Una manera de viure

Vaig caure en un forat tan profund que sortir-ne era una tasca gairebé impossible. Vaig haver d'aprendre a escalar, vaig haver de perdre la por a relliscar, vaig relliscar i caure centenars de vegades. De vegades, estirat al fons humit, em conformava i em deia a mi mateix que allà tampoc s'hi estava tan malament. Tenia tranquil·litat i temps per reflexionar. Van passar els anys i la meva tècnica d'escalada va millorar però no el suficient per aconseguir sortir. Quan relliscava sabia agafar-me i ja no queia al fons. Vivia en una roca prop de la sortida on el sol sovint m'escalfava el cos. D'allà escoltava els ocells cantar i l'aire era fresc i net. A les nits mirava la lluna i les estrelles i imaginava l'univers infinit. Si plovia m'arrecerava ben aprop de la paret i així em mullava menys. Si nevava m'agafava fort a la pedra amb por que es gelés i rellisqués avall. Passaven les setmanes i cada vegada feia menys intents per sortir. Molts dies oblidava que volia sortir i és que des d'allà dins no tenia gairebé preocupacions i m'hi sentia feliç. Fa pocs dies, en un descuit vaig relliscar i no vaig tenir temps a agafar-me a la roca. El fons del forat s'havia negat d'aigua. Em vaig enfonsar en una aigua negre on la llum del sol mai hi ha arribat. Amb penes i treballs vaig acostar-me cap a les parets i aquestes ara eren tan llises que era impossible agafar-se a enlloc. Havia d'aprendre a nedar.

Imants

Fa unes setmanes vaig comprar imants de neodimi. L'ús que n'he donat i donaré a aquests imants queda enterrat en un misteri indesxifrable però abans de l'enterrament vull explicar que vaig agafar-ne un parell i els vaig separar dos pams. Quan els vaig alliberar dels meus dits aquests van patir una força d'atracció mútua que els va atansar a una gran velocitat. Van patir un xoc brutal i es van desfer a bocins. Uns bocins que van formar una bola entre ells que no vaig ser capaç de separar. Ho vaig provar diverses vegades amb el mateix resultat. Al paquet venia una advertència avisant que la ingesta d'un d'aquests imants podia causar la mort i també en prohibia l'ús a menors de setze anys. Vaig cridar: Yeah, bitch! Magnets! Oh!

Ara aquí hi va una reflexió profunda i colpidora relacionant els imants amb la vida.

El temps

Podem estar segurs que l'univers és tal i com el veiem? Ens passa el temps o som una simple projecció d'un passat que ja ha ocorregut? Som conscients de tot el que fem i som lliures de prendre decisions, però, és cert?

Potser el nostre temps va enrere però no som capaços de percebre-ho. Ens pensem que avancem cap al futur però podria ser que hi estiguem reculant on totes les nostres decisions que prenem realment són la raó dels fets que hem viscut. Potser el nostre univers està portant l'entropia al mínim, a un ordre prefecte, però ho veiem de cap per avall. Ens acostem sense saber-ho a allò que anomenem Big Bang. Principi i fi, quina coincidència més perversa.

Existeix un símil per poder comprendre aquesta estranya realitat. Imagina't que sempre has caminat enrere. Vas per un bosc o pels carrers d'una ciutat i no penses, només camines i mires. Veus tot el que tens al davant i el que tens darrere va apareixent. Per a tu seria ben normal haver viscut sempre així i potser no et plantejaries una manera de viure diferent.

Veus el teu passat i el futur va apareixent per la teva esquena.

La gran comèdia

Qui em pot assegurar que no estic sol? Podria ser que per estalviar recursos quan no tinc cap mena d'interacció amb algú, aquest, deixa d'existir? El fet de contestar aquesta afirmació no prova que és una resposta genuïna ja que podria ser generada per una màquina que per la meva condició no tinc capacitat d'imaginar. Tampoc puc estar segur que res sigui real encara que pugui veure, olorar, tocar, tastar... Existeixo? Tot el meu passat, d'ara, de demà i de sempre podria ser també fictici. Però encara que no en pugui estar del tot segur, sé que puc pensar i per això em sento valent d'afirmar que jo sóc l'únic i el veritable. Sóc la ment, el producte i potser la màquina d'aquesta gran simulació macabra de l'univers. Què s'està provant? Què és aquesta broma pesada còsmica?

L'aire

No sé si va ser per la clarividència del meu enterrament o pel terror desmesurat que el meu cos no va saber suportar. Vaig tancar els ulls i vaig respirar profundament l'aire impregnat de l’olor intensa de la mar.

Somni

Avui he desitjat que es trenquessin les lleis de la física i que el temps es fes un embolic perquè les nostres vides poguessin coincidir. Des de la part més remota del meu cos s'ha format un una por i una alegria que ha bloquejat tots els meus sentits i el món, de cop i volta, s'ha tornat transparent, excepte tu.

Ara només espero despertar-me i deixar que el record s'esvaeixi per sempre, per tu.

El nus

La corda elàstica es deixa estirar tant que em permet oblidar que hi estic aferrat. Quan s'escurça per recordar-me el nus que porto ella aprofita per estrenye'l una mica més. Temo el dia que m'asfixiï fins a deixar-me sense respiració.

El sentit del ridícul

Em sentia molest veient com el grup reia de l'home que intentava obrir una ampolla de vi però pel seu estat d'embriaguesa no ho aconseguia. S'havia tret la sabata per posar-la al cul de l'ampolla i intentava amb poc encert colpejar-la al tronc d'un arbre perquè el tap sortís. El pobre no tenia força ni tampoc equilibri. Queia de cul o bé quedava repenjat a l'arbre durant uns segons. El grup no parava de riure i alguns curiosos s'havien afegit a contemplar l'espectacle. Vaig anar cap a l'alberg a dormir amb un estat d'ànim decebut i trist. Vaig pensar que jo mai a la vida voldria ser així. Ni com l'home ni com la resta que en feia befa.

