Sempre he tingut els peus més petits que la majoria. És un tema genètic sembla, herència de la meva mare. Tenir els peus petits no m'ha privat pas ni de córrer ni de caminar. Tampoc he tingut mai problemes per a trobar el meu número de les sabates, cosa que que fa que tampoc siguin uns peus estranys. Simplement són petits.
Quan era un nen, a l'esplai, jugàvem molt sovint a estibar la corda. No sóc d'enfadar-me, però si una mica competitiu i, és clar, jo em fixava amb la mida dels peus del meu equip i del contrari. Quan l'àrea sumada de totes els peus tocant a terra era més gran al meu equip, callava. Però si era al revés em posava com una fúria dient que els equips estaven massa desequilibrats, que si anàvem a jugar a perdre, jo preferia mirar. Tenia ben clar que la meva ajuda era inútil en tots els casos, les meves plantes dels peus tenien una àrea massa petita per influir en el joc, però ningú més s'hi fixava. Els monitors, evitant qualsevol confrontació, refeien els equips fins que quedava satisfet.
Un dia van fer-nos jugar a estibar la corda sobre una superfície feta de bosses de plàstic molles amb aigua i sabó. No he tornat a jugar mai més a aquest joc infame.
dijous, 4 d’abril del 2019
dimecres, 3 d’abril del 2019
L'univers
Quan el temps s'atura la meva energia es va perdent. Arribarà un dia que, fred, desapareixeré per sempre. Però jo sóc massa petit per tenir qualsevol visibilitat a la realitat. Ni tan sols, des d'una distància irrisòria, em podeu veure. Algun dia m'agradaria veure les distàncies reals, les que van d'una estrella a una altra. Però què és la distància?
He esborrat tot un tros perquè hi havia masses paraulotes i en aquest bloc de notes n'escric poques. I perquè tot el que jo pugui dir al respecte a ningú li interessa. Parlava de la ciutat, de com n'és de degradada, de com han deixat que passés i de com ara, a poques setmanes de les eleccions, li renten la cara mentre que per dins segueix igual de podrida. Si encara hi visc és perquè he descobert que els seus voltants són fantàstics, potser no són els millors ni els més bonics, però en conjunt és tan heterogeni i s'hi poden fer tantes excursions, sobretot amb bicicleta, que cada setmana exploro amb un somriure i una alegria que donen sentit a la meva vida. Potser no és només això que m'hi reté, potser sóc jo que no sóc capaç d'agafar les maletes i dir: Ja us ho fareu!
He esborrat tot un tros perquè hi havia masses paraulotes i en aquest bloc de notes n'escric poques. I perquè tot el que jo pugui dir al respecte a ningú li interessa. Parlava de la ciutat, de com n'és de degradada, de com han deixat que passés i de com ara, a poques setmanes de les eleccions, li renten la cara mentre que per dins segueix igual de podrida. Si encara hi visc és perquè he descobert que els seus voltants són fantàstics, potser no són els millors ni els més bonics, però en conjunt és tan heterogeni i s'hi poden fer tantes excursions, sobretot amb bicicleta, que cada setmana exploro amb un somriure i una alegria que donen sentit a la meva vida. Potser no és només això que m'hi reté, potser sóc jo que no sóc capaç d'agafar les maletes i dir: Ja us ho fareu!
divendres, 29 de març del 2019
Nas
Quan em van explicar la teoria no vaig entendre res. Em van donar com a exemple que, sabent trigonometria, podria calcular les distàncies entre diferents punts utilitzant com a referència un punt on la distància pogués conèixer. No era el que havia fet des de petit amb la punta del meu nas i la separació dels meus dos ulls? Em vaig quedar amb la boca oberta però de seguida em vaig dir a mi mateix: -Quina estupidesa-. I és per aquesta raó que els robots que no tenen nas fan un càlcul de les distàncies mitjançant altres sistemes com ara làsers, posicionament per GPS o fins i tot alguns no ho calculen perquè no és una informació rellevant per al seu desenvolupament.
Següent punt no menys absurd que l'anterior:
Quan em van dir, i això no ho puc explicar, que era molt diferent del que imaginava, vaig entendre a la fi què era ser normal i què no ho era. Sempre m'havia situat al centre de la campana però en alguns aspectes em trobava a les puntes. Com ho podia saber? La meva normalitat no ho era per a la resta. En allò on jo era del tot cec, per a la majoria era visible. Coneixedor doncs de les meves mancances vaig entendre detalls de la meva vida que no havien tingut fins aleshores cap lògica. Em vaig esquinçar els vestits i vaig agenollar-me davant la multitud.
