Caminar

Escrit per Peix - dissabte, 20 d’octubre de 2018
Camino pel carrer a una velocitat alta com si fes tard quan en realitat només m'ho passo bé imaginant-me que sóc el vent al passar entremig de tothom. Em venen atacs de riure que intento dissimular i se m'escapen petites rialles. Cauen gotes i em mullo però no em preocupa i segueixo amb un somriure als llavis mirant a la gent i saludant a qui em coneix i a qui no si puc també.

Entre passa i passa descobreixo com enganxa viure així: sense preocupacions, sense obligacions, sense explicacions. De vegades somio una altra vida, i són somnis bonics i tendres però només és el meu cap que em transporta a mons fantàstics i irreals.

Fent veure que no me n'adono procuro posar els peus als tolls quan recordo el dia que per saludar-me em van posar la mà al pit. Una esgarrifança va resseguir tot el meu cos i, mentre dubtava si havia de fer dos petons, per instint, vaig fer una passa enrere. Li hauria fet una abraçada però un contacte massa llarg o massa intens hauria trencat l'encanteri que em protegeix de la resta del món.
 

0 comentaris.

Alguna cosa a comentar?