I
Quan es deixa que es facin preguntes pot passar que l'alumne posi en evidència al professor. La reacció habitual i més humana és atacar la pregunta amb evasives intentant deixar l'alumne en una mala imatge davant de la resta. L'alumne, en un percentatge molt alt, l'únic que vol és aprendre i la resposta pot provocar que s'abstingui de fer més preguntes i pugui perdre el fil en una baixada sobtada de l'interès per la matèria.
II
És d'una altra cultura, d'unes altres idees, em diuen. I jo quines idees tinc? Han gosat preguntar-me? La societat em mira i em diu què penso i què vull. Per què no em pregunten sense prejudicis? Tenen por de la meva resposta perquè no s'adequa al seu pensament? Ningú vol enfrontar-se a una realitat que trenca amb tot allò preestablert. Estic tan fart de seguir les normes que un dia d'aquests ho deixaré tot i aniré a viure al mig del no res, envoltat de boscos, rius i animals salvatges. Renunciaré a la parla i al raonament i l'instint de supervivència em deixarà mort en una setmana, però jo, assedegat de la llibertat més pura, hauré fet el que em dona la gana.
dimarts, 14 de maig del 2019
diumenge, 12 de maig del 2019
Exposició
Cos a cos. Un paper s'escola entre els ferros.
És un pallasso, és una obertura del crani, és un crit d'espant, és una corredissa. Un nou crit al veure la destrossa. Entre tu i jo, mai a la vida hauria esperat un final millor.
Una manta feta de sol, un teixit daurat que abriga. La distància es va fent gran a mesura que l'energia fosca intenta esquinçar la matèria. I l'olor s'ha quedat per sempre. De maduixa.
És un pallasso, és una obertura del crani, és un crit d'espant, és una corredissa. Un nou crit al veure la destrossa. Entre tu i jo, mai a la vida hauria esperat un final millor.
Una manta feta de sol, un teixit daurat que abriga. La distància es va fent gran a mesura que l'energia fosca intenta esquinçar la matèria. I l'olor s'ha quedat per sempre. De maduixa.
dilluns, 6 de maig del 2019
Amor propi
La gravetat
Potser seria hora de mirar-nos el sol i veure com any rere any li donem voltes. Ens diuen que cal avançar sempre endavant. I la Terra, la nostra casa, ens ensenya just el contrari. És per això que jo, fart de seguir una línia recta, m'he plantat i he començat a donar voltes sobre el mateix. Aplico una força al meu cos que m'impedeix pensar, dormir i menjar. I em deixo caure. Però com que dono voltes mai cauré del tot ni seré devorat per aquesta força. Cauré eternament, privat de la vida que el meu cos desitja.
Llibertat
Avui escric per tu que no em coneixes massa, que potser ja saps que no val la pena que em coneguis més. Avui escric perquè m'has trencat les cadenes que feia anys que arrossegava quan he posat el peu al cep. Estic content d'haver-me alliberat però ara, atrapat, només penso amb si algú mai m'arrenca del cep, quina trampa utilitzarà?
Potser seria hora de mirar-nos el sol i veure com any rere any li donem voltes. Ens diuen que cal avançar sempre endavant. I la Terra, la nostra casa, ens ensenya just el contrari. És per això que jo, fart de seguir una línia recta, m'he plantat i he començat a donar voltes sobre el mateix. Aplico una força al meu cos que m'impedeix pensar, dormir i menjar. I em deixo caure. Però com que dono voltes mai cauré del tot ni seré devorat per aquesta força. Cauré eternament, privat de la vida que el meu cos desitja.
Llibertat
Avui escric per tu que no em coneixes massa, que potser ja saps que no val la pena que em coneguis més. Avui escric perquè m'has trencat les cadenes que feia anys que arrossegava quan he posat el peu al cep. Estic content d'haver-me alliberat però ara, atrapat, només penso amb si algú mai m'arrenca del cep, quina trampa utilitzarà?
divendres, 3 de maig del 2019
Dilluns
Estudiar, estudiar, estudiar.
Per dilluns m'he d'aprendre el llibre
i me l'hauré après tot.
Estudiar, estudiar, estudiar.
Dilluns no tinc cap examen,
serà només dilluns.
Estudiar, estudiar, estudiar.
Dilluns aniré a la feina
amb noves idees i més coneixement.
Estudiar, estudiar, estudiar.
I ho faig perquè em dona la gana,
mai per imposició.
Per dilluns m'he d'aprendre el llibre
i me l'hauré après tot.
Estudiar, estudiar, estudiar.
Dilluns no tinc cap examen,
serà només dilluns.
Estudiar, estudiar, estudiar.