L'endemà al matí em vaig llevar d'hora amb la idea d'esmorzar ràpid i fer un llarg vol pel poble. Volia trobar-ne tots els seus racons. En faria fotos i també m'impregnaria de les seves olors, textures i colors per algun dia poder-lo deixar escrit en una història.

Quan vaig baixar al menjador em vaig trobar al grup que em van fer un lloc amb ells. Amb molt de xivarri preparaven una excursió a un pic senzill perquè deien que aquell dia no podrien caminar gaire. Dins del grup hi havia l'home de l'ampolla i era més alegre de tots. Ell, rient, va comentar que potser es quedaria a l'alberg a recuperar forces, que la nit anterior les havia gastat totes. La resta del grup es van sumar a les rialles mentre recordaven el seu gran moment. Suposo que em va veure amb la cara trista i l'home em va cridar:
— No facis aquesta cara, que ahir ens ho vam passar molt bé!
— Potser sí —li vaig respondre—. Però jo no em vaig sentir còmode.
Es va aixecar de la cadira i va venir a seure al meu costat. Amb un posat seriós em va dir:
—Hi ha dues coses a la vida del qual mai t'has de penedir: una és per demanar perdó i l'altre és per fer el ridícul.
Es va posar a riure i em va convidar a pujar al pic amb ells tot agafant-me per l'espatlla.

Nostàlgia

Avui, fa anys, em vaig enamorar de veritat per primera vegada. Recordo l'instant com si fos ara mateix. Era una dia humit i fred com avui i estàvem menjant castanyes abrigats tot posant les mans de tant en tant al foc d'un bidó vell i rovellat.

Podria escriure línies i línies d'aquell dia i de tots els que vindrien després però no fa falta; la majoria ja les he escrit.

I comparant aquell any amb aquest trobo que hi ha una coincidència absoluta i una divergència, també, absoluta. Va ser un any que em vaig sentir molt lliure i molt feliç. Com ara. Sóc lliure i feliç amb la mateixa intensitat. Per altra banda, actualment, no crec que sigui capaç d'enamorar-me. Potser l'edat hi va ajudar.

Línia de defensa

Primera part

En un planeta d'una estrella llunyana de la nostra galàxia, un grup de científics envia una nau espacial que si els càlculs no fallen arribarà al nostre sistema solar en cinc milions d'anys.


Segona part

L'observació espacial es troba en plena ebullició. Milers de científics busquen astres i qualsevol objecte d'arreu de la galàxia. La nau té una gran velocitat i en pocs mesos notarà la força de la gravetat de Júpiter. És prou petita perquè els telescopis de la Terra encara no puguin notar la seva presència però quan arribi prop de Júpiter es podrà detectar i serà l'esdeveniment més important de la història de la humanitat.

Un cometa al núvol d'Oort s'interposa a la nau espacial desintegrant-la en un instant. La col·lisió no fa variar la trajectòria del cometa. La primera línia de defensa no falla.

Caminar

Camino pel carrer a una velocitat alta com si fes tard quan en realitat només m'ho passo bé imaginant-me que sóc el vent al passar entremig de tothom. Em venen atacs de riure que intento dissimular i se m'escapen petites rialles. Cauen gotes i em mullo però no em preocupa i segueixo amb un somriure als llavis mirant a la gent i saludant a qui em coneix i a qui no si puc també.

Entre passa i passa descobreixo com enganxa viure així: sense preocupacions, sense obligacions, sense explicacions. De vegades somio una altra vida, i són somnis bonics i tendres però només és el meu cap que em transporta a mons fantàstics i irreals.

Fent veure que no me n'adono procuro posar els peus als tolls quan recordo el dia que per saludar-me em van posar la mà al pit. Una esgarrifança va resseguir tot el meu cos i, mentre dubtava si havia de fer dos petons, per instint, vaig fer una passa enrere. Li hauria fet una abraçada però un contacte massa llarg o massa intens hauria trencat l'encanteri que em protegeix de la resta del món.

Serenor

Aquesta entrada tractava de l'explicació i del sentit d'alguns dels meus textos.

Era una entrada buida, diàfana, línies i línies en blanc, paràgrafs sencers d'espais transparents, un text pur i cristal·lí com mai havia escrit.

Dues petites peces

Peça I
Quan tothom va començar a plorar jo reia. Mirava el cel i em sentia acollit en un món estrany que ningú sabia entendre. Ni tan sols jo, que tan havia pensat, tenia la mínima idea del seu sentit.

Les cares, les mans i els peus eren formes que van deixar de ser necessàries quan vaig deixar-me caure dins del temps. Vaig conformar-me en el no res on, per fi, era lliure.


Peça II
Escoltar Gesualdo quan treballo fa que la seva música i el meu codi s'entrellacin. La meva creativitat creix i apareixen peces que anhelaria veure en museus enlloc de servidors amagats en sales fosques i fredes del nord d'Europa.

Viure

Em sentia tan feliç que el temps es va estirar com un xiclet per oferir-me tots els seus detalls. Enganxat a ell vaig viure al Paradís des de la Terra.

Foc

Decideixo oblidar-te per sempre. Decideixo no mirar-te mai més als ulls. Decideixo no dir-te res ni molt menys arrencar-te un somriure. Ja no existeixo.

Passen les setmanes i la vida esdevé senzilla, afable. Que lluny em queden els dies que feien trontollar el meu confort en el silenci.

Des del final del carrer, després de l'alba, els teus cabells encesos pels raigs del sol em deixen atònit. Camines decidida i ens trobem a la porta. Jo, enlluernat, encara no t'he vist la cara.

La finalitat de la vida

La veritable finalitat de la vida és allò tan senzill que ningú creu en la seva resposta:

Jo

Una sola paraula, milions d'idees mal expressades.

