Gorgonzola

Avui volia escriure. El dia, fantàstic, hi ajudava. M'he llevat amb força, he esmorzat bé, he treballat de gust i he donat voltes amb bicicleta per la ciutat. A les set del vespre, però, una son aclaparadora s'ha apoderat de mi. Els ulls m'han començat a coure i el cap se m'ha enterbolit. He sopat d'hora. He encès el forn i he estirat la massa que havia preparat a la tarda. M'he fet una pizza de gorgonzola i nous. Era tan bona que m'ha sabut greu gaudir-ne tant, però el dia s'ho mereixia. Després de sopar, el mal de cap ha començat a créixer. No he escrit. He engegat la tele i m'he posat una sèrie. En lloc de mirar-la, m'he adormit. M'he despertat i ja havia començat el següent capítol. He parat la tele i he anat a dormir. La casa fa olor de gorgonzola.

Pijama

Sona l'alarma. Les set. Sona l'alarma. Un quart de vuit. Alarma. Dos quarts. Alarma. M'aixeco. Sento una petita coïssor als ulls que demanen tancar-se deu minuts més. Em fa mal el cap, just sobre del front. També em fan mal les espatlles. Vaig al lavabo, obro la tapa del vàter i faig pipi. Vaig al despatx, obro la tapa del portàtil i començo a treballar. Avui, des de casa. M'estic una hora assegut, concentrat, i oblido que tinc son. A les nou m'aixeco, vaig a la cuina i em preparo un bol de cereals. Torno al despatx. Aixeco la persiana. El sol entra per la finestra i m'enlluerna. L'abaixo. No del tot, deixo que s'escoli la llum pels petits forats de la persiana mig abaixada. M'assec i torno a la feina mentre vaig esmorzant uns cereals que es van estovant fins a formar unes farinetes. A les onze faig una pausa. Vaig a la cuina. Obro el pot de cafè. Aboco un grapat de grans al molinet i l'engego. Afegeixo aigua al dipòsit, de l'armari agafo un filtre i el col·loco a la cafetera. Aturo el molinet i buido el cafè molt al filtre. La cafetera fa un soroll greu, similar al de les motos que passen pel carrer. L'aigua comença a brollar sobre el cafè i l'aroma càlida s'escampa pel pis. Al cap d'uns minuts, aturo la cafetera i m'omplo una tassa fins dalt. Torno a treballar.

Ahir a la nit em va costar horrors adormir-me. Estava tan cansat que no era ni capaç d'agafar el son. A la tarda, en sortir de la feina, per anar cap a casa vaig agafar el camí que voreja el riu. Anava a peu. He de portar la bicicleta a arreglar. Feia sol i la temperatura era agradable. Era ple de famílies, gent fent esport o passejant el gos. No semblava un dia entre setmana. En arribar al carrer que puja a casa, vaig continuar endavant i, amb sabates i la motxilla amb el portàtil, vaig allunyar-me de la ciutat per una pista plena de marques de roderes. El riu baixava alegre i vaig aturar-me un instant per contemplar un petit salt d'aigua. A l'altra banda de la riba, un gran canyissar ho cobria tot. El vent feia ballar les canyes. La pista es va anar allunyant del riu i ben aviat em vaig trobar envoltat de camps de tota mena de verds, tacats per alguns de colza que ja començaven a perdre les flors. Els camps s'estenien amunt, encavallant-se amb un bosc de pins, cap a les muntanyes. Al bosc, vaig prendre un caminet que pujava cap al tossal. Era dret, ple de pedres i arrels, i de seguida vaig arribar a dalt, amb l'esquena suada, sentint el pes de la motxilla. Des de la carena vaig contemplar la ciutat. Que lletja. Em sentia bé. Vaig estar-me una bona estona assegut en una roca, escoltant els ocells i mirant un cel blau perfecte, distorsionat per uns fragments minúsculs que flotaven dins dels ulls. Quan va començar a fer fred em vaig alçar i vaig mirar el rellotge. Dos quarts de nou. Vaig arrencar a córrer, no sé ben bé per què. Potser per no arribar a casa de nit o perquè el cos ho demanava. Vaig desfer el camí i sense parar de córrer, subjectant les corretges de la motxilla, vaig baixar bosc avall, vaig travessar els camps, vaig arribar al riu i el cel ja tenia un color blau fosc. La pista plena de roderes em va obligar a frenar per evitar torçar-me un peu. Esbufegava i sentia que les cames em cremaven. La ciutat, massa il·luminada, intentava amagar la seva lletjor, a força de llum. Vaig arribar a casa, cansat i brut. Vaig dutxar-me i, sense sopar, vaig posar-me al llit. I cap a quarts de tres intentava encara adormir-me.

