dissabte, 14 d’abril del 2018

Crisàlide

Sento la crida. Quan de temps ha passat des de l'última vegada? Llavors, m'ho sembla a mi, tot era més senzill. La sento de lluny entremig del xivarri de tantes veus parlant-me alhora. Una m'aferra a terra deixant-me sense alè. Una altra no em vol i temo el dia que les dues es posin d'acord. N'hi ha que fan xicles aguts, només per molestar. Rebo la crida amb escepticisme. Aquesta vegada no vull que quan em facin a bocins la crida em traeixi altra vegada. (Deu ser aquesta primavera de merda)

Surt el sol. I jo, al carrer, m'amago perquè no vull que em vegi. I a qui li dic que no el suporto? Aquest que m'enlluerna i s'escola per les parets que cremen i em fereixen. De vegades, a les nits, em desperta i jo, suat, ofego un crit entre els llençols i estiro el braç al no res. El sol aquest any ha sortit massa. (Maleït temps)

En aquest combat sóc el meu adversari. El premi és tot allò que ens farà millors i grans guanyadors de la vida. Caic al parany de l'auto-jo i em molesta. Però no defalleixo en la lluita que em té aïllat. Avui, per avisar que estic viu, surto un moment de la crisàlide. No tinc gens clar què sortirà de mi, ara mateix sóc una larva blanca amb unes protuberàncies al llom que sembla que em vulguin esquinçar la pell. Els meus ulls s'entelen i aquest maleït (temps... collons, vull que deixi de ploure d'una puta vegada, que sí, que és molt bo per la terra, però jo no duraré tant com ella i necessito el bon temps com l'aire per respirar) compartiment massa petit em té mig ofegat. Però vull arribar al final. Vull ser una papallona, o un rat-penat, o el mateix amb un coneixement que dobli el que tenia no fa ni un mes. Si ho digués tot explicaria també que em sento molt afortunat però aquestes coses jo no les explico. (Anticicló, on ets?)
Creative Commons License