La Mar

Una llàgrima s'escola pels meus llavis. No tanco els ulls, tinc por a ofegar-me. Et trobo a faltar, però qui sóc jo per demanar-te? Quin dret tinc si mai t'he conegut? Ja no recordo el gust que tenies, a la boca només tinc sal. Imagino un mar de tempesta, greu i ferotge, i des de la platja escolto el seu so per sentir confort.

Una tragèdia americana

Avui sí, encara que no vagi a dormir. Em trec les lentilles. Passejo buscant les ulleres mentre m'entrebanco amb les sabates escampades per tot el pis; suposo que hores d'ara ja no faré l'esforç d'agafar l'hàbit de desar-les, tard o d'hora me les he de tornar a posar. M'assec davant de l'ordinador:

Torno a llegir, després de deu anys, la novel·la Una tragèdia americana de Theodore Dreiser. Aleshores em va deixar fascinat. Recordo llegir i gaudir de cada paraula. Sé que no em va canviar la vida, ho pensava aleshores, però sí que em va fer reflexionar molt. Passen els anys i la vull tornar a llegir. Ara conec tota la història, ara tinc deu anys més. Cada paraula que llegeixo la palpo, la tasto. Són paraules aspres i amargues, difícils de digerir. A mesura que avanço se'm crea un nus a l'estómac. No entenc com em pot arribar a afectar tant. Tinc més experiència a la vida però tampoc tanta. Potser aquest entremig és part de la raó. Arriba un punt que cada paraula estreny amb força el meu cor. Els ulls se m'omplen de llàgrimes. Decideixo, a la meitat del llibre, fer una pausa d'unes setmanes pel bé de la meva salut.

Una altra part de les raons podria ser la identificació terrible que en alguns moments sento amb el protagonista. I no és en les situacions cabdals de la novel·la sinó en petits fets que em transporten a instants dels últims anys que fan adonar-me de com de cec vaig ser i de quan de mal vaig provocar. Em canviarà la vida ara? O l'oblidaré i tornaré a caure en els mateixos errors?

Suposo que no hi tornaré a caure, fa temps que vaig apartar-me de les temptacions que m'hi podrien portar. No ho vaig fer pas recordant el llibre, ho vaig fer per egoisme buscant la felicitat. Una felicitat que tinc clar que és coixa però durant aquest temps no he necessitat res més. Fins no fa massa. La crida a compartir la vida, tota la vida, des del cos fins a les paraules. No és arran del llibre, no li vull donar tots els mèrits malgrat se'ls mereixi, és arran del temps. Però de tot això en parlaré un altre dia.

Ossos de peluix

En un dels meus somnis a mitja nit ens transformem en ossos de peluix més alts que els blocs de pisos que ens envolten. Som de color marró clar i molt suaus. Ens trobem a Andorra i hem d'anar a Solsona on amb violència farem caure una paret de formigó d'un auditori que fan un concert. És la segona incursió que fem, la primera va ser fàcil ja que no vam sortir d'Andorra. A mig camí veiem llums dels edificis de Montserrat. Tenim por que ens descobreixin. Ens deixem caure al costat de l'església i veiem com els ossos cauen des de lluny a una velocitat més lenta però lògica tractant-se d'ossos de peluix. Més tard, fent rotllana al voltant d'un petit foc, els investigadors ens ensenyen els fils d'una tecnologia estranya preguntant si sabem d'on ve. Em sorprèn la seva suavitat i elasticitat.

Batecs

No voldria cridar a la llum de la tarda ni cantar quan surti el sol.
Quan les cares es difuminen el carrer esdevé feixuc i viscós.
Po-por po-por po-por, batega amb alegria.

El fum que ha de venir fa de bufanda i m'estreny cada dia més.
La guspira s'apaga deixant-se caure entre els meus dits.
Po-por po-por po-por, batega d'alegria.

A l'abisme

I
I doncs?
I la
I és
I només
I tu
I jo
I ell
I ella
I potser
I a més a més
I aleshores
I al final
I encara
I quan
I
I
I...

I el so relatiu

Avui, després de forces mesos, el gran poeta Poeta del Mató presenta la seva última obra. Jo no en tinc ni idea per tant no jutjaré ni intentaré entendre el que ha de sortir.

I
La figura famèlica i
desemparada intenta comprendre i
mor entre la solitud del bosc.


El so
La força és brutal quan el meu cos s'afina amb les hores mentre la resta es transforma en una dissonància freda.


Relatiu
A mesura que la llum s'abraona
reculo per no topar amb el temps.
Jauré al confort de la vida amb un somriure plàcid tot esperant l'escomesa.


Poeta del Mató

Al Núvol

Aquest bloc de notes té visites de qualitat. Siguem francs, en té poques però no em sap greu, millor qualitat que quantitat. Tot i això no deixaré d'anunciar que m'han publicat un conte en motiu del Premi Núvol de Contes 2018. Èxit absolut!

Deixo aquí l'enllaç per si de cas algú hi vol fer una ullada:
https://www.nuvol.com/opinio/segona-part/

Línia recta

Un punt a l'horitzó i un túnel de por sota el sol que abrasa. La respiració és feixuga i el cor batega frenètic. Les cames, d'una aparença forta, tremolen a cada pas. Massa dèbil per saludar segueix endavant distret. Posa la clau al pany amarat de suor freda. Entra i puja corrents les escales per arraconar-se fins tornar a sentir-se un mateix.

xxxxxx
       xxxx
            xxx
               xxx
                  xx
                    xx
                      x
                       x
                         t
                           .
                             .
                                 .

Eclipsi

Buscant una relació a simple vista inexistent d'uns fets que van ocórrer ara fa uns vuit anys i mig, i mig perquè si repeteixes "i mig" moltes vegades, com tot, s'aliena, enllaço números per entendre les variables que ens han portat fins aquí.

El catorze, amb sonoritat que abans odiava i que ara esquivo per no sentir esgarrifances. Un número amb ferros.

El quatre, el vint-i-quatre, el trenta-cinc... El sis i l'u. Sis u.


I ara, per salvar la situació, una cosa completament diferent. Un nou tema que a ningú, o gairebé ningú, li interessa:

Fa poc més d'un mes una aplicació per escriure codi, caràcters aglomerats sense sentit que fan que el món actual funcioni, va ser actualitzada. Aquesta aplicació s'anomena Eclipse. Suposo que per alguna raó de màrqueting, o per l'afany d'anomenar-ho tot, i em sembla molt bé, les actualitzacions d'aquesta aplicació també tenen nom i de manera molt encertada estan relacionades amb l'astrofísica. Hi ha hagut noms com ara Kepler, Juno, Mars, Oxygen, etc. L'última versió es diu Photon. Photon que, gràcies al meu alt nivell d'anglès i al diccionari català-angles/anglès-català, vol dir fotó. I un fotó és la partícula elemental responsable de la radiació electromagnètica el qual la llum en forma part. Ja que estic en definicions, un eclipsi és un fenomen astronòmic on la llum procedent d'un objecte celeste és bloquejada per un altre.

Mal son

Fa cosa d'una setmana vaig tenir un dels pitjors somnis que he tingut mai. Només deixaré escrit el final sense explicar de què anava on qualsevol interpretació sense saber la resta serà errònia. Espero que amb el temps es dilueixi i quan torni a llegir aquestes paraules no em causin l'angoixa que sento encara ara:

Vaig adonar-me del que m'havien fet i vaig sortir de casa tremolant. Hi havia gent per tot arreu que no era capaç de mirar. El terra era ple de gots i de papers del que devia ser una gran festa. Entre els cotxes mal aparcats n'hi havia un d'alta gamma del tot destrossat. Coneixia el seu propietari i si no fos pel meu estat de xoc me'n podia alegrar. Vaig allunyar-me buscant els carrers més solitaris i vaig plorar desfet sabent que potser mai més em recuperaria.

Aleshores va ser molt real però vistos des de la consciència tenia fets massa absurds. Agraeixo, però, que només fos un somni.

Fins la propera

Assegut en un puf d'una comoditat extrema em dius hola. No t'aixeques, el puf no et deixa. Si fos el revés jo tampoc m'aixecaria. I així és com et conec.

Ara, des de la distància, per la por a caure a l'abisme del silenci entre la remor de la gent, aixeco la mà i et dic: fins la propera.

El company de feina

Recordo la història d'un company de feina que al rebre els resultats de la revisió mèdica anual per dins pensava: "Que m'hagin trobat una malaltia irreversible!". Però tenia una salut normal, res destacable per la seva edat. En qualsevol cas no tenia cap mal. Decebut va treballar tot el dia amb el cap cot i jo, amoïnat pel seu posat trist, vaig preguntar què li passava. He de reconèixer que vaig pensar que era socialment ben acceptat preocupar-se per la seva cara trista i també que potser així rendiria més i no ens endarreriria a tot l'equip. Em va parlar del problema de la revisió mèdica i, sense escoltar-lo massa, vaig dir-li que amb el temps tindria el que volia. Crec que no van ser les paraules que esperava sentir però no anaven mancades de raó. Un any més tard moria d'un càncer fulminant. Quan ens va avisar que deixava la feina per la malaltia li vaig recordar que finalment havia aconseguit el seu somni. Em va intentar girar la cara però ja començava a ser massa dèbil i lent. I ves, què voleu que us digui, amb companys així com es pot treballar?


Deixo aquí com he començat a escriure això perquè ho trobo del tot absurd. Ho titularé "Com obrir una porta". He obert l'editor de text i he començat a escriure el següent sense tenir cap idea de què dir:
És un fet que m'ha obert la gana. Un fet deixat estar.

I punt. I punt i punt. I un ou, per suposat. No entenc res però és així com mica en mica tot va sortint de la punta dels meus dits. Qui ho tria? Jo? La meva consciència, o més ben dit, el meu subconscient? Les paraules apareixen una rere l'altra sense cap mena de sentit, sense por a estroncar-se. On és la vida? Què? On és el final? Ara recordo la història d'un company...

Abric

Volia trobar la fam però vaig descobrir melodies que me la van prendre quan gairebé la tenia a tocar. Elles m'omplien i em satisfeien embolcallant tot el món. Melodies antigues, càlides i fortes. Melodies que alliberen l'ànima i se l'emporten als confins de la terra. Fins i tot els dies més freds em donaven abric.

Melodies mecàniques que recorden els autòmats del segle XVIII.

Metamorfosi

La boira es dispersa i desapareix sense deixar rastre.

Em pregunto què se n'ha fet d'aquelles de converses llargues i divertides, de les passejades als molins on mai vaig gosar fer res. Potser em vaig equivocar, potser havia de ser així; era feliç amb la teva amistat. Em vaig esvair. Recordo escenes estranyes i disperses, crits i discussions que m'allunyaven cada cop més de tu. No te'n vas adonar perquè no vaig ser capaç d'explicar-t'ho aleshores. Ni tampoc ho sóc ara. Els meus silencis cada cop més espaiats o les negligències empeses per circumstàncies que no sabia afrontar segur que van ajudar a oblidar-me.

La resposta doncs és clara: ja no en queda res. Si ens creuéssim pel carrer em faria por saludar-te, sé que em trencaria i no seria prou fort per no plorar. T'hauria de demanar perdó per tantes raons que volent sortir totes de cop es farien un nus a la gola.

Potser em vas dir massa pel nom d'aquell animal lleig i llefiscós que ara m'hi he transformat. És tan repugnant que ningú gosa mirar-lo, ni tan sols trepitjar-lo.