Dilluns aniré a la feina
amb noves idees i més coneixement.
Estudiar, estudiar, estudiar.
I ho faig perquè em dona la gana,
mai per imposició.
dimecres, 1 de maig del 2019
Ahir, avui, demà
Passen els dies i aprenc a viure amb l'esperança. Potser el camí té un final i el final és a la vora. O potser no puc ni hi tinc cap dret a entrar. La metàfora del camí on durant milers d'anys encara s'hi veuran les roderes. El camí on m'agradaria arribar i la paciència, per primer cop a la vida, m'abandona. Tinc por, estic cagat de por. La por a equivocar-me, a perdre el control dels meus passos. La por a fallar. Però no és el moment de deixar-se caure. Ahir va ser màgic, avui ha sigut fantàstic i demà... Demà és un somni.
Aquella sensació estranya d'uns braços rodejant amb fermesa el cos. Un salt al buit.
Aquella sensació estranya d'uns braços rodejant amb fermesa el cos. Un salt al buit.
dissabte, 27 d’abril del 2019
Secrets
Concert
La música, els focus, la sala de gom a gom saltava, ballava i cridava entusiasmada. De cop i volta tot va desaparèixer, el meu cap em va transportar en un altre món completament aïllat. Em van tornar a la realitat quan em van preguntar com podia estar tan concentrat i amb aquell somriure tan gran mirant el concert. "Canten molt bé", vaig respondre una mica desorientat. Si els hagués explicat en què estava pensant és molt possible que els hagués encomanat la felicitat però no els podia explicar el meu gran secret.
Paradoxa
Quan et toca viure sota d'un rumor creat amb malícia el dia a dia esdevé feixuc i trist. Saludar a qui el va crear amb un somriure correspost, amb paraules amables i mirades de complicitat en trobades amagades de les mirades indiscretes; tenir una relació apassionada i secreta, és la vida.
La música, els focus, la sala de gom a gom saltava, ballava i cridava entusiasmada. De cop i volta tot va desaparèixer, el meu cap em va transportar en un altre món completament aïllat. Em van tornar a la realitat quan em van preguntar com podia estar tan concentrat i amb aquell somriure tan gran mirant el concert. "Canten molt bé", vaig respondre una mica desorientat. Si els hagués explicat en què estava pensant és molt possible que els hagués encomanat la felicitat però no els podia explicar el meu gran secret.
Paradoxa
Quan et toca viure sota d'un rumor creat amb malícia el dia a dia esdevé feixuc i trist. Saludar a qui el va crear amb un somriure correspost, amb paraules amables i mirades de complicitat en trobades amagades de les mirades indiscretes; tenir una relació apassionada i secreta, és la vida.
dimecres, 24 d’abril del 2019
Ram de roses
Les gotes impacten a la meva cara, com agulles se'm claven a la pell. Faig crits de dolor en una plaça a vessar. Em deixo caure i em tapo la cara en un intent fallit per protegir-me de l'atac de la pluja. Les gotes perforen les meves mans que aviat queden tenyides de sang. Es forma una rotllana. Tothom em mira amb un silenci espectral i pertorbador i ningú gosa acostar-se. Imploro ajuda a un públic immòbil i crido fins que perdo la veu. De mica en mica el meu cos es redueix a una massa de carn que s'escola pel desaigua deixant petites engrunes que es podrien confondre amb pètals de rosa. La multitud oblida de seguida un fet que no és capaç d'assimilar i les parades es tornen a omplir. El xivarri de la plaça complica, com cada any, entendre el preu del llibre es vol comprar.
Sí, un dia tard. Ahir tenia por i em vaig amagar sota del llit fins que es va fer fosc. Aleshores em vaig aixecar i vaig anar a dormir.
Sí, un dia tard. Ahir tenia por i em vaig amagar sota del llit fins que es va fer fosc. Aleshores em vaig aixecar i vaig anar a dormir.
dimecres, 17 d’abril del 2019
Institut
Jo no en tenia ni idea de la vida. Et mirava de reüll i no entenia per què em feia tanta vergonya que em miressis. A mi, de fet, m'agradava quan les nostres mirades es creuaven però havia d'apartar el cap perquè no volia que t'adonessis que t'estava observant. La teva lletra rodona i perfecte em captivava i vaig intentar imitar-la durant molt de temps.