Després de dinar torno a seure davant de l'ordinador. M'he fet un entrepà i una amanida. M'acabo el cafè, fred, mentre treballo. El mal de cap no marxa. Tinc els braços encarcarats. El temps avança a poc a poc. Conto els segons que em queden per acabar la jornada. Milers. Aixeco del tot la persiana. El sol ja no entra per la finestra. I els segons s'aturen i em desespero. La feina tampoc avança. Em poso música. Fados. Em distrec. De mica en mica els segons se succeeixen. Quan miro el rellotge és un quart de sis. Abaixo la pantalla del portàtil. La música s'atura. M'aixeco de la cadira i m'estiro al sofà. Vull dormir. Em poso a llegir. Vora les vuit em començo a fer el sopar. Tallo un pit de pollastre a trossos petits i el coc a la cassola amb una mica de sal. Mentrestant, agafo una ceba i la faig a quadradets. Trec el pollastre, hi poso la ceba i deixo que es cogui, abaixant el foc. Agafo un bric de caldo i l'arròs. Quan la ceba ja comença a ser transparent, hi tiro l'arròs. Després el pollastre. Ho remeno. De seguida hi tiro el caldo i poso el foc al màxim. Quan arrenca el bull, poso el foc al mig i deixo que es faci l'arròs. Em bec el caldo que sobra. Poc més de mig vas. Agafo el telèfon. Tinc un missatge. Has vist el correu de les obres? No, avui no he obert el correu. Va tot bé? Responc. Sona el telèfon. Hola, dona'm bones notícies, si us plau, li dic. Bé, no són bones, la Júlia diu que no ens preocupem, però jo ho estic. S'allarguen. Com? Sí, han trobat unes esquerdes al terrat, res greu, però ara han de reforçar i posar uns cables. Al correu ho expliquen. Ostres, després ho miro. És gaire temps? No, potser un parell de mesos. Ah, no és tant. Potser per tu no, però si per alguna raó s'allarga algun mes més, potser em quedo al carrer. No s'allargarà, el tranquil·litzo. Bé, mira't el correu. Hem de fer reunió dilluns per parlar-ne. Respon l'enquesta si pots. Sí que em va bé, ara miro el correu i aviso que puc. D'acord, fins dilluns. Fins dilluns. Miro el correu. No entenc res del que diuen. La primera resposta és un resum de la Júlia, el mateix que m'ha explicat l'Enric. Responc l'enquesta al grup. Només quedava jo per respondre. L'arròs ja és a punt. Obro la nevera. Descobreixo un tros de parmesà. Si no és dolent, me l'acabo, em dic. I el ratllo sobre l'arròs. Miro un capítol d'una sèrie mentre sopo. L'arròs és bo, però la son em guanya. Tanco el televisor i deixo el sopar sobre la taula. Sense haver-me tret el pijama en tot el dia, quan no són ni les deu, vaig al llit. Avui no he sortit de casa.

I i II

 I -Apunt de lectura 

Aquests dies he acabat un llibre que fa un o dos anys, no recordo ben bé quan, es va fer força famós. Aleshores no el vaig llegir. Volia veure si, passat un temps prudencial, encara se'n parlava. No és el cas. De totes maneres, l'he llegit. En format electrònic.