Llibertat

Si pogués trobar el tronc que fa tants anys vaig perdre saltaria per les muntanyes gelades, volaria entre les valls i et faria ballar. Les parets altes de formigó serien flors a la vora del camí i la nit correspondria a les estrelles.

Vaig trencar la línia del somni i ara visc perdut sense conèixer la realitat. Quines imatges són certes? Unes i altres es barregen i em maregen.

Vull dir t'estimo i ser lliure quan t'ho digui.

Bicicleta, natura i jo

Anar a dormir quan s'ha post el sol tot escoltant els petards de la plaça. Anar a dormir amb unes ganes boges que torni a sortir. Llevar-se amb els seus primers raigs i els crits d'agonia d'un cos que desitja quedar-se al llit fins al migdia. Sortir al carrer i envoltar-se del silenci d'una ciutat que descansa la revetlla. Pujar sobre la bicicleta i viure cinc hores al seu damunt envoltat de natura.

Felicitat: f. [LC] [FS] Estat de l’ànim plenament satisfet. Bicicleta, natura.

I jo.

Només tenia una preocupació que em venia de tant en tant, només quan el camí era prou senzill per permetre que el meu cap viatgés cap a altres bandes: Una decisió a prendre.

Fent ús del mateix mètode de les sortides amb bicicleta cap a cap lloc en concret on el camí es construeix a cada pedalada formant un recorregut únic, vaig deixar que la decisió es construís de la mateixa manera. I sense fer cap mena d'esforç la decisió va prendre forma a mesura que els kilòmetres anaven passant.

Podries pensar que era una decisió cabdal a la meva vida. Doncs resulta que no massa. Era decidir a on anava de viatge. Les meves preocupacions, com pots veure, són del tot intranscendents.

Riu

El riu baixa desbocat des de les fonts de les muntanyes. Per allà on passa arrossega arbres, roques, ponts i bestiar. L'embassament calma durant una estona un cabal desmesurat. Després de saltar la presa, el riu afronta una etapa més plàcida malgrat les inundacions de camps i pobles que deixa al seu pas. Al final s'ajunta amb un altre riu que, indiferent al seu curs, alegra amb aigua fresca un afluent marcat per una gran destrucció.


I ara una cosa completament diferent?

On t'havies posat? Quant t'he vist he patit un micro-atac-de-cor. Un dia d'aquests t'hauria de preguntar si vols venir a prendre una copa amb mi. Però és que sóc tan estrany... No sabria què demanar. No voldria prendre ni alcohol ni cap refresc que porta massa sucre. Un te? O unes herbes... potser unes herbes sí. I si no t'agraden? I si vols fer un gelat? I si volguessis anar d'excursió per aquí a la vora? Per a mi seria la millor opció ja que no hauria de prendre res. I si em dius que no? Ho veus? Penso tant que estic condemnat.

Més u, zero zero tres tres

Suposo que serà llarg. No espero que ningú s'ho llegeixi, ho faig per a mi. Per a mi i amb la vaga esperança que amb el temps agafi sentit.

Seguint amb el preàmbul, aquest any vaig tard, dotze dies tard. El dia setze del mes passat vaig sortir corrents de la feina, vaig posar-me la indumentària de ciclista i vaig anar a fer una volta curta cap a un petit turó, muntanya, prop d'on visc. Estrenava canvis a la bicicleta i estava entusiasmat, vaig passar per pistes i corriols abans de fer front a una pujada curta però intensa que em feia cert respecte. Em sentia força cansat de tot el dia a la feina, no tenia el cap fresc que tinc quan surto els matins i notava que bicicleta i jo no anàvem junts. Però la pujada va ser fàcil, més suau del que esperava. Vaig oblidar de seguida totes les pors i vaig córrer pels camins de la carena que duen fins a una església i un castell que només té quatre parets. Des de dalt de la muntanya hi ha una molt bona vista de tota la ciutat i els pobles del seu voltant i deixant perdre la vista fins a l'horitzó vaig seure i vaig relaxar-me uns minuts abans de tornar a pujar a la bicicleta.

Anava llançat, havia agafat un camí que baixa fent ziga-zaga cap a l'altra banda de la carena i tenia previst anar a pujar algunes rampes dures per corroborar que la modificació de la bicicleta havia sigut un gran encert. Era d'hora i potser després encara tindria temps per buscar algun corriol abans de tornar a casa. Estava al final de la baixada i vaig veure el trencall cap a les rampes. Sempre me'l salto i he de parar i recular cada vegada però aquest cop l'agafaria directament. Anava força ràpid però encara tenia metres per frenar i girar cap a l'esquerra. Pensava en el trencall quan de cop i volta, sense saber com, vaig veure el manillar girat noranta graus. La caiguda era imminent i forta. Vaig volar enganxat a la bicicleta i vaig parar el cop amb l'omòplat. El dolor va ser molt intens i no sé quanta estona vaig estar-me tirat a terra. Vaig veure sortir un noi amb bicicleta del trencall. Crec que em va trobar cridant. Jo em volia aixecar però no era capaç de mantenir-me dret. Me'l vaig trobar al davant i em deia que estigués tranquil, que no provés d'aixecar-me. Recordo que li vaig preguntar com es deia però no recordo el seu nom. Va treure unes galetes que em van revifar i vaig demanar-li que m'ajudés a pujar a la bicicleta. Ja no volia fer ni rampes ni corriols. Pensava en tornar i oblidar la caiguda. Suposo que es devia preocupar i em va guiar un bon tros direcció a la ciutat. Segurament no hauria pogut arribar enlloc sense ell. Estava marejat i el seguia d'esma. Al final, no sabria dir quan, li vaig dir adéu, ell va seguir per un camí i jo, amb punxades constants a l'espatlla, vaig aconseguir arribar a un poble on, esgotat, vaig trucar per demanar que em vinguessin a recollir.