-Aquí em teniu!-, vaig cridar amb totes les meves forces.
L'equip mèdic em va atendre de seguida i em va subjectar amb una força desmesurada a llitera. La multitud, pendent de l'acte organitzat per l'ajuntament, ni tan sols va parar esment de la meva dissortada situació amb l'excepció dels quatre vells que tenia a la vora. Ells, organitzats, van intentar fer caure els portalliteres amb la intenció de colpejar-me amb els seus bastons. Però els portalliteres eren professionals i es van desbotonar les bates tot ensenyant les seves vergonyes i van provocar l'estupefacció dels vells que es van senyar mirant el cel tot murmurant: Preneu i mengeu-ne tots...
Quina eficiència, en un tres i no res van oblidar que em volien colpejar. A mi m'era igual. Les cintes que em lligaven a la llitera em tenien mig ofegat i un cop de bastó no hauria sigut res de l'altre món. Reconec, però, que em sentia violentat davant d'aquests fets tan professionals per part dels portalliteres. Però així havia de ser i jo no em podia queixar.
Des de la llunyania, entrant a l'ambulància, vaig mirar la dona de dalt de l'escenari. La seva cara tenia dos ulls, un nas i una boca. Em vaig sentir abatut: Totes les cares són sempre iguals.
Següent punt no menys absurd que l'anterior:
Quan em van dir, i això no ho puc explicar, que era molt diferent del que imaginava, vaig entendre a la fi què era ser normal i què no ho era. Sempre m'havia situat al centre de la campana però en alguns aspectes em trobava a les puntes. Com ho podia saber? La meva normalitat no ho era per a la resta. En allò on jo era del tot cec, per a la majoria era visible. Coneixedor doncs de les meves mancances vaig entendre detalls de la meva vida que no havien tingut fins aleshores cap lògica. Em vaig esquinçar els vestits i vaig agenollar-me davant la multitud.
-Aquí em teniu!-, vaig cridar amb totes les meves forces.
L'equip mèdic em va atendre de seguida i em va subjectar amb una força desmesurada a llitera. La multitud, pendent de l'acte organitzat per l'ajuntament, ni tan sols va parar esment de la meva dissortada situació amb l'excepció dels quatre vells que tenia a la vora. Ells, organitzats, van intentar fer caure els portalliteres amb la intenció de colpejar-me amb els seus bastons. Però els portalliteres eren professionals i es van desbotonar les bates tot ensenyant les seves vergonyes i van provocar l'estupefacció dels vells que es van senyar mirant el cel tot murmurant: Preneu i mengeu-ne tots...
Quina eficiència, en un tres i no res van oblidar que em volien colpejar. A mi m'era igual. Les cintes que em lligaven a la llitera em tenien mig ofegat i un cop de bastó no hauria sigut res de l'altre món. Reconec, però, que em sentia violentat davant d'aquests fets tan professionals per part dels portalliteres. Però així havia de ser i jo no em podia queixar.
Des de la llunyania, entrant a l'ambulància, vaig mirar la dona de dalt de l'escenari. La seva cara tenia dos ulls, un nas i una boca. Em vaig sentir abatut: Totes les cares són sempre iguals.
dissabte, 23 de març del 2019
Un peix normal
I
Aquesta tarda he llegit. No he acabat el llibre perquè tenia ganes d'escriure. Feia dies que no llegia un llibre en format analògic i trobo que ja sóc feliç fent un toc a la pantalla per passar la pàgina. En el fons el format a mi me la bufa; el que m'importa és el contingut. M'ha vingut al cap una frase que no sé si té cap lògica: llegir és un tema tan íntim que cadascú només ho pot fer a la seva manera, voler-ho canviar és perdre el temps.
Al final, enlloc d'escriure, he trobat un text que no recordava i, a excepció d'algunes parts que canviaré, crec que és molt bo. Sense complexes.