Mentre llegia, podia sentir l'olor rància del paper vell i esgrogueït d'una novel·la barata.

 

II - Compra 

Ahir vaig comprar un ganivet de cuina.
Al bloc s'hi lloga un pis.

Canvi de rasant

Aquesta nit he tornat a tenir el mateix somni. Sempre dins d'un cotxe, però sempre en un entorn diferent. Avui fa sol. El cel és ben blau. Som en una autopista de dos carrils que travessa muntanyes escapçades d'un color gris fosc. Aquesta vegada vaig de copilot. Ella condueix amb seguretat i naturalitat i parlem del camí que estem fent. El sol entra per la finestra i m'escalfa. La carretera, en pocs metres, fa un canvi de rasant. Al nostre davant circula una furgoneta vella de color blanc. Ella posa l'intermitent per avançar-la. Al carril esquerre arribem al canvi de rasant. La baixada és pronunciada. Molt pronunciada. Les rodes deixen de tocar l'asfalt i el cotxe s'aboca a l'abisme. És una caiguda lliure. Ella s'agafa amb força al volant. Ens queden pocs segons. Molt avall ens espera de nou la carretera, envoltada de camps d'un verd intens. Em preocupen els cotxes aturats que hi ha al mig. Sento una pressió al pit. És el final. L'accepto. T'estimo, li dic. Ella no diu res. Prem els llavis. Té la mirada fixa endavant. Cada vegada som més a prop. Hi ha un cotxe vermell, un de blau fosc i una autocaravana. No hi ha espai. Veig una persona, dues, tres. Hi caiem al damunt.

Esborrany

Em desperto amb la sensació de no haver descansat. L'alarma fa estona que sona. M'aixeco mig adormit i obro la finestra. Miro l'hora. No tinc temps de dutxar-me. Ho faré al vespre. Em vesteixo de pressa. Agafo una llesca de pa. Omplo la cantimplora amb aigua de l'aixeta. Guardo el portàtil a la motxilla. Amb la llesca encara a la boca, agafo la bicicleta. Surto de casa i unes molles cauen al replà. Amb el peu les escampo i baixo al carrer.

A l'oficina em poso els cascs i engego la ràdio. No l'escolto. Els locutors parlen de temes d'actualitat que no m'interessen. Les seves veus m'ajuden a concentrar-me. A l'hora de dinar, m'acosto al súper. Fa sol. A la secció de menjars preparats agafo una safata de raviolis. La cua de la caixa avança de pressa. Escalfo els raviolis al microones. Me'ls menjo mentre escolto els companys que comenten el partit d'ahir. Quan acabo em faig un cafè a la màquina i torno a treballar. Les veus de nous locutors sonen pels auriculars.

Un company em toca l'espatlla. Em pregunta si m'hi estaré més estona. Només quedem ell i jo. Sí, ja tancaré. Has obert al matí, no estàs fent massa hores? Vull acabar una cosa que se m'està complicant, ja tancaré, no pateixis. D'acord, fins demà. Allargo una estona més. Torno cap a casa pel camí del riu, evitant els cotxes. El vent ve de l'oest i cada pedalada requereix un gran esforç. Quan arribo a la porta de casa miro carrer amunt esperant veure-la vestida d'esport. Una veïna passeja el seu gos i em saluda aixecant la mà des de la distància. Li torno la salutació i li deixo la porta entreoberta.

Dins de casa encara fa fred. Obro la finestra i deixo que entri l'aire càlid. M'estiro al sofà i llegeixo una estona. El llibre és gruixut i és incòmode de llegir panxa enlaire, però no penso moure'm, m'hi nego. A cada pàgina he d'anar recol·locant el volum, però això no em treu de la història. M'agrada tant que llegeixo a poc a poc, desitjant que el llibre sigui el doble de llarg, tement que tard o d'hora arribaré al final. Tot i que sé que és absurd, llegeixo un sol capítol per enganyar-me, per pensar que el llibre s'estira i s'estira. Deixo el llibre sobre la tauleta i miro el sostre. Han passat uns quants dies des de la seva visita. Encara no ens hem dit res.