L'espera llarga d'urgències no va existir però tot i això vaig estar unes tres o quatre hores allà dins. Un accident de moto tenia la unitat de traumatologia ocupada al quiròfan i em van deixar en una sala mig despullat força estona. Vaig poder sentir amb molta calma l'efecte que fa un simple antiinflamatori que de mica en mica va anar alleugerint el mal. El diagnòstic final va ser un omòplat, l'esquerra, trencat, i el remei una immobilització de tres setmanes que m'ha portat a tenir uns dies fàcils i tranquils amb totes les comoditats que em podia imaginar. He viscut com un rei preocupat només per curar-me, i d'això el cos tot sol ja ho ha fet. M'he dedicat a llegir.


Més u

Acabo d'esborrar tot el que havia escrit. Parlava de la feina, de l'esport, de viatges... Ja estic pensant en del proper. Podria parlar de com visc, de com dono l'esquena a molta vida social i de com així mai tornaré a tenir parella o jo què sé. La veritat és que he perdut molta pràctica en les habilitats socials. Avorreixo les converses que no van enlloc, les converses sense substància que adormen la ment. De política no puc dir res, la resta en sap molt més que jo. Sí, ha sigut un any dels bèsties en aquest tema i la meva posició és la natural per la meva condició. Parlaria de literatura però el meu entorn o bé no llegeix o bé s'ho amaga. Parlaria de música però no tinc una opinió coherent. Parlaria de física i astronomia des de la meva ignorància però no sé amb qui. Parlaria de trencaclosques i de bicicletes, bé, de bicicletes i esport ja ho faig com també parlo a la feina del meu "hobbie" principal, més que res que coincideixen, sense caure però en l'addicció al treball. O també podria callar. I és en aquest punt on em sento tan còmode. M'agrada el silenci. El necessito per viure. Sóc feliç així i m'ha costat anys en veure-ho. De vegades, quan parlo massa, em sento estrany. Tot plegat es podria tractar de manera eficaç.

Fins aquí, no tinc més temps. Vaig a un concert. No, això és vida social!

Alerta

Encegat per una reacció en cadena que es descontrola i ho podria deixar tot desolat, busco les conseqüències per tallar de soca arrel una detonació imminent. Tremolo, el moment és crític.
Conseqüències.
Conseqüències.

El grau d'alerta baixa, la reacció en cadena ha estat aturada, la radiació encara es troba per sobre del nivell de seguretat però s'espera que en les pròximes hores comenci a estabilitzar-se.
Conseqüències.
Conseqüències.

Si pogués enfonsar el cap als teus cabells hi faria una capbussada i hi nedaria fins a trenc d'alba.

Àncora

Vaig sentir la força de les seves mans una matinada de principis d'hivern. En aquell moment una àncora de cinc tones sortia del meu cos rebentant la meva panxa. I els budells, fent de cadena, m'hi van fer presoner.

He estat hores, dies, pensant en aquesta entrada. Havia de començar més o menys així: Aquesta va per tu encara que sé que no em llegeixes. Volia que fossis l'última però suposo que sempre quedarà algú... I al seure davant la pantalla, sense demanar permís, han sortit unes altres paraules que em costen bastant d'entendre. Suposo doncs que hauré de posposar tot el que volia dir.

A més a més, poso punt i a part perquè al món real he fet punt i a part però al tornar a la pantalla han canviat els plans, abans que res hauria de fer un esforç per trobar la llista de persones a dedicar un record instantani, de menys d'un minut, que han provocat canvis a la vida. Del no res a l'eternitat. La meva eternitat. El no res per a mi no és temps. Tu, jo. Som eterns en diferents fases, amplituds o freqüències. I no prenc drogues, potser ha arribat l'hora.

Una llista, quants anys deu tenir? I va i algú s'entesta en limitar-la, en fer veure que és cosa d'adolescents. I jo, clic, m'apago quan sento pressió a la bombolla. Sí, tot seguit sense gairebé respirar he saltat de context. Algú em podria explicar per què amb una pressió tan baixa em puc apagar? Ara ve l'estiu i no em podré amagar més sota els llençols. Per la calor. Ara ve quan he de fer veure que no m'apago, esgotant la meva ment. O bé em puc apagar sense remordiments. Fent la meva, seguint amb la meva transformació a papallona o a ratpenat. Crec que no faig mal fet. Maleït clixé. Sento odi però la seva definició mana i no tinc dret a no utilitzar-la.

Buscar errors de la llengua. Les llengües tenen errors i molt sovint són provocats per la manca de coneixement de qui l'utilitza. Però de qui és la culpa? És massa complexa per a la nostra societat? Potser caldria fer una versió cada sis mesos arreglant, apedaçant i millorant. La versió de primavera i la versió de tardor, per exemple. La gent, emocionada, comentant l'última versió i fent debat dels seus canvis i novetats, repudiant i fent mofa dels qui parlen amb la versió antiga: Beh, encara parles amb el català tardor.17. O anar a fer uns tràmits a l'administració un 21 de març i que no t'entenguin, o no vulguin, perquè ja parlen la nova versió i a tu t'ha fet mandra mirar-la quan estaves prenent el cafè. Ets incompatible, et dirien.

Aquest any m'han regalat un llibre: A Beginner's Guide, Sixth Edition. No està pas malament. No tenia previst ser receptor de cap regal i em va fer il·lusió. Val a dir que fa cosa de pocs mesos em vaig comprar i llegir el llibre The Complete Reference, Tenth Edition. Un llibre apassionant. No repudiaré el regal. Em sé la trama però me'l llegiré igualment.

Osti que llarg.

