Més u, zero zero tres tres

Suposo que serà llarg. No espero que ningú s'ho llegeixi, ho faig per a mi. Per a mi i amb la vaga esperança que amb el temps agafi sentit.

Seguint amb el preàmbul, aquest any vaig tard, dotze dies tard. El dia setze del mes passat vaig sortir corrents de la feina, vaig posar-me la indumentària de ciclista i vaig anar a fer una volta curta cap a un petit turó, muntanya, prop d'on visc. Estrenava canvis a la bicicleta i estava entusiasmat, vaig passar per pistes i corriols abans de fer front a una pujada curta però intensa que em feia cert respecte. Em sentia força cansat de tot el dia a la feina, no tenia el cap fresc que tinc quan surto els matins i notava que bicicleta i jo no anàvem junts. Però la pujada va ser fàcil, més suau del que esperava. Vaig oblidar de seguida totes les pors i vaig córrer pels camins de la carena que duen fins a una església i un castell que només té quatre parets. Des de dalt de la muntanya hi ha una molt bona vista de tota la ciutat i els pobles del seu voltant i deixant perdre la vista fins a l'horitzó vaig seure i vaig relaxar-me uns minuts abans de tornar a pujar a la bicicleta.

Anava llançat, havia agafat un camí que baixa fent ziga-zaga cap a l'altra banda de la carena i tenia previst anar a pujar algunes rampes dures per corroborar que la modificació de la bicicleta havia sigut un gran encert. Era d'hora i potser després encara tindria temps per buscar algun corriol abans de tornar a casa. Estava al final de la baixada i vaig veure el trencall cap a les rampes. Sempre me'l salto i he de parar i recular cada vegada però aquest cop l'agafaria directament. Anava força ràpid però encara tenia metres per frenar i girar cap a l'esquerra. Pensava en el trencall quan de cop i volta, sense saber com, vaig veure el manillar girat noranta graus. La caiguda era imminent i forta. Vaig volar enganxat a la bicicleta i vaig parar el cop amb l'omòplat. El dolor va ser molt intens i no sé quanta estona vaig estar-me tirat a terra. Vaig veure sortir un noi amb bicicleta del trencall. Crec que em va trobar cridant. Jo em volia aixecar però no era capaç de mantenir-me dret. Me'l vaig trobar al davant i em deia que estigués tranquil, que no provés d'aixecar-me. Recordo que li vaig preguntar com es deia però no recordo el seu nom. Va treure unes galetes que em van revifar i vaig demanar-li que m'ajudés a pujar a la bicicleta. Ja no volia fer ni rampes ni corriols. Pensava en tornar i oblidar la caiguda. Suposo que es devia preocupar i em va guiar un bon tros direcció a la ciutat. Segurament no hauria pogut arribar enlloc sense ell. Estava marejat i el seguia d'esma. Al final, no sabria dir quan, li vaig dir adéu, ell va seguir per un camí i jo, amb punxades constants a l'espatlla, vaig aconseguir arribar a un poble on, esgotat, vaig trucar per demanar que em vinguessin a recollir.

L'espera llarga d'urgències no va existir però tot i això vaig estar unes tres o quatre hores allà dins. Un accident de moto tenia la unitat de traumatologia ocupada al quiròfan i em van deixar en una sala mig despullat força estona. Vaig poder sentir amb molta calma l'efecte que fa un simple antiinflamatori que de mica en mica va anar alleugerint el mal. El diagnòstic final va ser un omòplat, l'esquerra, trencat, i el remei una immobilització de tres setmanes que m'ha portat a tenir uns dies fàcils i tranquils amb totes les comoditats que em podia imaginar. He viscut com un rei preocupat només per curar-me, i d'això el cos tot sol ja ho ha fet. M'he dedicat a llegir.


Més u

Acabo d'esborrar tot el que havia escrit. Parlava de la feina, de l'esport, de viatges... Ja estic pensant en del proper. Podria parlar de com visc, de com dono l'esquena a molta vida social i de com així mai tornaré a tenir parella o jo què sé. La veritat és que he perdut molta pràctica en les habilitats socials. Avorreixo les converses que no van enlloc, les converses sense substància que adormen la ment. De política no puc dir res, la resta en sap molt més que jo. Sí, ha sigut un any dels bèsties en aquest tema i la meva posició és la natural per la meva condició. Parlaria de literatura però el meu entorn o bé no llegeix o bé s'ho amaga. Parlaria de música però no tinc una opinió coherent. Parlaria de física i astronomia des de la meva ignorància però no sé amb qui. Parlaria de trencaclosques i de bicicletes, bé, de bicicletes i esport ja ho faig com també parlo a la feina del meu "hobbie" principal, més que res que coincideixen, sense caure però en l'addicció al treball. O també podria callar. I és en aquest punt on em sento tan còmode. M'agrada el silenci. El necessito per viure. Sóc feliç així i m'ha costat anys en veure-ho. De vegades, quan parlo massa, em sento estrany. Tot plegat es podria tractar de manera eficaç.

Fins aquí, no tinc més temps. Vaig a un concert. No, això és vida social!