avui, però, m'he sentit millor. He pogut fer una ruta amb bicicleta que feia molt de temps que volia repetir. Per diferents circumstàncies sempre em quedava a mig camí i havia de tornar enrere abans d'hora. M'ha fet feliç, a la fi, poder-la completar i també pel bon temps, per la calor que tant enyorava. Després de dinar i d'una bona dutxa, he llegit fins més o menys l'hora de sopar, que m'he fet burritos. Si no anés tantes hores amb bicicleta, dubto que el meu cos n'acceptés tants. 

I he vist la pel·lícula. L'havia oblidat del tot. M'han tornat els records de quan me la vas recomanar i de quan em vas renyar, decebuda, per tornar-la a veure pocs mesos més tard. Jo, boques com sempre, sabent que havia trencat un pacte, no em vaig poder estar de dir-t'ho. Tampoc recordava què era plorar, me n'havia oblidat una altra vegada. Ho necessitava, però el meu cos no n'era capaç. M'ha fet sentir que encara tinc alguna cosa dins meu, una corda on aferrar-me.

Tot i això, hi havia alguna cosa més. La meva angoixa seguia i després de moltes voltes un dia vaig descobrir que el problema era la feina. Vaig intentar aguantar, vaig intentar baixar el ritme de treball, oblidar-me'n fora de les hores, però, tot i que entre setmana semblava que anava tot bé, arribava el cap de setmana i em tornava la sensació del no-res. Durant aquest temps vaig imaginar una història que algun dia m'agradaria escriure. Una història que imaginava per a mi, que m'evadia i em feia sentir una mica millor. I intentant desconnectar, a banda de la bicicleta, em vaig llegir tota la saga de l'Arxiu de les tempestes. També tots els llibres de Brandon Sanderson ambientats en l'univers del Cosmere, excepte la saga de Nascuts de la boira, que ja els havia llegit fa un parell d'anys. Jo no hi entenc de qualitats, però aquests llibres m'han permès viure en un món mentre el meu real se m'estava fent difícil de suportar. A l'abril vaig deixar la feina.

Podria parlar de les parts bones. Que hagi sigut un any llarg i feixuc ha permès que algunes d'aquestes també s'allarguessin. N'hi ha hagut moltes i algunes són genials. Però, què passa quan tot ha perdut el color? Doncs que no és fàcil valorar-les. Jo vull que aquest any que ve sigui un any ple de colors. I aquests últims dies ja comencen a tornar.

P.S.: L'aplicació API Calls segueix el seu ritme. La fan servir quatre gats i un peix, però estic content. 

Un dia cansat

Avui, mentre em feia el sopar, escoltava un concert que feien en directe per streaming i anava llegint el famós llibre de Byung-Chul Han, La societat del cansament,  on fa una crítica a l'excés d'estímuls i d'informació. Mentrestant, anava pensant en la llista de la compra.

Jo em sentia tan realitzat fent tantes tasques alhora que quan he llegit “L'atenció multitasca no significa un progrés per la civilització”, m'ha fet feliç saber que, en mi, el desenvolupament de la humanitat ha entrat un cul-de-sac. La gràcia, doncs, per evitar qualsevol èxit, és defugir l'atenció profunda, així com qualsevol mena d'avorriment, on el cervell, fart del descans, podria decidir imaginar i tenir idees. Quin perill.

Ara, mentre estic escrivint, miro el mòbil cada dos per tres, tinc de fons una sèrie i ja està, que tampoc voldria tenir un excés d'estímuls.

I acabo aquí el text amb l'esperança que el lector no hagi deixat de fer ni pensar en altres coses mentre llegia.