Trobada

Una nit de voltes entre l'aspror dels llençols deliro i confonc l'abisme i la foscor. Pujo tot sol a la muntanya i coincidim. Tu sempre tan lluny, jo sempre amagat. Tants anys sense veure'ns, que estranya que és la conversa, però els silencis, llargs, ens reconforten. Em dius que no busqui lloc per dormir que em puc quedar a l'apartament que tens llogat. El teu cos nu m'embriaga i alhora sento la por de l'endemà que ens durà per camins distants. Quan ens tornem a trobar serem vells. Vull recordar-te cada dia.

Crisàlide

Sento la crida. Quan de temps ha passat des de l'última vegada? Llavors, m'ho sembla a mi, tot era més senzill. La sento de lluny entremig del xivarri de tantes veus parlant-me alhora. Una m'aferra a terra deixant-me sense alè. Una altra no em vol i temo el dia que les dues es posin d'acord. N'hi ha que fan xicles aguts, només per molestar. Rebo la crida amb escepticisme. Aquesta vegada no vull que quan em facin a bocins la crida em traeixi altra vegada. (Deu ser aquesta primavera de merda)

Surt el sol. I jo, al carrer, m'amago perquè no vull que em vegi. I a qui li dic que no el suporto? Aquest que m'enlluerna i s'escola per les parets que cremen i em fereixen. De vegades, a les nits, em desperta i jo, suat, ofego un crit entre els llençols i estiro el braç al no res. El sol aquest any ha sortit massa. (Maleït temps)

En aquest combat sóc el meu adversari. El premi és tot allò que ens farà millors i grans guanyadors de la vida. Caic al parany de l'auto-jo i em molesta. Però no defalleixo en la lluita que em té aïllat. Avui, per avisar que estic viu, surto un moment de la crisàlide. No tinc gens clar què sortirà de mi, ara mateix sóc una larva blanca amb unes protuberàncies al llom que sembla que em vulguin esquinçar la pell. Els meus ulls s'entelen i aquest maleït (temps... collons, vull que deixi de ploure d'una puta vegada, que sí, que és molt bo per la terra, però jo no duraré tant com ella i necessito el bon temps com l'aire per respirar) compartiment massa petit em té mig ofegat. Però vull arribar al final. Vull ser una papallona, o un rat-penat, o el mateix amb un coneixement que dobli el que tenia no fa ni un mes. Si ho digués tot explicaria també que em sento molt afortunat però aquestes coses jo no les explico. (Anticicló, on ets?)

Serra

Una mà reposa al meu pit. La tallo amb molt de compte de no fer-me mal.

Giro el cap a banda i banda. El silenci i la calma regnen des de fa mesos i m'agrada. Potser algun dia la por tornarà a decorar-me. Ara, però, m'embolcalla la solidesa de la llibertat, de la felicitat treballada amb calma i constància. A mig camí em trobo amb paranys que volen arrencar les meves cames. Sóc jo mateix que les poso i avanço fent cercles. Sóc mesquí i el que és pitjor, de vegades ho gaudeixo. La recerca de la llibertat entesa per un ignorant superb agafa rutes estranyes i solitàries. Però no és això el que vull? On és la meva salvació? Existeix? Fa poc els meus dits van sentir l'espurna del contacte d'uns estranys. Vaig tallar-los amb molt de compte de no fer-me mal abans que m'arribessin a conèixer.

Si tu m'estimes

Si tu m'estimes,
guarda els meus manaments
i jo pregaré al Pare.
Ell et donarà confort
i caminarà al teu costat per sempre.

Si tu m'estimes,
envolta't d'alegria
i procura ser feliç.
El sol t'escalfarà l'esquena
i et guiarà fins al capvespre.

Si tu m'estimes,
deixa al passar un somriure
que jo te'l tornaré.

I ens sentirem afortunats
al saber que ja no ens cal res més.

Extrems

I

Podria parlar de la vida, de la meva vida i de com l'entenc. Podria parlar de com supero els meus obstacles i les meves pors. Podria parlar de les meves creences sobre l'existència i la pròpia consciència. Podria parlar d'això i molt més des del desconeixement absolut de la realitat.

Però ningú li interessa el que jo pugui dir ni jo sóc capaç de dir-ho.

Seré un expert de la meva matèria, un boig que no para d'estudiar per ser el millor. No pas per fer créixer la supèrbia sinó per trobar la perfecció en allò que faig, sense importar-me la resta, només perquè m'agrada. Detesto la mediocritat i com que sóc un mediocre estudio i treballo en una cursa interminable per obtenir el coneixement que m'acosti a l'excel·lència.

Les meves paraules en aquest punt són roques inamovibles.

Aleshores em pregunto, per què hi ha aquest abisme? Per què no tinc dret a parlar i, per altra banda, el que jo expresso és gairebé un dogma de fe? Els extrems em maten.


II

Estic cagat de por, no tinc ni idea si ho podré fer. M'agradaria sentir-me acompanyat però els nostres temps no quadren. Ahir va ser culpa meva i aquesta culpa ha portat inevitablement a la teva d'avui. Aniré tot sol amb la incertesa de no trobar a ningú que als moments més difícils posi la seva espatlla. Me la posaré jo, com sempre, perquè així m'ho he guanyat, perquè quan tocava no hi era, perquè se suposa que quan hi hagués sigut hauria hagut de parlar.

De la meva boca no surten mai paraules que jo vulgui dir, m'atropello i no puc pensar, el meu cap comença a córrer i trec sons que no estan sincronitzats. M'equivoco de paraules i de frases, els batecs del meu cor s'acceleren i perdo la noció de l'espai i del temps.

I ara callo i m'escapo, per mi, per tothom. Callo per no sentir l'angoixa que em destrueix.