He de marxar, em va dir de sobte. La llum ataronjada del sol rebotava per la paret de la nau i entrava cap al menjador. Poques coses ens havíem dit durant una bona estona. Em sap greu. No passa res, no és culpa teva. Hi ha alguna esperança? Em van dir que no, però si vull puc intentar fer químio. No ho tinc clar. Fes-ne. Faré el que vulgui, no he vingut perquè em diguis el que he de fer. Tens raó, perdona, però si necessites alguna cosa, m'ho demanes, d'acord? Entesos. Ara vull que m'abracis, vull sentir l'escalfor del teu cos ni que sigui per última vegada. I no ploris. No ho faig, menteixo, és l'emoció de veure't. Gràcies per fer-me riure, burro. I vam quedar en silenci i abraçats una bona estona. Es va aixecar i em va fer un petó a la galta. Gràcies, marxo corrents que no pensava que es faria tan tard. Si necessites alguna cosa m'ho dius, repeteixo. T'ho diré, pesat.

Voldria preguntar-li com es troba, però no la vull molestar i ella tampoc em diu res. Potser espera una trucada, un missatge. No sé què dir-li. Només li repetiria que, si necessita res, m'ho digui. Tinc el sofà estirat i m'assec en una punta. La major part del sofà queda buit. Començo a escriure-li, però ho acabo esborrant.

M'aixeco del sofà i vaig a la cuina. Agafo dos pebrots verds i els fregeixo a la paella amb un pit de pollastre que he tret del congelador. Mentre cuino miro un vídeo on resumeixen i analitzen les curses de ciclisme del cap de setmana. Sopo davant del televisor. Miro un parell de capítols d'una sèrie i vaig donant ullades al mòbil. Sense adonar-me'n, la sèrie ja salta a un tercer capítol. Apago el televisor i, sense haver-me dutxat, em poso al llit sabent que avui també em costarà dormir.

La veu

Aquest matí, aprofitant el bon temps, he sortit a fer una petita volta amb la bicicleta. He agafat el camí del riu. Estava ple de gent que passejava o feia esport. Bondia, anava dient a tothom i la gent em tornava la salutació. Si algú no em sentia, deixava de pedalar per fer sonar la bicicleta. Aquest soroll, de vegades, quan hi penso, em provoca mal de cap, però quan no hi penso, ni el sento. S'apartaven i es deien, compte, bicicleta. Gràcies, bondia, responia. Unes dones grans s'han parat al mig del camí. Jo he deixat que la bicicleta sonés. M'han mirat i no han fet l'esforç d'apartar-se fins que he arribat ben a la vora, sense frenar. Aleshores s'han apartat. La meva idea era sortir del camí i fer un petit salt per no molestar-les. He passat pel mig i m'ha sortit un bon dia amb les paraules molt separades, com si en el fons volgués dir maleïdes velles que no us sabeu apartar? No era la meva intenció. La de la meva dreta m'ha retornat el bon dia i l'altra ha fet un bah que semblava que digués maleït ciclista que es pensa que el camí és només seu. No volia espatllar el seu matí. M'ha fet cert fàstic com ha ressonat el meu "bon-dia", amb una veu impostada, de baríton, la meva veu, que m'ha agradat sempre que l'he sentit gravada i per això no la mostro mai. Hauria pogut dir bondia com havia fet fins aleshores, agut i feble, amb una veu oblidable, com si ningú hagués saludat, però no, he dit bon dia, amb força i solemnitat, com un insult. I sentint vergonya i ràbia, m'he allunyat de pressa, camí amunt, fins a arribar a l'ermita on avui feien un aplec. He tret de nou la veueta i m'he sentit altra vegada gairebé transparent i tranquil per pedalar fins al migdia.