II
En unes ganes gairebé malaltisses d'entendre-ho tot, m'endinso en tot allò que abans em privava. M'adono que m'agrada, que m'omple i que per a mi, acumular coneixement, és un joc. Els camins arrebossats de pedres són llisos i el meu cos s'hi arrapa sense caure. Em deixo anar i nedo cap al cim. Els excursionistes em miren amb curiositat i estupor quan els avanço per sota els seus peus i per primera vegada no m'aixeco ni camino. Sóc un peix normal.
Aquesta tarda he llegit. No he acabat el llibre perquè tenia ganes d'escriure. Feia dies que no llegia un llibre en format analògic i trobo que ja sóc feliç fent un toc a la pantalla per passar la pàgina. En el fons el format a mi me la bufa; el que m'importa és el contingut. M'ha vingut al cap una frase que no sé si té cap lògica: llegir és un tema tan íntim que cadascú només ho pot fer a la seva manera, voler-ho canviar és perdre el temps.
Al final, enlloc d'escriure, he trobat un text que no recordava i, a excepció d'algunes parts que canviaré, crec que és molt bo. Sense complexes.
II
En unes ganes gairebé malaltisses d'entendre-ho tot, m'endinso en tot allò que abans em privava. M'adono que m'agrada, que m'omple i que per a mi, acumular coneixement, és un joc. Els camins arrebossats de pedres són llisos i el meu cos s'hi arrapa sense caure. Em deixo anar i nedo cap al cim. Els excursionistes em miren amb curiositat i estupor quan els avanço per sota els seus peus i per primera vegada no m'aixeco ni camino. Sóc un peix normal.
dilluns, 18 de març del 2019
Noia amb ranuncles
Aportació a relats conjunts
Aguantava amb força el ram de flors que li acabava de regalar, s'havia posat vermella i em mirava fixament i jo, com sempre, no la sabia entendre. Durant una bona estona ens vam quedar quiets mirant-nos. Els seus ulls foscos em fascinaven i sempre havia pensat que podria estar hores contemplant-los. Aleshores una força estranya em va començar a absorbir cap a aquells ulls i jo, sense oposar resistència, m'hi vaig deixar caure. Era un somni fet realitat.
Em vaig trobar envoltat de foscor. La seva mirada intensa es basava en aquella foscor, era evident, però jo no m'ho esperava. No sé què esperava. Vaig començar a caminar a les palpentes, gairebé de quatre grapes amb por de xocar amb res. Aviat em vaig habituar a la foscor i vaig començar a veure ombres. En un primer moment vaig pensar que eren plecs de l'iris dels ulls però es movien massa ràpid per ser simplement una membrana. Semblava que ballessin encerclant-me. De la llunyania venia un brogit que m'inquietava i a mesura que caminava notava que m'hi anava acostant. Va arribar un moment que el brogit era insuportable i les ombres es movien tan ràpid que em sentia marejat. No podia continuar avançant. Tenia por, tot jo tremolava.
Les ombres es van tirar sobre meu. Eren monstres que em van atrapar sense que jo tingués cap oportunitat de defensar-me. Vaig entendre finalment la seva mirada: no em mirava, els monstres la tenien atrapada tal com m'havien atrapat a mi.
Aguantava amb força el ram de flors que li acabava de regalar, s'havia posat vermella i em mirava fixament i jo, com sempre, no la sabia entendre. Durant una bona estona ens vam quedar quiets mirant-nos. Els seus ulls foscos em fascinaven i sempre havia pensat que podria estar hores contemplant-los. Aleshores una força estranya em va començar a absorbir cap a aquells ulls i jo, sense oposar resistència, m'hi vaig deixar caure. Era un somni fet realitat.
Em vaig trobar envoltat de foscor. La seva mirada intensa es basava en aquella foscor, era evident, però jo no m'ho esperava. No sé què esperava. Vaig començar a caminar a les palpentes, gairebé de quatre grapes amb por de xocar amb res. Aviat em vaig habituar a la foscor i vaig començar a veure ombres. En un primer moment vaig pensar que eren plecs de l'iris dels ulls però es movien massa ràpid per ser simplement una membrana. Semblava que ballessin encerclant-me. De la llunyania venia un brogit que m'inquietava i a mesura que caminava notava que m'hi anava acostant. Va arribar un moment que el brogit era insuportable i les ombres es movien tan ràpid que em sentia marejat. No podia continuar avançant. Tenia por, tot jo tremolava.