III

Potser podria fer entrades diferents per eixamplar el nombre, o per mantenir viva la flama. Porto mesos intentant llegir una pila d'entrades i no puc. No és culpa de les entrades en sí ja que si no fossin interessants ja no serien a la pila, tinc altres prioritats, sovint més absurdes i menys interessants que llegir texts de no més de cinc minuts. No espero doncs que ningú llegeixi el que escric, i, per tant, potser no caldria publicar-ho. Però hi ha aquell cuc, aquelles pessigolles estranyes que m'obliguen a prémer el botó "Publica". No sé què espero a canvi, de raons en tinc moltes, però cap és definitiva. Ara que hi penso, és possible que siguin la suma de totes.

L'home armer

I
Recordo l'armer que cada nit plorava desitjant un món de pau. Un dia vaig dir-li que ja havia treballat prou a la seva vida, que era moment de descansar i passar els últims anys amb la família.
- Has fet suficient diners, ves a viure vora el mar i gaudeix de la seva tranquil·litat.
Es va entristir i em va dir:
- M'he passat tota la vida treballant, no sé com és la vida sense el meu taller on he forjat les armes pels teus combats.
- He sigut home armat i temut arreu, crec que jo també descansaré.

II
Va treballar tota la vida a l'escorxador. Ferm defensor del dret dels animals, vegetarià convençut, no va ser mai prou fort per renunciar a l'única feina que sabia fer i que li donava de menjar.

III
Vaig néixer vuitanta anys més tard del que hauria volgut. Renunciar a la tecnologia, als grans avenços científics que em permeten tenir una vida fàcil, sense preocupacions. Veure els anys de canvi, de desconcert i de por. Ens tornem esclaus de nosaltres mateixos, ens coneixem tan bé que hi juguem en contra nostra per ocultar-nos els anys de canvi, de desconcert i de por.

IV
Aquest punt és un afegit on no es preveu res. Correccions i paraules refetes és l'únic que hi he permès. Puc trobar la pau en les parets de color groc. Un groc pàl·lid que durarà potser tres anys, potser algun més, no depèn de mi. Em llevo i desitjo passar fred i dolor, però sóc feliç tot sol pujant la muntanya. Sempre descobrint camins nous que no sé on em portaran però tots acaben tornant-me a casa. Dono les gràcies perquè sigui així i em sento afortunat de tenir la vida que tinc.

Pa

I
Cares. Davant del mirall trec la meva cara. M'espanto i entenc les seves cares de comprensió i resignació.

II
Mirades. Ahir vaig veure una mirada que em va semblar d'odi profund. Anava dirigida a mi i vaig apartar els ulls de seguida. Vaig pensar que eren idees meves i que aquell odi me l'havia inventat. Vaig seguir absent viatjant dins la meva imaginació fent veure que feia cas al que passava al meu voltant però, per por, no vaig tornar a mirar més aquells ulls.

Pa
Somio una festa en un palau noble. Som un grup molt nombrós que celebrem algun esdeveniment que ja no recordo. L'ambient és carregat i fa força calor però no ens preocupa i anem parlant i menjant canapès. La festa s'anima i cada vegada hi ha més crits. Uns quants comencen a jugar fent-se petites empentes que a poc a poc van augmentant la seva intensitat. És un joc violent i em sento incòmode. Vull sortir i marxar cap a casa. No recordo si dic adéu a algú i em trobo baixant la gran escalinata. Veig gent que, rient, cau avall per l'ull de l'escala. Esquivo gent que es pega i s'esgarrapa i que em pregunten si vull jugar. Alguns treuen espases de fulla molt fina i veig com es travessen els cossos tacant de sang les camises. Surto al carrer i alguns pocs també juguen a aquest joc terrible, suposo que són de la festa. Sento que em criden, és una noia amb una espasa que diu que vol jugar amb mi. Jo, pres pel pànic, m'intento escapar, entro en un corraló i em trobo grans pans de color groc. N'agafo un amb la idea de defensar-me i torno cap al carrer principal per córrer cap a casa. La noia de l'espasa i altres que parlen tranquil·lament en un racó em retreuen que agafi el pa. Es veu que és per un concert i seria una desgràcia que per culpa d'haver-me emportat un pa no el poguessin fer. Em desperto.

L'expansió distorsionada dels records

Aquesta entrada, mereixedora d'una sortida digna, esdevindrà una ruta estranya a través del temps i els seus records.

Tot comença amb una música alegre que acaba donant pas a una melodia melancòlica canviant el text original. Unes setmanes remenant imatges i acabar confirmant que l'expansió accelerada de l'univers és degut a una matèria fosca que envolta, que sí que té nom i és ben coneguda malgrat els entesos no són capaços de trobar-la.

Segueix amb una història sobre la miopia on dona raons distorsionades del carrer i la seva gent. Una història que ningú escriu ni s'espera que sigui escrita. Es perd per sempre.


I fi.

Quina sortida més poc reeixida.

Tot és perfet

Aquestes paraules. Les llegeixes en un present fictici. Els teus ulls han rebut la imatge i l'han enviat cap al teu cervell. Allà s'ha processat amb un temps molt curt que ha interpretat el text. Un temps, malgrat sigui molt curt, que et fa viure inevitablement en el passat. Tot és el passat. I si t'enganyes dient que el moment d'interpretar dels nostres sentits ens marquen el propi present, el que veus, sents, olores o toques és quelcom que s'ha fet en anterioritat. És fàcil entendre que passar els dits sobre una paret rugosa no ens mostra la rugositat del present, sinó d'una paret aixecada en un altre moment. El so, la llum... tot el que t'arriba al teu cos és el passat. Potser un passat tan curt que no podem apreciar, però, al cap i a la fi, és passat.

"Viu el present", et diuen. Però si la veu que has sentit ha hagut de viatjar per l'aire fins a arribar a les teves orelles. Quina incoherència.

Ara bé, viu el passat, viu-lo amb ganes i amb alegria. Viu el passat més proper que les lleis de la física que regeixen l'univers i el teu propi cos et permetin!