Recordo la història d'un company de feina que al rebre els resultats de la revisió mèdica anual per dins pensava: "Que m'hagin trobat una malaltia irreversible!". Però tenia una salut normal, res destacable per la seva edat. En qualsevol cas no tenia cap mal. Decebut va treballar tot el dia amb el cap cot i jo, amoïnat pel seu posat trist, vaig preguntar què li passava. He de reconèixer que vaig pensar que era socialment ben acceptat preocupar-se per la seva cara trista i també que potser així rendiria més i no ens endarreriria a tot l'equip. Em va parlar del problema de la revisió mèdica i, sense escoltar-lo massa, vaig dir-li que amb el temps tindria el que volia. Crec que no van ser les paraules que esperava sentir però no anaven mancades de raó. Un any més tard moria d'un càncer fulminant. Quan ens va avisar que deixava la feina per la malaltia li vaig recordar que finalment havia aconseguit el seu somni. Em va intentar girar la cara però ja començava a ser massa dèbil i lent. I ves, què voleu que us digui, amb companys així com es pot treballar?
Deixo aquí com he començat a escriure això perquè ho trobo del tot absurd. Ho titularé "Com obrir una porta". He obert l'editor de text i he començat a escriure el següent sense tenir cap idea de què dir:
És un fet que m'ha obert la gana. Un fet deixat estar.
I punt. I punt i punt. I un ou, per suposat. No entenc res però és així com mica en mica tot va sortint de la punta dels meus dits. Qui ho tria? Jo? La meva consciència, o més ben dit, el meu subconscient? Les paraules apareixen una rere l'altra sense cap mena de sentit, sense por a estroncar-se. On és la vida? Què? On és el final? Ara recordo la història d'un company...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada