Paraigüer

Escrit per Peix - dijous, 7 de març de 2019
He intentat moltes vegades escriure alguna història i per molt que m'hi posi no aconsegueixo res interessant. En tot cas us deixo amb el link a les propostes d'altres autors: Paraigüer

Suposo, però, que parlant dels viatges cada dia únics que em porten a nedar, avui, dia de pluja, en puc fer un petit relat:

Paraigüer


Avui, dia de piscina. M'he posat música que em fa feliç i he caminat cap al recinte esportiu. No poso piscina un altre cop per no repetir la paraula, tot i que ara ho acabo de fer. Avui era un dia que havia de ploure. Al matí he anat a treballar amb la bicicleta. La veritat és que no em sabia gens de greu si em mullava. Res de res, una mica de xim-xim al migdia que ni tan sols embrutava els vidres de les ulleres. A la tarda, tampoc. Decepció absoluta. Al vespre, quan ja ni pensava amb la pluja he sortit al carrer vestit amb roba d'esport i he caminat, amb unes ganes de ballar terribles que no expresso perquè no sé com es fa, cap a la part nord de la ciutat. No poso piscina perquè bla, bla, bla. Quan era al costat de l'hospital, més o menys a mig camí, ha aparegut el xim-xim que uns metres més avall era una pluja fina i suau un xic més intensa. Semblava que caigués més lent del normal deixant-se contemplar a la vora dels fanals i he baixat el ritme del meu pas per poder-m'hi fixar. Al parc la pluja ja era pluja amb ets i uts. La música sonava amb força i valentia (Aquí hi va el nom de la compositora, sembla una nota com si abans de publicar hagués de buscar el seu nom, però m'agrada que quedi a mitges i a més a més el nom el sé perfectament) tal com si l'harmonia del seus sons estiguessin sincronitzats amb l'aigua que em mullava la cara. He pujat carrer amunt amb una especial atenció a les gotes que anaven a parar sobre els meus llavis. De tant en tant, zas! Hi passava la llengua d'una manera tan o més efectiva que un neteja parabrises. Neteja llavis. La pluja era intensa quan he arribat al complexe, a uns pocs centenars de metres, ara sí, de la piscina. L'aigua queia a doll pels vessants dels edificis. No sóc capaç d'entendre el que estic escrivint. Amb una mica de seny i alhora pensant que em mullaria igualment quan em posés a nedar, he entrat a la porxada per posar-me a recer del ruixat i, encara que no s'hi pot passar tota l'estona per sota, m'he salvat del moment més intens de la pluja. He arribat a la piscina, xop, rient, escoltant música d'aigua, de les sirenes. La recepcionista m'ha vist i s'ha posat a riure amb mi. Per què portar un paraigua, a la porra els paraigüers! A mi la pluja sempre m'ha agradat.
 

2 comentaris.

  1. artur - 8 de març de 2019 a les 13:47
    Molt bon relat !.
  2. Peix - 10 de març de 2019 a les 20:09
    Moltes gràcies!

Alguna cosa a comentar?