Les ombres es van tirar sobre meu. Eren monstres que em van atrapar sense que jo tingués cap oportunitat de defensar-me. Vaig entendre finalment la seva mirada: no em mirava, els monstres la tenien atrapada tal com m'havien atrapat a mi.
dissabte, 16 de març del 2019
Desordre
Tinc la casa feta un desastre. Per tot arreu hi ha sabates, els armaris tots oberts, els plats per rentar, roba que moc del llit a la cadira, de la cadira al sofà, del sofà a la taula i de la taula al llit. Les cames em fan mal i quan camino semblo un vell. Ahir responia un qüestionari de desenes de preguntes. En una em preguntaven si em cansava. Les respostes possibles eren o mai o sovint. Vaig marcar mai. Avui estic rebentat. En una altra em preguntaven si em sentia còmode en ambients desorganitzats. Sembla ser, doncs, que sí. Durant anys he intentat tenir el pis impecable. Hi ha dies que ha estat millor i altres que ha estat pitjor, però normalment dins uns límits de neteja i ordre bastant exigents. La raó? Me la guardo. Ara quan em pugui aixecar i moure em posaré a netejar.
Avui he estat quasi sis hores sobre la bicicleta. Al final gairebé ni podia seure. Ha sigut brutal, espectacular, fantàstic. He fet noranta quilòmetres de bicicleta de muntanya. Quaranta-cinc gairebé en línia recta cap al nord. I la tornada igual, desfent el camí. La idea era fer la tornada per un camí menys ondulat. Un camí on, cap al final, t'has de banyar al riu per poder passar. Hauria sigut una bona opció però he pensat que la sortida ja era prou èpica sense arribar xop a casa. M'he cansat com feia temps que no feia i hi ha hagut moments que he pensat en baixar i anar caminant, ni que arribés al vespre. Però era el cervell que m'enganyava, encara tenia forces i a més a més, els últims quilòmetres els he fet exprimint les meves forces, corrent com un boig. Sempre és divertit tenir guardat un últim moment d'acció. Això, però, no és salut. Però m'ho he passat molt bé i bé, de tant en tant, portar el cos al límit un cop per setmana, no deu fer mal. Segur que hi ha grans esportistes que fan el que he fet jo amb la meitat de temps. Són gent molt preparada el qual puc admirar però no intentar imitar, seria insensat i, fins i tot, perillós.
Qüestions bàsiques per aguantar una jornada com aquesta:
- Menjar bé abans de sortir: Una poma pelada, un cafè amb llet, un entrepà de pernil i molta aigua.
- Portar aigua: dos litres d'aigua i mig litre de beguda amb sucre i sals.
- Portar menjar: Quatre talls de codonyat, una bossa plena de dàtils, moltes nous i avellanes i ametlles i un plàtan gran.
- Dosificar l'aigua i el menjar. Mai tenir un moment de set ni de gana, són criminals.
- Tenir una bicicleta. No fa falta que sigui molt bona, la importància es troba a les cames.
- Llevar-se d'hora. Per sort ara al migdia es pot anar sense problemes per la calor.
- A l'arribar cal seguir bevent molta aigua i fer-se un bon batut de seguida per recuperar un mínim de forces.
- Descansar
Demà ja faré la neteja del pis.
Avui he estat quasi sis hores sobre la bicicleta. Al final gairebé ni podia seure. Ha sigut brutal, espectacular, fantàstic. He fet noranta quilòmetres de bicicleta de muntanya. Quaranta-cinc gairebé en línia recta cap al nord. I la tornada igual, desfent el camí. La idea era fer la tornada per un camí menys ondulat. Un camí on, cap al final, t'has de banyar al riu per poder passar. Hauria sigut una bona opció però he pensat que la sortida ja era prou èpica sense arribar xop a casa. M'he cansat com feia temps que no feia i hi ha hagut moments que he pensat en baixar i anar caminant, ni que arribés al vespre. Però era el cervell que m'enganyava, encara tenia forces i a més a més, els últims quilòmetres els he fet exprimint les meves forces, corrent com un boig. Sempre és divertit tenir guardat un últim moment d'acció. Això, però, no és salut. Però m'ho he passat molt bé i bé, de tant en tant, portar el cos al límit un cop per setmana, no deu fer mal. Segur que hi ha grans esportistes que fan el que he fet jo amb la meitat de temps. Són gent molt preparada el qual puc admirar però no intentar imitar, seria insensat i, fins i tot, perillós.
