La boira es dispersa i desapareix sense deixar rastre.
Em pregunto què se n'ha fet d'aquelles de converses llargues i divertides, de les passejades als molins on mai vaig gosar fer res. Potser em vaig equivocar, potser havia de ser així; era feliç amb la teva amistat. Em vaig esvair. Recordo escenes estranyes i disperses, crits i discussions que m'allunyaven cada cop més de tu. No te'n vas adonar perquè no vaig ser capaç d'explicar-t'ho aleshores. Ni tampoc ho sóc ara. Els meus silencis cada cop més espaiats o les negligències empeses per circumstàncies que no sabia afrontar segur que van ajudar a oblidar-me.
La resposta doncs és clara: ja no en queda res. Si ens creuéssim pel carrer em faria por saludar-te, sé que em trencaria i no seria prou fort per no plorar. T'hauria de demanar perdó per tantes raons que volent sortir totes de cop es farien un nus a la gola.
Potser em vas dir massa pel nom d'aquell animal lleig i llefiscós que ara m'hi he transformat. És tan repugnant que ningú gosa mirar-lo, ni tan sols trepitjar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada