divendres, 29 de març de 2019

Nas

Quan em van explicar la teoria no vaig entendre res. Em van donar com a exemple que, sabent trigonometria, podria calcular les distàncies entre diferents punts utilitzant com a referència un punt on la distància pogués conèixer. No era el que havia fet des de petit amb la punta del meu nas i la separació dels meus dos ulls? Em vaig quedar amb la boca oberta però de seguida em vaig dir a mi mateix: -Quina estupidesa-. I és per aquesta raó que els robots que no tenen nas fan un càlcul de les distàncies mitjançant altres sistemes com ara làsers, posicionament per GPS o fins i tot alguns no ho calculen perquè no és una informació rellevant per al seu desenvolupament.


Següent punt no menys absurd que l'anterior:

Quan em van dir, i això no ho puc explicar, que era molt diferent del que imaginava, vaig entendre a la fi què era ser normal i què no ho era. Sempre m'havia situat al centre de la campana però en alguns aspectes em trobava a les puntes. Com ho podia saber? La meva normalitat no ho era per a la resta. En allò on jo era del tot cec, per a la majoria era visible. Coneixedor doncs de les meves mancances vaig entendre detalls de la meva vida que no havien tingut fins aleshores cap lògica. Em vaig esquinçar els vestits i vaig agenollar-me davant la multitud.

-Aquí em teniu!-, vaig cridar amb totes les meves forces.

L'equip mèdic em va atendre de seguida i em va subjectar amb una força desmesurada a llitera. La multitud, pendent de l'acte organitzat per l'ajuntament, ni tan sols va parar esment de la meva dissortada situació amb l'excepció dels quatre vells que tenia a la vora. Ells, organitzats, van intentar fer caure els portalliteres amb la intenció de colpejar-me amb els seus bastons. Però els portalliteres eren professionals i es van desbotonar les bates tot ensenyant les seves vergonyes i van provocar l'estupefacció dels vells que es van senyar mirant el cel tot murmurant: Preneu i mengeu-ne tots...

Quina eficiència, en un tres i no res van oblidar que em volien colpejar. A mi m'era igual. Les cintes que em lligaven a la llitera em tenien mig ofegat i un cop de bastó no hauria sigut res de l'altre món. Reconec, però, que em sentia violentat davant d'aquests fets tan professionals per part dels portalliteres. Però així havia de ser i jo no em podia queixar.

Des de la llunyania, entrant a l'ambulància, vaig mirar la dona de dalt de l'escenari. La seva cara tenia dos ulls, un nas i una boca. Em vaig sentir abatut: Totes les cares són sempre iguals.

2 comentaris:

artur ha dit...

" Totes les cares són sempre iguals."....menys las dels robots ! ;)
Tot depèn del punt de vista en que es miri.
Bona setmana !

Peix ha dit...

Igualment! Encara que ja estem a la meitat... Bé, per què? La setmana podria començar un dimecres a la tarda i tenir el mig de la setmana dos dies festius...