Qüestions bàsiques per aguantar una jornada com aquesta:
- Menjar bé abans de sortir: Una poma pelada, un cafè amb llet, un entrepà de pernil i molta aigua.
- Portar aigua: dos litres d'aigua i mig litre de beguda amb sucre i sals.
- Portar menjar: Quatre talls de codonyat, una bossa plena de dàtils, moltes nous i avellanes i ametlles i un plàtan gran.
- Dosificar l'aigua i el menjar. Mai tenir un moment de set ni de gana, són criminals.
- Tenir una bicicleta. No fa falta que sigui molt bona, la importància es troba a les cames.
- Llevar-se d'hora. Per sort ara al migdia es pot anar sense problemes per la calor.
- A l'arribar cal seguir bevent molta aigua i fer-se un bon batut de seguida per recuperar un mínim de forces.
- Descansar
Demà ja faré la neteja del pis.
dijous, 14 de març del 2019
Noranta-u prima
És emoció, és esperança, és obrir de bat a bat la finestra i respirar aire fresc. Sonen les campanes de festa i des de dalt de la muntanya el camí ja és més senzill. Repiquen timbals que anuncien la fi dels dies.
I ara una cosa completament diferent:
El Salm 91' com (A i A')
Tu que vius a recer de l'Estat
i fas nit a l'ombra del Rei,
digues: "Ets la muralla on m'emparo,
el meu Monarca, en qui confio".
Només et salvarà del parany del destructor
i del flagell del nouvingut
perquè t'abrigarà amb les seves urpes
i et donarà refugi sota els seus peus:
ell, que és fidel, et serà escut i cuirassa.
No et farà por la basarda de la nit,
ni la dignitat que vola de dia,
ni la pobresa que s'escampa en la fosca
o la revolta pacífica que a migdia fa estralls.
Podrien caure vora teu un miler
o deu mil al teu costat
que a tu res no et tocarà.
Tan sols et caldrà obrir els ulls
per veure el càstig que es mereixen els injustos.
Quan deies: "M'emparo en el Rei",
feies de la bandera el teu refugi.
No et passarà res de mal
ni s'acostarà a casa teva cap desgràcia
perquè donarà ordre als seus protectors
de guardar-te en tots els camins.
Ells t'alçaran amb les seves mans
per salvar-te dels paranys de llaç;
aixafaràs dones i pobres,
trepitjaràs els estranys.
"Ja que s'empara en mi jo el salvaré,
el protegiré perquè reconeix el meu nom.
Sempre que m'invoqui respondré,
estaré vora d'ell en els perills,
l'honoraré i l'ompliré de glòria;
saciaré el seu desig de llarga vida
i li mostraré la meva nacionalitat".
I ara una cosa completament diferent:
El Salm 91' com (A i A')
Tu que vius a recer de l'Estat
i fas nit a l'ombra del Rei,
digues: "Ets la muralla on m'emparo,
el meu Monarca, en qui confio".
Només et salvarà del parany del destructor
i del flagell del nouvingut
perquè t'abrigarà amb les seves urpes
i et donarà refugi sota els seus peus:
ell, que és fidel, et serà escut i cuirassa.
No et farà por la basarda de la nit,
ni la dignitat que vola de dia,
ni la pobresa que s'escampa en la fosca
o la revolta pacífica que a migdia fa estralls.
Podrien caure vora teu un miler
o deu mil al teu costat
que a tu res no et tocarà.
Tan sols et caldrà obrir els ulls
per veure el càstig que es mereixen els injustos.
Quan deies: "M'emparo en el Rei",
feies de la bandera el teu refugi.
No et passarà res de mal
ni s'acostarà a casa teva cap desgràcia
perquè donarà ordre als seus protectors
de guardar-te en tots els camins.
Ells t'alçaran amb les seves mans
per salvar-te dels paranys de llaç;
aixafaràs dones i pobres,
trepitjaràs els estranys.
"Ja que s'empara en mi jo el salvaré,
el protegiré perquè reconeix el meu nom.
