divendres, 15 de febrer de 2019

La propietat

Potser no sóc de parlar gaire però hi ha dies que les paraules se m'escapen, com avui. Havia sortit de la feina i caminava per un carrer que, com que aquest any hi ha eleccions municipals, netegen força sovint i s'ha perdut el joc de sortejar les caques. Un nen ha preguntat a la seva mare: "La terra abans a qui pertanyia, a Déu?" He respost sense que ningú em donés permís: "A mi, era meva, i suposo que encara ho és". La seva mare s'ha posat a riure i ha dit al seu fill que jo estava dient estupideses. El nen s'ha posat a riure sense entendre res, bé, ha entès que havia de riure.

Més tard, també caminant, perquè caminar pels carrers de la ciutat és d'allò més divertit, passava per un carrer ben il·luminat tornant de la piscina. Dins d'un cotxe dos nois estaven molt atrafegats amb unes gomes i unes agulles. He de reconèixer que aquesta vegada no ha sigut divertit caminar per la ciutat. La imatge de dues persones drogant-se dins d'un cotxe és, almenys per a mi, violenta. A més a més, jo, il·lús, pensava que aquests fets ja no existien, que formaven part d'un passat que no vaig conèixer.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Malauradament, a la ciutat encara passen moltes coses que no volem veure i que potser estan amagades, però que no han deixat de passar, ni sembla que ho hagi de fer en breu.

artur ha dit...

A mi, no m'ha semblat malament la resposta del nen. Quan et sents ,ni que sigui una miqueta, propietari de qualsevol cosa, en tens una miqueta més de cura i mires per ella, encara que la propietat també en pugui ser compartida o un bé de tothom.
Es una visió optimista, la del nen. Tot i això , també es dona de cara amb la realitat i no sempre es tan bonica.
Bon cap de setmana !.

Peix ha dit...

XeXu, suposo que per la naturalesa humana, mai deixaran de passar.

Artur, doncs no ho havia pensat quan escrivia, però és veritat que si "algo" és propi se'n té més cura. Salut!