No recordo qui érem a la classe. Només et recordo a tu i els teus amics que, aleshores, durant les classes, també eren els meus. En tot l'any no vam fer res, no feia falta estudiar. Érem la secció hostil. Des del primer dia, pels vostres cognoms, per viure on vivíeu, tothom us va considerar conflictius i va esperar que causéssiu problemes. A mi ningú m'hi considerava de conflictiu. Tenia bons cognoms, bona família, no era possible que fos un mal estudiant. Us vau comportar com us va demanar l'institut. I vaig ajuntar-me amb vosaltres, perquè érem feliços, perquè no teníem complexes, perquè ens acceptàvem i ens ajudàvem. Potser l’únic moment que vam ser bons estudiants va ser quan tu i jo vam seure uns dies junts que vam estar callats. Jo no sabia què dir-te encara que, sense adonar-me'n, ho tenia ben clar.
L'any següent ja no vau seguir a l'institut i jo no vaig pensar més en vosaltres. No vaig pensar amb tu però de tant en tant desitjava amb totes les meves forces tornar-te a veure. Aleshores cap de nosaltres tenia telèfon mòbil, faltaven pocs mesos perquè tots en tinguéssim. Et vaig perdre per sempre.
Avui t'he vist, avui t'he reconegut. Estic segur que durant anys t'he vist i no he sigut capaç de veure que fossis tu. He oblidat el teu nom encara que, d'amagat, dins meu, l'estic cridant. Sé que podria deixar que sonés, com un sospir, i aleshores tornaria aquella felicitat senzilla que vam viure durant un any. No en tinc ni idea de la vida.
No recordo qui érem a la classe. Només et recordo a tu i els teus amics que, aleshores, durant les classes, també eren els meus. En tot l'any no vam fer res, no feia falta estudiar. Érem la secció hostil. Des del primer dia, pels vostres cognoms, per viure on vivíeu, tothom us va considerar conflictius i va esperar que causéssiu problemes. A mi ningú m'hi considerava de conflictiu. Tenia bons cognoms, bona família, no era possible que fos un mal estudiant. Us vau comportar com us va demanar l'institut. I vaig ajuntar-me amb vosaltres, perquè érem feliços, perquè no teníem complexes, perquè ens acceptàvem i ens ajudàvem. Potser l’únic moment que vam ser bons estudiants va ser quan tu i jo vam seure uns dies junts que vam estar callats. Jo no sabia què dir-te encara que, sense adonar-me'n, ho tenia ben clar.
L'any següent ja no vau seguir a l'institut i jo no vaig pensar més en vosaltres. No vaig pensar amb tu però de tant en tant desitjava amb totes les meves forces tornar-te a veure. Aleshores cap de nosaltres tenia telèfon mòbil, faltaven pocs mesos perquè tots en tinguéssim. Et vaig perdre per sempre.
Avui t'he vist, avui t'he reconegut. Estic segur que durant anys t'he vist i no he sigut capaç de veure que fossis tu. He oblidat el teu nom encara que, d'amagat, dins meu, l'estic cridant. Sé que podria deixar que sonés, com un sospir, i aleshores tornaria aquella felicitat senzilla que vam viure durant un any. No en tinc ni idea de la vida.
diumenge, 14 d’abril del 2019
Un acte social
Em feia tanta il·lusió veure't passar pel meu carrer, et saludava amb timidesa si em trobaves caminant i amb energia si anava dalt de la bicicleta. Quan algun dia no coincidíem notava un buit dins meu i em sentia abatut. Tu tan ben posada i arreglada i jo sempre despentinat i amb l'uniforme de habitual de la feina, texans i samarreta llisa, erets com una deessa inabastable.
Ahir al migdia quan vam coincidir tota la teva màgia va desaparèixer de cop.
- Què feies fumant?
Sota els teus vestits ara només hi puc veure cendra grisa i fràgil. T'imagino com tota la cendra es trenca, i tu de sobte deixes d'existir, i cau la roba que portes i toca a terra formant una bola de fum que s'escampa pel carrer.
Ahir al migdia quan vam coincidir tota la teva màgia va desaparèixer de cop.
- Què feies fumant?
Sota els teus vestits ara només hi puc veure cendra grisa i fràgil. T'imagino com tota la cendra es trenca, i tu de sobte deixes d'existir, i cau la roba que portes i toca a terra formant una bola de fum que s'escampa pel carrer.
dijous, 11 d’abril del 2019
Objectius
Hi ha respostes que mereixen un post:
Hi ha gent que realment està molt malament. El meu enamorament a un cub era absurd, una història fictícia que no pretenia aportar res. Qui s'enamora d'un objecte? I aleshores em comenten que hi ha una notícia real sobre el tema. Una situació que, sense la intenció de faltar i des de la pura ignorància, segur que és tractable amb els especialistes adequats. S'ha d'acceptar aquesta condició? On és el limit?