Sempre que m'invoqui respondré,
estaré vora d'ell en els perills,
l'honoraré i l'ompliré de glòria;
saciaré el seu desig de llarga vida
i li mostraré la meva nacionalitat".
dijous, 7 de març del 2019
Paraigüer
He intentat moltes vegades escriure alguna història i per molt que m'hi posi no aconsegueixo res interessant. En tot cas us deixo amb el link a les propostes d'altres autors: Paraigüer
Suposo, però, que parlant dels viatges cada dia únics que em porten a nedar, avui, dia de pluja, en puc fer un petit relat:
Paraigüer
Avui, dia de piscina. M'he posat música que em fa feliç i he caminat cap al recinte esportiu. No poso piscina un altre cop per no repetir la paraula, tot i que ara ho acabo de fer. Avui era un dia que havia de ploure. Al matí he anat a treballar amb la bicicleta. La veritat és que no em sabia gens de greu si em mullava. Res de res, una mica de xim-xim al migdia que ni tan sols embrutava els vidres de les ulleres. A la tarda, tampoc. Decepció absoluta. Al vespre, quan ja ni pensava amb la pluja he sortit al carrer vestit amb roba d'esport i he caminat, amb unes ganes de ballar terribles que no expresso perquè no sé com es fa, cap a la part nord de la ciutat. No poso piscina perquè bla, bla, bla. Quan era al costat de l'hospital, més o menys a mig camí, ha aparegut el xim-xim que uns metres més avall era una pluja fina i suau un xic més intensa. Semblava que caigués més lent del normal deixant-se contemplar a la vora dels fanals i he baixat el ritme del meu pas per poder-m'hi fixar. Al parc la pluja ja era pluja amb ets i uts. La música sonava amb força i valentia (Aquí hi va el nom de la compositora, sembla una nota com si abans de publicar hagués de buscar el seu nom, però m'agrada que quedi a mitges i a més a més el nom el sé perfectament) tal com si l'harmonia del seus sons estiguessin sincronitzats amb l'aigua que em mullava la cara. He pujat carrer amunt amb una especial atenció a les gotes que anaven a parar sobre els meus llavis. De tant en tant, zas! Hi passava la llengua d'una manera tan o més efectiva que un neteja parabrises. Neteja llavis. La pluja era intensa quan he arribat al complexe, a uns pocs centenars de metres, ara sí, de la piscina. L'aigua queia a doll pels vessants dels edificis. No sóc capaç d'entendre el que estic escrivint. Amb una mica de seny i alhora pensant que em mullaria igualment quan em posés a nedar, he entrat a la porxada per posar-me a recer del ruixat i, encara que no s'hi pot passar tota l'estona per sota, m'he salvat del moment més intens de la pluja. He arribat a la piscina, xop, rient, escoltant música d'aigua, de les sirenes. La recepcionista m'ha vist i s'ha posat a riure amb mi. Per què portar un paraigua, a la porra els paraigüers! A mi la pluja sempre m'ha agradat.
Suposo, però, que parlant dels viatges cada dia únics que em porten a nedar, avui, dia de pluja, en puc fer un petit relat:
Paraigüer

Avui, dia de piscina. M'he posat música que em fa feliç i he caminat cap al recinte esportiu. No poso piscina un altre cop per no repetir la paraula, tot i que ara ho acabo de fer. Avui era un dia que havia de ploure. Al matí he anat a treballar amb la bicicleta. La veritat és que no em sabia gens de greu si em mullava. Res de res, una mica de xim-xim al migdia que ni tan sols embrutava els vidres de les ulleres. A la tarda, tampoc. Decepció absoluta. Al vespre, quan ja ni pensava amb la pluja he sortit al carrer vestit amb roba d'esport i he caminat, amb unes ganes de ballar terribles que no expresso perquè no sé com es fa, cap a la part nord de la ciutat. No poso piscina perquè bla, bla, bla. Quan era al costat de l'hospital, més o menys a mig camí, ha aparegut el xim-xim que uns metres més avall era una pluja fina i suau un xic més intensa. Semblava que caigués més lent del normal deixant-se contemplar a la vora dels fanals i he baixat el ritme del meu pas per poder-m'hi fixar. Al parc la pluja ja era pluja amb ets i uts. La música sonava amb força i valentia (Aquí hi va el nom de la compositora, sembla una nota com si abans de publicar hagués de buscar el seu nom, però m'agrada que quedi a mitges i a més a més el nom el sé perfectament) tal com si l'harmonia del seus sons estiguessin sincronitzats amb l'aigua que em mullava la cara. He pujat carrer amunt amb una especial atenció a les gotes que anaven a parar sobre els meus llavis. De tant en tant, zas! Hi passava la llengua d'una manera tan o més efectiva que un neteja parabrises. Neteja llavis. La pluja era intensa quan he arribat al complexe, a uns pocs centenars de metres, ara sí, de la piscina. L'aigua queia a doll pels vessants dels edificis. No sóc capaç d'entendre el que estic escrivint. Amb una mica de seny i alhora pensant que em mullaria igualment quan em posés a nedar, he entrat a la porxada per posar-me a recer del ruixat i, encara que no s'hi pot passar tota l'estona per sota, m'he salvat del moment més intens de la pluja. He arribat a la piscina, xop, rient, escoltant música d'aigua, de les sirenes. La recepcionista m'ha vist i s'ha posat a riure amb mi. Per què portar un paraigua, a la porra els paraigüers! A mi la pluja sempre m'ha agradat.
