dijous, 20 de setembre del 2018

Una tragèdia americana

Avui sí, encara que no vagi a dormir. Em trec les lentilles. Passejo buscant les ulleres mentre m'entrebanco amb les sabates escampades per tot el pis; suposo que hores d'ara ja no faré l'esforç d'agafar l'hàbit de desar-les, tard o d'hora me les he de tornar a posar. M'assec davant de l'ordinador:

Torno a llegir, després de deu anys, la novel·la Una tragèdia americana de Theodore Dreiser. Aleshores em va deixar fascinat. Recordo llegir i gaudir de cada paraula. Sé que no em va canviar la vida, ho pensava aleshores, però sí que em va fer reflexionar molt. Passen els anys i la vull tornar a llegir. Ara conec tota la història, ara tinc deu anys més. Cada paraula que llegeixo la palpo, la tasto. Són paraules aspres i amargues, difícils de digerir. A mesura que avanço se'm crea un nus a l'estómac. No entenc com em pot arribar a afectar tant. Tinc més experiència a la vida però tampoc tanta. Potser aquest entremig és part de la raó. Arriba un punt que cada paraula estreny amb força el meu cor. Els ulls se m'omplen de llàgrimes. Decideixo, a la meitat del llibre, fer una pausa d'unes setmanes pel bé de la meva salut.

Una altra part de les raons podria ser la identificació terrible que en alguns moments sento amb el protagonista. I no és en les situacions cabdals de la novel·la sinó en petits fets que em transporten a instants dels últims anys que fan adonar-me de com de cec vaig ser i de quan de mal vaig provocar. Em canviarà la vida ara? O l'oblidaré i tornaré a caure en els mateixos errors?

Suposo que no hi tornaré a caure, fa temps que vaig apartar-me de les temptacions que m'hi podrien portar. No ho vaig fer pas recordant el llibre, ho vaig fer per egoisme buscant la felicitat. Una felicitat que tinc clar que és coixa però durant aquest temps no he necessitat res més. Fins no fa massa. La crida a compartir la vida, tota la vida, des del cos fins a les paraules. No és arran del llibre, no li vull donar tots els mèrits malgrat se'ls mereixi, és arran del temps. Però de tot això en parlaré un altre dia.
Creative Commons License