dilluns, 31 de desembre de 2018

Una manera de viure

Vaig caure en un forat tan profund que sortir-ne era una tasca gairebé impossible. Vaig haver d'aprendre a escalar, vaig haver de perdre la por a relliscar, vaig relliscar i caure centenars de vegades. De vegades, estirat al fons humit, em conformava i em deia a mi mateix que allà tampoc s'hi estava tan malament. Tenia tranquil·litat i temps per reflexionar. Van passar els anys i la meva tècnica d'escalada va millorar però no el suficient per aconseguir sortir. Quan relliscava sabia agafar-me i ja no queia al fons. Vivia en una roca prop de la sortida on el sol sovint m'escalfava el cos. D'allà escoltava els ocells cantar i l'aire era fresc i net. A les nits mirava la lluna i les estrelles i imaginava l'univers infinit. Si plovia m'arrecerava ben aprop de la paret i així em mullava menys. Si nevava m'agafava fort a la pedra amb por que es gelés i rellisqués avall. Passaven les setmanes i cada vegada feia menys intents per sortir. Molts dies oblidava que volia sortir i és que des d'allà dins no tenia gairebé preocupacions i m'hi sentia feliç. Fa pocs dies, en un descuit vaig relliscar i no vaig tenir temps a agafar-me a la roca. El fons del forat s'havia negat d'aigua. Em vaig enfonsar en una aigua negre on la llum del sol mai hi ha arribat. Amb penes i treballs vaig acostar-me cap a les parets i aquestes ara eren tan llises que era impossible agafar-se a enlloc. Havia d'aprendre a nedar.