dilluns, 25 de febrer del 2019
Idees
Una de les pors queda diluïda de cop i volta. Arribo amb la motxilla i està ple de gent. Altres dies giraria cua i oblidaria la multitud però aquesta vegada em quedo mirant un moment a tot el voltant. De seguida em venen a trobar i saludo encantat. Em sento molt estrany després del que acaba de passar. Per què el meu cor no s'ha accelerat? Per què no estic marejat?
Una muntanya, un somni antic. Aixeco el cap per si aquell somni era real, hi ha una parella d'ancians que miren cap a la plaça, no sé què esperava veure. De seguida me n'oblido i anem a seure a les escales entremig del bullici de la gent.
Significat de tot plegat:
En resum, en definitiva.
Una muntanya, un somni antic. Aixeco el cap per si aquell somni era real, hi ha una parella d'ancians que miren cap a la plaça, no sé què esperava veure. De seguida me n'oblido i anem a seure a les escales entremig del bullici de la gent.
Significat de tot plegat:
En resum, en definitiva.
dimarts, 19 de febrer del 2019
Projecte
L'altre dia pensava que ja seria hora de tornar-me a enamorar. El pla tenia dues fases ben senzilles. Vaig agafar un paper i un bolígraf i vaig escriure una llista dels pros i els contres. Un cop feta la llista, el qual no escriuré per motius d'espai, vaig seguir amb la segona fase. Havia d'escriure la llista de qui m'havia d'enamorar. Vaig agafar un altre paper i el bolígraf i després d'uns segons vaig deixar el bolígraf sobre la taula. No em sortia cap nom. És clar, després dels pros i contres era evident que no sortiria ningú. No havia caigut en aquest detall. Vaig enfadar-me per no haver-ho tingut en compte i em vaig recordar que errors com aquell no els podia tornar a fer.
Fa temps em creuava pel carrer amb una noia d'ulls de gel. De gel perquè eren blaus, perquè brillaven, perquè quan els mirava em quedava petrificat. La vaig saludar un dia quan anava sobre la bicicleta per la ciutat. Suposo que notar la velocitat i el vent a la cara em fa sentir lliure i així em permeto saludar a la gent. D'altra banda, no ho hauria fet. Potser era l’única persona que podria posar a la llista de la segona fase però, pel fet de perdre-la de vista durant tants mesos, no hi vaig pensar.
Fa temps em creuava pel carrer amb una noia d'ulls de gel. De gel perquè eren blaus, perquè brillaven, perquè quan els mirava em quedava petrificat. La vaig saludar un dia quan anava sobre la bicicleta per la ciutat. Suposo que notar la velocitat i el vent a la cara em fa sentir lliure i així em permeto saludar a la gent. D'altra banda, no ho hauria fet. Potser era l’única persona que podria posar a la llista de la segona fase però, pel fet de perdre-la de vista durant tants mesos, no hi vaig pensar.
divendres, 15 de febrer del 2019
La propietat
Potser no sóc de parlar gaire però hi ha dies que les paraules se m'escapen, com avui. Havia sortit de la feina i caminava per un carrer que, com que aquest any hi ha eleccions municipals, netegen força sovint i s'ha perdut el joc de sortejar les caques. Un nen ha preguntat a la seva mare: "La terra abans a qui pertanyia, a Déu?" He respost sense que ningú em donés permís: "A mi, era meva, i suposo que encara ho és". La seva mare s'ha posat a riure i ha dit al seu fill que jo estava dient estupideses. El nen s'ha posat a riure sense entendre res, bé, ha entès que havia de riure.
