Fa un parell de dies que tinc mal de cap. És culpa del sol. Em va deixar aixafat prop d'una estació de servei decadent, en una antiga carretera plena de creus i rams mig oblidats. L'autovia va salvar moltes vides, però es va endur la de l'estació de servei, ara envoltada d'edificis ruïnosos i vandalitzats. A banda i banda de la carretera, entre la vegetació que creix descontrolada, llaunes, ampolles i tota mena de deixalles s'acumulen any rere any. L'asfalt és ple d'esvorancs i els pocs cotxes que hi passen zigzaguegen per sortejar els forats.
La calor insuportable em va fer buscar el camí més curt a casa. Era pujar cap a l'estació de servei i baixar per l'antiga carretera. Hauria pogut anar per la comarcal que travessa el bosc, però feia més volta. L'escalfor evaporava la suor de seguida. Les cames perdien força i fins i tot em costava subjectar el manillar. Vaig acabar-me la cantimplora que havia omplert a l'últim poble. Veia de lluny el cartell gastat de la gasolinera, sempre de lluny, i per molt que avancés, no m'hi apropava, o això em semblava. Van passar els minuts. Gairebé una hora sencera. El recorregut que en condicions normals no hauria suposat més d'un quart d'hora es va fer etern sota el sol del migdia. L'aire era dens i quiet. Tan quiet que l'alè es quedava al meu davant, ofegant-me.
No recordo com vaig arribar a l'estació de servei. D'esma, potser. Durant la pujada havia començat a tenir mal de cap, però no me'n vaig adonar fins que vaig recolzar la bicicleta contra una paret. Vaig mirar endavant, cap a l'aparcament. El clatell em cremava. I el front també. No hi havia cap vehicle aparcat. Només davant de la porta de la botiga de la gasolinera hi havia un cotxe amb les portes obertes. Una dona gran va sortir de la botiga, va descarregar una caixa del cotxe i se la va endur a dins sense aixecar el cap. Vaig seguir-la. Hi feia la mateixa calor que a fora. No hi havia aire condicionat, però al taulell hi havia un petit ventilador engegat. La senyora em va preguntar què volia.
—Tens aigua fresca?
—D'aigua sí que en tinc, però la nevera se m'ha espatllat —em va respondre assenyalant un racó on hi havia un armari-nevera obert i ple de pols.
Al costat hi havia una pila de caixes d'ampolles d'aigua. En vaig comprar dues, una per beure-me-la allà mateix i l'altra per omplir la cantimplora. La dona, amb paraules amables, em va convidar a sortir al carrer. Vaig seure al costat d'un sortidor de gasolina, buscant la seva ombra. Envoltat de la pudor de benzina, vaig beure'm gairebé tota l'ampolla. La resta me la vaig tirar per sobre.
En marxar, volia dir adeu a la senyora, però ella ni em va mirar mentre anava descarregant el cotxe. De seguida el sol va eixugar la roba molla. Em quedaven encara bastants quilòmetres. Per sort, la major part eren de baixada.