Ahir no vaig publicar el que ve a continuació perquè tenia son:
He tingut un atac de pànic. De cop i volta me n'he adonat que si mai aconsegueixo arribar al final del camí, aviat el podria avorrir i en voldria començar un altre. Tants anys, tants errors. Pel bé del camí no hauria de deixar mai que l'acabés. A canvi, jo em comprometo a caminar tan lent com pugui tot enganyant-me i deixar que el temps avanci fins a la fi dels seus dies.
Em diuen que no aconseguiré desviar-me i emprendre un camí nou. Potser els meus esforços els hauria de centrar en aquesta nova tasca impossible.
Hi ha gent que realment està molt malament. El meu enamorament a un cub era absurd, una història fictícia que no pretenia aportar res. Qui s'enamora d'un objecte? I aleshores em comenten que hi ha una notícia real sobre el tema. Una situació que, sense la intenció de faltar i des de la pura ignorància, segur que és tractable amb els especialistes adequats. S'ha d'acceptar aquesta condició? On és el limit?
Ahir no vaig publicar el que ve a continuació perquè tenia son:
És igual el cost i l'energia que es gasti, sempre hi haurà una opció per assolir l'objectiu.
He tingut un atac de pànic. De cop i volta me n'he adonat que si mai aconsegueixo arribar al final del camí, aviat el podria avorrir i en voldria començar un altre. Tants anys, tants errors. Pel bé del camí no hauria de deixar mai que l'acabés. A canvi, jo em comprometo a caminar tan lent com pugui tot enganyant-me i deixar que el temps avanci fins a la fi dels seus dies.
Em diuen que no aconseguiré desviar-me i emprendre un camí nou. Potser els meus esforços els hauria de centrar en aquesta nova tasca impossible.
Quan s'assoleix un objectiu aquest va perdent l'interès fins a reduir-se al no res. És llavors que apareix un nou repte.
dimarts, 9 d’abril del 2019
Majoria
Que no serveixi de precedent. Dos dies seguits publicant és una vergonya. I encara més si són textos sense cap lògica.
Jo ho intento, juro que ho intento. Sé que hauria de marxar a l'altra punta del món i encara no seria prou lluny. I canto. I ballo. I voldria robar-ho tot però les llàgrimes m'enceguen i no em deixen veure't.
Avui he dit que estimava a un trencaclosques en forma de cub i no ha marxat corrents. Potser s'espera que vagi a dormir per esfumar-se i per aquesta raó he tancat la porta amb clau fent-me sentir trist i abatut. Demà, però, deixaré que voli tan lluny com vulgui. No tinc cap dret a retenir-te, cub. Deixaràs que et resolgui una vegada més?
Jo ho intento, juro que ho intento. Sé que hauria de marxar a l'altra punta del món i encara no seria prou lluny. I canto. I ballo. I voldria robar-ho tot però les llàgrimes m'enceguen i no em deixen veure't.
Avui he dit que estimava a un trencaclosques en forma de cub i no ha marxat corrents. Potser s'espera que vagi a dormir per esfumar-se i per aquesta raó he tancat la porta amb clau fent-me sentir trist i abatut. Demà, però, deixaré que voli tan lluny com vulgui. No tinc cap dret a retenir-te, cub. Deixaràs que et resolgui una vegada més?
dilluns, 8 d’abril del 2019
Vanitat
Estava tan decidit a publicar el que estava escrivint que sentia neguit per poder acabar la història. Escrivia i escrivia i la història anava creixent però el final no arribava. Gairebé em sentia angoixat. Quan he acabat el text era massa llarg per una entrada d'un bloc de notes i l'he guardat en una carpeta d'esbossos. Allà m'esperava una història que vaig escriure fa unes setmanes. Per alguna raó l'havia mig oblidat i per estrany que sigui les dues històries tenen més sentit si les ajunto. Ja tinc dos capítols i potser si busco entre els esborranys encara trobaré un tercer. No penso fer l'esforç de seguir amb la història. Segur que un dia d'aquests, sense adonar-me'n, la continuaré.
L'altre dia em van dir com era. Em vaig sentir orgullós i al mateix moment em va deixar destrossat. És que no hi ha terme mig en aquesta vida? Ara que conec la meva condició no em queda més remei que acceptar-la i aprendre un altre cop a viure. És una sort saber qui i què sóc: Un geni sobre uns raïls d'una via morta entossudit a seguir endavant.
L'altre dia em van dir com era. Em vaig sentir orgullós i al mateix moment em va deixar destrossat. És que no hi ha terme mig en aquesta vida? Ara que conec la meva condició no em queda més remei que acceptar-la i aprendre un altre cop a viure. És una sort saber qui i què sóc: Un geni sobre uns raïls d'una via morta entossudit a seguir endavant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)