Més tard, també caminant, perquè caminar pels carrers de la ciutat és d'allò més divertit, passava per un carrer ben il·luminat tornant de la piscina. Dins d'un cotxe dos nois estaven molt atrafegats amb unes gomes i unes agulles. He de reconèixer que aquesta vegada no ha sigut divertit caminar per la ciutat. La imatge de dues persones drogant-se dins d'un cotxe és, almenys per a mi, violenta. A més a més, jo, il·lús, pensava que aquests fets ja no existien, que formaven part d'un passat que no vaig conèixer.
diumenge, 10 de febrer del 2019
Anhels
I
Les úniques flors que tinc són dues roses d'un color granat apagat, seques i fràgils que al tocar-les es podrien desfer. Les dues roses es troben envoltades per branques mortes subjectes per una cinta on, en una punta, hi ha mig enganxada una etiqueta on es pot llegir encara el preu: 5,50 euros. El dia que les vaig comprar, d'un color vermell intens, desprenien una olor suau que s'impregnava a les fosses nassals esvaint la resta d'olors durant una bona estona. Vaig portar-les fins a casa amb el cor accelerat, no pas perquè les havia de regalar, sinó per la vergonya que em feia que el món em veiés amb un ram a la mà.
II
Per alguna raó que desconec m'ha vingut al cap un record de fa molts anys. Les trucades que m'acompanyaven a les tantes de la matinada pels carrers de la ciutat. Un dia com avui, en una trucada, portant unes sabates noves que encara tinc i no em poso, vaig relliscar i vaig caure amb tota la meva esquena llançant el telèfon uns metres enllà. Recordo amb total clarividència el cop i com em va deixar atordit durant uns segons. Algú que passava per allà em va ajudar a aixecar-me però de seguida va marxar. Els telèfons aleshores al caure només queien i quan el vaig recollir el meu nom no parava de repetir-se per l'altaveu. Crec que trobo a faltar aquelles trucades.
Notes
El títol de l'entrada era de la primera peça. L'he retallat perdent el sentit que tenia. Tot i això, així és millor.
El fet de dir-ne peces no vol dir que siguin obres artístiques. Les peces d'un trencaclosques.
El dia que vaig relliscar i caure, que és cert, portava un anorac de color negre que sempre havia vist de color blau. Aquell anorac el vaig donar perquè m'anava quatre talles gran. De mica en mica m'aniré fent més petit fins a convertir-me en una partícula elemental.
Les úniques flors que tinc són dues roses d'un color granat apagat, seques i fràgils que al tocar-les es podrien desfer. Les dues roses es troben envoltades per branques mortes subjectes per una cinta on, en una punta, hi ha mig enganxada una etiqueta on es pot llegir encara el preu: 5,50 euros. El dia que les vaig comprar, d'un color vermell intens, desprenien una olor suau que s'impregnava a les fosses nassals esvaint la resta d'olors durant una bona estona. Vaig portar-les fins a casa amb el cor accelerat, no pas perquè les havia de regalar, sinó per la vergonya que em feia que el món em veiés amb un ram a la mà.
II
Per alguna raó que desconec m'ha vingut al cap un record de fa molts anys. Les trucades que m'acompanyaven a les tantes de la matinada pels carrers de la ciutat. Un dia com avui, en una trucada, portant unes sabates noves que encara tinc i no em poso, vaig relliscar i vaig caure amb tota la meva esquena llançant el telèfon uns metres enllà. Recordo amb total clarividència el cop i com em va deixar atordit durant uns segons. Algú que passava per allà em va ajudar a aixecar-me però de seguida va marxar. Els telèfons aleshores al caure només queien i quan el vaig recollir el meu nom no parava de repetir-se per l'altaveu. Crec que trobo a faltar aquelles trucades.
Notes
El títol de l'entrada era de la primera peça. L'he retallat perdent el sentit que tenia. Tot i això, així és millor.
El fet de dir-ne peces no vol dir que siguin obres artístiques. Les peces d'un trencaclosques.
El dia que vaig relliscar i caure, que és cert, portava un anorac de color negre que sempre havia vist de color blau. Aquell anorac el vaig donar perquè m'anava quatre talles gran. De mica en mica m'aniré fent més petit fins a convertir-me en una partícula elemental.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
