El germà Miquel

Mentre tothom es recollia pregant i escoltant el cor que cantava peces de Palestrina, jo mirava amunt, fascinat per l'alçada impossible d'aquella catedral. No podia entendre per què tothom tenia el cap cot, des del bisbe fins a la feligresa de l'últim banc. Em trobava més enrere, sol, assegut al lateral, a les escales que pujaven a una capella. Les veus del cor ressonaven i es confonien entre elles fent que la música fos gairebé hipnòtica. O potser sí que ho era, però no per a mi, que em distreia contemplant les parets que semblaven voler arribar al cel. Més amunt, els vitralls deixaven entrar la llum de la tarda, trencada en mil colors. Mentre m'embadalia mirant-los, vaig veure una ombra que es movia de pressa per una galeria situada just a sota dels vitralls. La galeria vorejava tota la nau, fent una sanefa d'arcs gòtics.

Al principi no en vaig fer cas, però l'ombra va tornar a aparèixer. Darrere seu, una altra l'empaitava. Vaig mirar la gent, per si algú també s'havia fixat en les ombres. Continuaven la seva pregària deixant que la música els absorbís. Les ombres, des de la distància, es veien petites. Forcejaven i s'abocaven per una de les obertures. El cor inundava l'espai amb un so que ja m'estava atrapant. Una de les ombres va començar a caure. L'hàbit negre del monjo es torçava i volava entre els raigs de llum, la música i les parets vertiginoses. Se'm va escapar un crit que es va fondre amb el motet.

El cos va caure amb un cop sec, just al punt culminant de la peça. L'altre monjo es va apartar de la meva vista i la seva ombra es va escapar per on havia arribat. El so del cor es va trencar amb el rebombori dels feligresos, que es giraven molestos per l'estrèpit que havia vingut del final de la nau. A tots els va semblar veure un llençol negre rebregat. En un primer moment, no van entendre com una peça de roba podia fer tant de soroll.

Un diumenge complet

Avui ha sigut un diumenge complet. M'he llevat d'hora i, com tothom es pot imaginar, he anat a fer una volta amb bicicleta. De les millors. Sis ocells, dels quals cinc eren pardals i un era un gaig, i dues serps. M'ha sabut greu no trobar cap cabirol, ni tan sols un senglar, però les bèsties grans les treuen de seguida. Aquesta lluita desigual, estem condemnats a guanyar-la. De vegades penso que, pedalant per aquestes carreteres perdudes, algun cotxe em prendrà per un animal i entraré al registre, com un número més.

Al migdia, he dinat amb la família. Com sempre, caos, soroll, alegria i bon menjar.

Al vespre he anat a concert. No l'he anat a escoltar. De fet, hi he cantat. El públic, format per familiars i amics, ha estat a l'altura i ha aplaudit malgrat la qualitat amateur que caracteritza el cor. Entre el públic, just al meu davant, hi havia una noia que és la protagonista d'un conte que vaig escriure l'any passat. Ella, per sort, no ho sap i puc posar la mà al foc que desconeix l'existència d'aquest bloc. Podria mentir i dir que, mentre repassava tot el públic i l'he vist, he continuat indiferent. Les nostres mirades s'han creuat. He apartat els ulls de seguida, potser massa de pressa. En acabar el concert, quan sortia a la plaça, ella estava a la porta, mirant-me. No he sigut prou valent per saludar-la.

Fent honor a la meva reputació, he anat cap a casa en lloc d'anar al sopar per celebrar el final de curs amb tot el cor. A l'entrada de casa m'he trobat una parella que ha fet el gest de córrer perquè els aguantés la porta. M'he esperat pensant que quan arribessin continuarien caminant i el meu gest hauria estat absurd, fruit d'una percepció equivocada. M'han donat les gràcies amb un somriure de familiaritat que jo els he tornat per cortesia. A mi, m'han semblat del tot desconeguts.

I ara, just abans d'anar a dormir, he fet una entrada al bloc. Aquesta.

Text

He escrit un petit text i quan l'he acabat i rellegit diverses vegades m'he adonat que no el podia publicar. No pas perquè fos ofensiu o groller, ni tampoc he pensat que fos prou dolent per ser una nova entrada al bloc. El que ha passat és que m'ha agradat massa. I, és clar, no puc ensenyar-lo perquè algú, en algun concurs mediocre, me'l copiï i es quedi el mèrit. Qui faria mai una cosa com aquesta? Seria llastimós, oi que sí? Per això ja fa anys que vaig deixar de presentar-me a aquell concurs que, de fet, ja no sé si el convoquen. Quan vaig veure el meu text amb una firma que no era la meva vaig pensar que ho havia de denunciar. No ho vaig fer, ni ganes. No perdria el temps per un text que era oblidable. El text d'avui també és oblidable, però me'l guardaré un temps, fins que potser un dia, quan li perdi l'estima que li tinc, l'alliberaré d'aquest segrest absurd.

Una de les frases que he acabat eliminant era la següent: Si tingués un rellotge a la vora, veuria com els segons davallen com l'aigua en una cascada enrabiada.

Migranya

Vaig enfocar-lo amb una làmpada i va aclucar els ulls. 

La primera agulla va ser al clatell. Una punxadeta de res. Dues més, al cap de poc, davant de les orelles, on s'articulen els maxil·lars. La següent va ser sobre el globus de l'ull esquerre, per trencar qualsevol idea de simetria. I també a la banda esquerra, vaig clavar-li una agulla a la templa. La seva cara era interessant, però tenia un punt desagradable, poc harmoniosa. Vaig arreglar el problema retornant la simetria. Una agulla a sobre el globus ocular dret i l'altra a la templa dreta. Molt millor, vaig dir.

Amb un martellet vaig anar enfonsant les agulles, una a una, fins que van desaparèixer dins seu. Petits fils de sang li baixaven cap a les espatlles. Al rostre, es confonien amb les llàgrimes.

Aleshores, una mica molest pels crits, vaig clavar-li les últimes agulles que em quedaven a les orelles, perforant els timpans. Me les hauria d'haver clavat a mi. Però no em volia fer mal.